Nanda RAMON
L’Assemblea de Docents ha estat una de les majors experiències de democràcia directa a gran escala que ha viscut mai el país. El tòpic diu que som terra de reacció moderada i tarannà conservador, però alguna cosa es va capgirar per sempre durant la legislatura 2011-2015, ara fa just 10 anys.
Mai la societat mallorquina havia sortit al carrer amb tanta contundència com el setembre/2013. Va ser una reacció col·lectiva prodigiosament madura i eficaç davant una amenaça estrictament autòctona. Un exitós i meritori endemisme democràtic, fermament arrelat encara en la memòria col·lectiva.
Un govern contra l’escola
La legislatura 2011-2015 va representar un fort daltabaix per a una gran part de la societat balear. A les fortes retallades del primer govern Rajoy sorgit de les eleccions generals del 20 de novembre del 2011, se superposava la figura de José Ramon Bauzá, president autonòmic des del juny anterior, gràcies als millors resultats de la història del Partit Popular a les Balears.
Bauzá va esdevenir un autèntic campió de les retallades i les reculades. El Decret llei 5/2012 va representar una destralada salvatge contra els serveis públics amb una forta incidència en el sistema educatiu: suspensió de complements, interins sense estiu, augment d’hores lectives i ràtios, acomiadament de 1.000 professors, baixes no remunerades ni cobertes…
En aquest context d’incomoditat generalitzada, aparegueren noves provocacions: obsessions ideològiques, comportament antidemocràtic, persecució de docents i equips directius, fixació contra la llengua pròpia…
L’obsessió contra el català
El primer gran atac de Bauzá contra el català va ser la promulgació de la Llei 9/2012, que eliminà el requisit de català a la funció pública.
L’ofensiva, però, no va acabar aquí. Persuadits de les seves pròpies mentides i convençuts que la societat balear compartia àmpliament les seves obsessions lingüístiques, la Conselleria va posar en pràctica una de les promeses electorals del PP, la llibertat d’elecció de la llengua de l’ensenyament.
Ho intentà durant els cursos 11-12 i 12-13, però els resultats no foren els esperats. I, vist que la realitat no s’acabava d’adaptar als seus desitjos, optaren per una drecera inesperada: el TIL.
Qualitat, llibertat, anglès… què podia sortir malament?
La fina demagògia que embolcallava el TIL –qualitat educativa, llibertat d’elecció, ensenyament d’idiomes…– prefiguraven un enemic mal de batre. La credibilitat del govern, però, ja estava fortament erosionada i l’intent de colar un nou model lingüístic no consensuat va ser fortament contestada.
L’abril de 2013, es publica el Decret 15/2013, que regulava el TIL. El 9 de maig s’envien als centres les instruccions de desplegament, prèvia dimissió del conseller d’Educació. STEI, UGT i CCOO ràpidament recorren decret i instruccions. Els fets es precipiten: el TSJIB, a la vista dels recursos interposats, suspèn cautelarment la norma el 6 de setembre. Dues hores després, el Govern aprova el Decret llei 5/2013, que blinda la implantació del TIL, a pesar de la suspensió cautelar i a només set dies del començament de curs. La provocació és inaudita. Som a un punt de no retorn.
Altres desencontres
Mentrestant, factors de diversa índole havien encalentit encara més el clima social: la dura reforma laboral del 2012, la vaga general del 29M, la guerra dels llaços als centres escolars de Balears, les acusacions d’adoctrinament… Comença la tramitació de la LOMCE, que acabarà sent un dels focus importants del conflicte.
A finals de juliol, tres directors de Menorca són fulminantment suspesos de sou i ocupació. L’ambient és d’oberta hostilitat. La criminalització dels docents és explícita i constant. Cal passar a l’acció.
Organitzant la resistència
La manifestació del 29S no va ser un simple rampell reactiu ni una acció fora de context. Difícilment les coses surten del no-res. Tot i la seva inusitada magnitud, només era la punta d’un poderós iceberg gestat cooperativament des de feia temps en contestació a les constants provocacions institucionals.
Des del març del 2012 Crida havia esdevengut un referent imprescindible, tant per l’encert d’haver aglutinat tota la comunitat educativa, com per l’èxit rotund d’un símbol inequívoc i extraordinàriament sexy: les camisetes verdes.
