En els anteriors articles publicats també a l’altramirada.cat vaig intentar argumentar la necessitat per a les nostres Illes d’un projecte polític sobiranista d’esquerres i inclusiu, feminista, ecosocialista i republicà, que el seu objectiu sigui canviar la societat, disposat a liderar un canvi de model de desenvolupament que a través d’un procés de transició ens porti a la plena sobirania, a un nou projecte de País. A unes illes mediterrànies sobiranes que siguin un exemple de sostenibilitat, igualtat i solidaritat.
I això passa, deia, per l’enfortiment de cada un dels projectes polítics que ja existeixen a cada illa des d’ARAEivissa, encara molt feble, a Gent per Formentera, MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca.
Però a la vegada per construir una nova majoria social que pressuposa una societat civil organitzada i mobilitzada. La complicitat entre sectors progressistes de la societat civil i el sobiranisme, així com l’existència d’una forta xarxa social és una condició imprescindible per caminar cap al canvi, i en conseqüència, per l’enfortiment del sobiranisme. També calen aliances polítiques amb totes les forces que apostin pel canvi de model. En definitiva el sobiranisme ha d’aspirar a liderar un Bloc històric per aquest canvi.
Per últim apostava per un projecte sobiranista confederal on cada formació insular seria independent a l’hora de definir les seves polítiques insulars. I que quan s’haguessin d’elaborar polítiques interinsulars, estatals o europees, partint de la sobirania de cada força se cerqués una proposta comuna.
I volia acabar aquesta trilogia abordant un repte que té el nostre sobiranisme que em sembla vital. Mentre que té un projecte i una política bastant definida per cada una de les Illes i en alguns casos per les Illes globalment, en el cas d’una política estatal respecte al Regne d’Espanya, o vers els Països Catalans, la Mediterrània, o la Unió Europea la cosa és molt pitjor. Ni té projecte polític ni estratègia d’aliances per portar-la a la pràctica.
Encara que hi hagi militants sobiranistes que pensen que “ni Espanya ni Europa va amb nosaltres” se n’obliden que els nostres votants pensen que sí que va amb ells. Per què volen saber què passarà amb les pensions, amb la reforma laboral i en moltes coses que afecten directament a la seva vida quotidiana, que depenen de Madrid o de la UE.
Per això tampoc és una opció suficient actuar com un sindicat o un lobby que es limita a presentar una llista de peticions territorials.
Però sobretot cal tenir clar que no es pot ser una força política que lluiti per la transformació de la societat, per canviar el model econòmic, social i mediambiental de les Illes sense tenir política i voluntat d’incidència a escala estatal i europea. Per què no es pot aconseguir una Mallorca plenament sobirana, feminista, igualitària i sostenible contra la posició de l’Estat espanyol i la UE. Necessitem saber quin model polític a l’Estat espanyol i a la Unió Europea és el més propici per aconseguir els nostres objectius i a continuació teixir les polítiques d’aliances necessàries per desenvolupar aquests objectius.
No arribarem a la majoria d’edat fins que tinguem projecte polític més enllà de les nostres Illes. No podem seguir actuant com si fóssim els “independents d’un municipi”. No ens enganem, si volem aprovar la nostra gran assignatura pendent de tenir presència activa a l’estat i a la UE hem de tenir projecte i política d’aliances.
Si la Unió Europea menysprea les conseqüències de la nostra insularitat, hem de potenciar els vincles entre totes les illes de la Mediterrània, especialment de l’occidental per fer front comú i en conseqüència els nostres aliats naturals són les forces sobiranistes existents. No podem continuar sense ni tan sols tenir relacions. I davant les polítiques neoliberals, cada cop menys democràtiques i d’ignorància de les nacions sense estat, els aliats són ALE-Els Verds.
Si a l’Estat espanyol, la Monarquia, les forces repressives, la judicatura, la dreta i el feixisme es converteixen en els puntals del Règim del 78 i fan cada cop més irrespirable la vida en llibertat als pobles d’arreu de l’estat, cal treballar per combatre l’enemic comú i en conseqüència cal apostar, segons la meva modesta opinió per dos nivells d’aliances.
Per una banda caldria començar a caminar agosaradament per establir un espai de diàleg i cooperació política dins l’espai sobiranista d’esquerres existent a l’Estat espanyol, és a dir a més de nosaltres EH Bildu, ERC, BNG, Compromís i possiblement Adelante Andalucia.
Un espai de cooperació dins les institucions, com ja ha passat amb la votació d’investidura i amb altres mesures parlamentàries, però que també hauria de tenir capacitat d’articular lluites i/o mobilitzacions per l’amnistia pels presos polítics catalans, pel compliment de la legalitat en el cas dels presos polítics bascs o contra la llei Montoro, per posar alguns exemples. I aquest espai hauria de tenir vocació de seguir avançant amb aliances electorals a les europees o estatals i fent camí cap a una Confederació de forces sobiranistes ibèriques.
Per una altra part, des d’aquest bloc o front sobiranista s’hauria de treballar amb un “nou pacte de Sant Sebastià”, per la República i el dret a decidir dels pobles. Un pacte que podria abastar a més del bloc sobiranista les forces nacionalistes de centredreta, basques i catalanes i algunes formacions regionalistes i/o provincials per una banda i Mas País i Podemos per una altra. Pacte que a més interpel·laria i de quina manera al PSOE. Amb aquests o amb Ciudadanos, PP i Vox.
Lògicament treballar per aquest objectiu estratègic cal plantejar-se’l a mitjà i llarg termini, però cal sobretot començar a treballar.
Un bon exemple és la constitució del Fòrum Sobiranista format per 20 entitats sobiranistes polítiques, socials i sindicals. Vos puc assegurar que sense treball i iniciativa això no s’hagués aconseguit.
Si es pot, el sobiranisme de les Illes hauria de crear un equip de treball per dur endavant aquesta tasca, però mentre això no sigui possible, segons la meva opinió és inajornable que MÉS per Mallorca crei un grup de treball, vinculat i dirigit per l’Executiva per establir un full de ruta de les relacions internacionals i dur-lo a la pràctica.
