2.1 Brexit: les claus d’un divorci

Ja se sap que la paciència és una virtut i, com afegeix el negociador de la Unió Europea Michel Barnier, “Brexit is a school of patience”. Efectivament, han hagut de passar més de dos anys després que el Regne Unit invocàs el famós article 50 T.U.E pel qual es reconeix el dret de retirada dels estats membres, fins al moment actual en què sembla que el Brexit s’executarà, definitivament i a priori sense complicacions, el pròxim 31 de gener. Ara bé, el que sembla un final és només una primera passa dins d’un llarg camí encara per recórrer.

En primer lloc, cal que Westminster aprovi l’Acord de Retirada negociat per Boris Johnson. Es tracta d’un tràmit que, amb la sòlida majoria absoluta obtinguda pels conservadors el passat 12 de desembre, es pressuposa fàcil d’assolir. Aquest pas implica l’aprovació del Withdrawal Agreement Bill, l’instrument legislatiu necessari per a la integració de l’Acord de Retirada negociat amb la UE dins del dret britànic ˗una exigència conseqüent amb la visió britànica predominantment dualista del dret internacional.

El tràmit ja s’ha iniciat a la Cambra dels Comuns, on els diputats han aprovat el text per majoria. Després de les festes de Nadal, el text haurà de ser ratificat també per la Cambra dels Lords. Normalment, l’aprovació d’aquest tipus d’instruments legals relatius a la implementació de tractats europeus d’importància requereix unes quantes setmanes i, en alguns casos, un temps considerablement major. El govern s’ha mostrat determinat a aprovar el text ràpidament i, en tot cas, sempre abans de finals de gener. Per la seva part, l’oposició ja s’ha manifestat molesta amb l’escàs marge temporal per analitzar el que consideren el text legal més important de les darreres dècades.

Una vegada conclòs aquest tràmit, s’activarà l’anomenat període transitori que s’estendrà fins al desembre de 2020 i durant el qual el dret de la Unió seguirà sent aplicable al Regne Unit en tot menys en la qüestió relativa a la presència a les institucions i les estructures de govern. L’objectiu d’aquesta fase transitòria és garantir un marge temporal suficient perquè les parts, el Regne Unit i la UE, negociïn un nou marc per a les seves futures relacions, per tal d’evitar així una retirada desordenada i reduint al mínim el grau d’incertesa.

Curiosament, tot i la previsió del dret europeu, que contempla la possibilitat de prorrogar el període transitori fins a dos anys, Boris Johnson ja ha legislat per impedir-ho, en la línia del seu “Get Brexit Done”. Des de Brussel·les fa temps que avisen; serà molt complicat assolir un acord integral entre les parts en només 11 mesos. De fet, Von der Leyen ˗presidenta de la Comissió˗ ja anticipa el caos. I bé que fa si es té en compte que els darrers acords comercials conclosos per la UE s’han allargat durant cinc, set o fins i tot 20 anys, en els casos del Japó, Canadà i Mercosur respectivament.

Però, seria tan greu una retirada sense acord? Alguns estimen que sí; d’altres, que no. Comercialment parlant, si a finals del 2020 no hi ha un acord, les relacions entre el Regne Unit i la UE quedaran supeditades a les regles de l’Organització Mundial del Comerç, cosa que suposaria, d’entrada, l’aplicació d’aranzels als productes britànics comercialitzats en territori de la UE i viceversa. Davant això, els sectors pro Brexit argumenten que una potència comercial com el Regne Unit superaria ràpidament una ruptura brusca, mentre que la UE considera aquest escenari com el menys òptim per les dues parts implicades, però adverteix: el Regne Unit seria el major damnificat, ja que la meitat de les seves exportacions es dirigeixen al mercat europeu.

Com es pot explicar el Brexit?

Tot i que avui en dia concebem el Brexit com un fenomen impulsat des dels sectors conservadors i l’extrema dreta, resulta curiós recordar que fou un Primer Ministre conservador, Edward Heath, qui formalitzà l’adhesió del Regne Unit a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’any 1973. De llavors ençà, la relació podria considerar-se d’un tens estira-i-arronsa: el Regne Unit sembla haver estat debatent els avantatges i inconvenients de la relació amb els socis europeus pràcticament des del moment de la seva creació.

3rd June 1975: British conservative politician, Margaret Thatcher, with William Whitelaw and Peter Kirk at a referendum conference on Europe. (Photo by Keystone/Getty Images)

Ja l’any 1975 el Regne Unit celebrà un primer referèndum sobre la permanència del país dins la CEE. En aquell cas, l’opció de la permanència guanyà amb un 67% dels vots i una de les impulsores de la campanya del “Yes to Europe” fou la icona del conservadorisme, Margaret Thatcher. Ara bé, no va ser aquest, el final del debat.

La societat internacional actual, i més en concret les institucions financeres, econòmiques i comercials que en formen part, parteixen d’un supòsit clar: l’existència d’una economia moderna i exitosa exigeix cooperació i obertura al món, és a dir, és necessari assumir la interdependència. De fet, va ser durant la dècada dels anys 70 quan més patents es feren els efectes de la interdependència i el transnacionalisme, cosa que pot explicar l’interès del Regne Unit per formar part del Mercat Comú.

La particularitat de l’europeisme thatcherià va consistir a entendre la cooperació europea com el preu a pagar per a poder accedir al Mercat Únic, és a dir, a una zona de lliure comerç. Es rebutjaria, així, qualsevol mena de consideració no estrictament econòmica, qualsevol proposta política àmplia com, entre d’altres, la creació d’una identitat i ciutadania europea. En el paradigmàtic “discurs de Bruges”, Thatcher reaccionà al projecte antagònic de Delors ˗partidari d’una major integració˗ defensant una cooperació entre estats sobirans, però res més enllà d’això.

En realitat, al llarg dels anys, el Regne Unit sempre s’ha apropat al fenomen europeu des de la perspectiva estratègica del comerç. La comunitat europea, en canvi, s’ha anat reforçant i, especialment després de les reformes del 1994, s’ha convertit en un projecte d’unió també política. Com no podia ser d’altra manera, la incomoditat i el desconcert dels britànics va anar creixent a mesura que el projecte europeu anava integrant més àrees considerades d’interès nacional, per exemple la qüestió monetària.

Per la seva naturalesa complexa i per la manca de precedents, és difícil explicar aquest fenomen de retirada. Tot admetent altres factors explicatius, i sense voler caure en reduccionismes, des dels postulats constructivistes es pot apuntar que els sectors partidaris del Brexit, amb una ˗irresponsable˗ combinació de patriotisme amb nostàlgia imperial/hegemònica, i una inclinació especialment agressiva en favor del lliure comerç, plantegen ara el futur del país ha partit de la devolució de facultats des de l’àmbit supranacional europeu al nacional.

En definitiva, el que amaga l’euroescepticisme britànic actual seria, segons aquesta lectura, la idea il·lusòria i recurrent del Regne Unit com a gran potència mundial. Així, sembla que el que hi ha rere el Brexit és, sobretot, una comprensió social compartida i concreta del que ha volgut i encara vol dir “ser britànic”.