Els sindicats anaven convocant assemblees davant l’emergència educativa. El març del 2013, docents sense filiació sindical prèvia s’hi sumen massivament.
El final del curs 2012-2013 i l’estiu concentren una intensa activitat de debat, presa de decisions, coordinació amb altres col·lectius, preparació, projecció i divulgació. És una etapa crucial en l’èxit de les convocatòries posteriors.
En consulta directa s’aprova l’estratègia elegida: vaga docent indefinida a partir del 13/09 i constitució de comitès de vaga a cada centre. El 26/06 el Manacor acull un acte massiu i fundacional: els docents decideixen passar a l’acció a través d’un moviment de base, democràtic i assembleari, on conflueixen portaveus de les assemblees dels diferents centres i dels sindicats.
A partir d’aquí, les xifres es disparen: en només tres dies s’aconsegueixen 5.000 firmes per convocar oficialment l’assemblea que podrà convocar legalment la vaga; dia 4 de setembre, assemblees simultànies a les quatre illes aproven massivament la convocatòria de vaga indefinida; es posa en marxa una caixa de resistència, que arribarà a l’estratosfèrica xifra de més de 600.000 €.
Una mobilització sense precedents
El 16 de setembre comença la vaga indefinida amb el suport explícit de molts de col·lectius i la complicitat de gran part de la societat. Durant tres setmanes seguides el seguiment de la vaga és molt elevat.
La mobilització docent desborda totes les previsions: milers de persones acudeixen diàriament a les diferents concentracions; els ajuntaments debaten mocions en contra del TIL i en defensa dels professors; les Apimas impulsen la campanya “Aules Buides” de suport als docents; el Parlament, la Nit de l’Art de Palma i el Campus de la UIB es tenyeixen de verd… Paral·lelament, continuen els atacs, especialment virulents durant les primeres jornades de vaga. Sembla que tot s’hi val, però també que tot se’ls acaba girant en contra.
Dia 20 de setembre es convoca la manifestació unitària del 29S: “Contra la imposició, defensem l’educació”. La marxa ha de partir a les 18 h de la plaça d’Espanya de Palma, però molts ja no aconsegueixen arribar-hi. Més de 200 autocars arriben des de la part forana, el centre queda col·lapsat hores abans de l’inici, milers de persones no poden completar l’itinerari oficial per falta d’espai, moltes altres les saluden i animen des dels balcons, els manifestants s’escampen durant hores per carrers i places adjacents… La Delegació del Govern la xifra en 70.000 persones. Tothom sap que fórem 120.000.
El 6 d’octubre s’anuncia la suspensió temporal de la vaga indefinida, però no es desconvoca i servirà de cobertura a futures aturades puntuals. Al mateix temps, s’anuncia una mobilització permanent. Un any després, el TSJIB declara nul el TIL i fulmina les ordres. Es força la dimissió de la segona consellera d’Educació de la legislatura. El TIL està enterrat. El Govern, tocat de mort.
El repte de sobreviure a l’èxit
Ningú sobreviu a una manifestació de més de 100.000 persones i el Govern Bauzá no fou una excepció. Tot i que continuà “en funcions” fins al final de la legislatura, l’efecte ja era irreversible.
Sobreviure a l’èxit, però, també era un repte complicat per a l’AD. El capital social era enorme i les expectatives, altíssimes. La nau, a més, era de nou encuny i s’havia autoimposat un sistema de democràcia directa, no representativa ni jerarquitzada, que havia de governar milers de persones sense cap estructura reglada. El Govern allargava i tensava la situació i encara faltaven gairebé dos anys per a les eleccions que podien canviar les polítiques educatives. El desgast i la distensió eren una amenaça. La dispersió, també.
A pesar de la falta d’experiència autogestionària prèvia, el col·lectiu va demostrar un gran dinamisme i una enorme capacitat d’autoregulació. La gran tasca dels portaveus, l’empoderament organitzatiu de les diferents comissions i la densa xarxa de complicitats exteriors, expliquen part important de l’èxit. La cobertura de l’Obra Cultural Balear per a, entre d’altres, custodiar legalment la Caixa de Resistència va resultar crucial.
L’Assemblea de Docents es va organitzar en diferents comissions que gestionaven el dia a dia entre assemblees generals: Caixa de Resistència, Jurídica, Comunicació, Mobilització, Ràdio, Afers Exteriors, Incidències, Interins, Pedagògica… A cada centre, l’assemblea pròpia reproduïa a petita escala la lògica i dinàmica de l’assemblea general. L’enllaç de centre garantia la distribució de la informació i la representativitat de les decisions.
