2.1 Encara hem de seguir parlant de les Eleccions Generals

Quan tinguérem a les mans els resultats de les eleccions generals del 10 de novembre tothom va constatar que les coses quedaven si fa no fa com estaven abans. És veritat que es podien constatar algunes dades significatives dins els distints blocs electorals.

A la dreta estatal el PP es recuperava, Ciudadanos s’enfonsava i VOX creixia substancialment, mentre a l’esquerra espanyola el PSOE i Podemos perdien pistonada. I dins el sobiranisme tant de centredreta com d’esquerres es mantenien alguns i altres creixien.

Però des del punt de vista de l’estabilitat i de les dificultats per formar govern les coses quedaven com estaven o pitjor. Les tres dretes no tenen possibilitat de formar Govern. El PSOE, Podemos i altres aliats d’esquerres tampoc. Per tant estem com estàvem. O pactava el PSOE amb el PP, l’anomenada gran coalició, o PSOE i Podemos s’obrin a pactes amb els sobiranistes, el PNB per una part i ERC per l’altra. O cinquenes eleccions en quatre anys.

Aquesta darrera opció la descarta pràcticament tothom perquè el tuf de crisi del sistema polític espanyol no el podria amagar ningú.

Per valorar quina sortida queda, consider que cal tenir en compte dos elements que no podem passar per alt i que suposen un canvi significatiu en relació a la situació anterior:

Un és els resultats extraordinaris de VOX, no tant des del punt de vista del que suposa de creixement per l’extrema dreta feixista, per què som dels que considera que Ciudadanos representava el mateix espai polític i per tant, la suma de VOX i Ciudadanos no canvia substancialment. Però el fet que VOX se situï amb 52 diputats enfront dels 89 del PP impossibilita a la pràctica que aquest pugui adoptar posicions de pacte amb Pedro Sánchez si no vol que VOX li pegui una altra forta queixalada al seu electoral i es mogui per convertir-se amb el primer partit de la dreta, en aquest cas extrema, del país.

I l’altre és la patacada monumental que s’ha pegat Pedro Sánchez, que convoca eleccions per créixer significativament i deixar a Podemos molt enfora. Mentre el resultat és que perd tres diputats i Podemos baixa però no tant com anunciaven les enquestes, i Errejon s’estavella.

Aquests dos fenòmens expliquen per què Pedro Sánchez, que no passarà a la història per ser «un gran estratega», però si amb suficient olfacte tàctic, després de fer callar molt grollerament els seus militants la nit electoral que li cridaven “con Casado no” i “con Pablo Iglesias sí”, en menys de 48 hores, un record històric per un personatge com Pedro Sánchez, renuncia a la gran coalició i signa un pacte amb Podemos.

És clar que això no basta per formar govern, almanco necessita al PNB que possiblement no li resulta molt difícil, i ERC que, ben protegit per la seva militància, ha plantejat unes condicions perfectament assumibles. Com tots sabem, tenim l’exigència de resoldre el problema vigent mitjançant el diàleg, i en conseqüència, que es crei una mesa de diàleg entre les parts, primer partits polítics i després institucions estatals i catalanes.

Mentrestant, dins l’independentisme català hi ha altres dues opinions ben diferenciades. Des de la CUP no es creu que el diàleg sigui una solució. La seva aposta és la victòria de l’independentisme pel camí de la desobediència pacífica. Mentre Junts per Catalunya, que sí que defensen el diàleg, posen com a condició per abstenir-se a la investidura i per tant facilitar l’elecció de Pedro Sánchez, la creació d’una mesa de diàleg a la qual participi el President Puigdemont, que hi hagi un mediador internacional i l’acceptació per part del Govern del dret d’autodeterminació.

En aquest panorama o Sánchez accepta la proposta d’ERC, que no pot rebaixar ni un centímetre més, o anem a unes altres eleccions. Però no acceptar la proposta d’ERC és deixar ben clar que no es vol una solució negociada, i per això es treballa per debilitar el sector més favorable a la negociació de l’independentisme i deixar la porta oberta a la pura confrontació entre l’Estat i tot el seu potencial i el poble català.

Si Pedro Sánchez deixa passar aquest tren, haurà de seguir tacant-se les mans amb la repressió i probablement de sang i en conseqüència, respondre davant la història.

Espanya solament sortirà més o manco indemne de l’atzucac en què es troba si accepta que és una societat plural, i solament per la via del diàleg és possible trobar solucions als problemes que s’han convertit en endèmics a la nostra societat.

I per això és una premissa imprescindible assumir el canvi climàtic com un risc evident, i que sense polítiques sostenibles no es pot continuar. Que el nivell de desigualtat social que patim posa en risc la mateixa democràcia i que sense assumir la defensa del benestar social, incloent-hi les pensions, cap solució és possible. Que no es pot acceptar cap solució política que mantengui en peu el poder indiscutible del patriarcat. Que Espanya és plurinacional i que solament es podrà pactar una solució que sigui acceptada per totes les parts que componen aquest estat plurinacional.

Totes aquestes propostes són el punt de partida de qualsevol negociació que pretengui superar la constitució actual i els problemes que tenen la vida política estatal tenallada. Fins que s’entengui això podrem fins i tot formar ara un nou govern, però tard o prest hi tornarem a ser. El nostre sistema polític està esgotat, es miri per on es miri.