Canalitzant l’energia
L’èxit de la vaga i de la manifestació dels docents fou tan rotund, que l’impacte sobre la societat mallorquina va ser enorme. El conflicte educatiu no només era el tema estrella de l’actualitat, sinó que començava a canalitzar obertament el descontentament general i la resistència davant determinades imposicions. Defensar l’Assemblea era defensar la democràcia.
La magnitud i transversalitat de l’adhesió social eren tan significatives, que el suport públic a l’AD es convertí en un mainstream gairebé inqüestionable. Tot i que era una confrontació clarament política, els reiterats despropòsits de José Ramon Bauzá havien aconseguit que es desxifràs com una catàstrofe contra la qual calia unir-se i actuar. El corrent de solidaritat desencadenat recordava els que es produeixen en resposta a una guerra o un gran cataclisme natural. La protesta verda va esdevenir “blanca”. Ja era de tots.
Durant el darrer trimestre del 2013, el ritme, acollida i projecció dels actes de suport –i l’adhesió que rebien els actes propis– eren absolutament inaudits: el multitudinari concert de la Simfònica a l’Auditòrium el 28 d’octubre; dos dies després, la subhasta d’art al Trui Teatre amb més de 250 peces donades, entre les quals, Tàpies, Miró, Calder, Barceló…; i desenes d’altres accions solidàries.
L’any 2014 va posar a prova la resistència del moviment, que va aconseguir mantenir el protagonisme de la seva reivindicació gràcies al voluntarisme i la coordinació. Sense dedicació i organització, no solen ocórrer els miracles.
Al llarg de l’any, l’Assemblea de Docents genera un intens calendari d’iniciatives pròpies, que són seguides massivament: jornades intermitents de vaga; dimissió d’equips directius; votacions contra el TIL i la PGA; seguiment d’incidències; carnaval; campanya TILTànic de balanç de la implantació del TIL; ruta de Debats a Manacor, Palma, Marratxí…; publicació d’Els Tentacles de les tenebres. Un govern contra l’escola, de Marcel·lí Guerrero, llibre més venut del Sant Jordi 2014, exhaurit i reeditat, i amb presentacions a més de 20 localitats; Marxa per l’Educació; distribució del còmic Els tentacles de les tenebres de Vernon & Sullivan; assemblea “Ara va de Bo” a Porreres 29/08 per a arrencar bé el curs 2014-2015; campanya Una consellera capgirada…
Paral·lelament, continuen les grans accions de suport a la mobilització docent o relacionades amb les reivindicacions educatives: actes i aturades contra la LOMCE; vaga de fam de Jaume Sastre, la segona contra el Govern Bauzá; vídeo Happy; moviment “Illes x un Pacte”; premis i reconeixements rebuts per l’Assemblea de Docents de mans de les més diverses entitats…
Una activitat tan intensa i diversa necessitava una política comunicativa eficaç, pel que fa a la cobertura i la difusió, però també des del punt de vista de la construcció del relat, la coherència connotativa i l’elecció d’una imatge adequada i atractiva. L’aposta de l’AD per una bona gestió comunicativa era clara: nova pàgina web, xarxes diversificades i actives, app pròpia, vistoses convocatòries de premsa, programa de ràdio propi, arxiu d’hemeroteca, publicacions diverses… La creativa i dinàmica línia audiovisual, sovint amb la col·laboració de grans professionals, va aconseguir grans èxits de visualitzacions i comparticions: Any Zero, 7.000; Deconstructing Bauzá, 4.700; El carrer pregunta, 4.500; Reservoir verds, 3.900…
L’AD va tenir molta cura de la seva versió virtual. Les grans xifres de seguidors, infinitament més elevades que les dels partits polítics del moment (Fb, 7.800; Tw, 6.600), varen aconseguir una considerable hegemonia a les xarxes: difusió d’informacions i consignes pròpies, neutralització de la informació del Govern i del seu entorn, divulgació d’informacions favorables d’altres mitjans, convocatòries, llançament de materials audiovisuals (mems, vídeos…), cobertura de campanyes i actes… Es varen activar blogs específics: Incidències, Aló Camps, Agenda Verda i Butlletí setmanal. La comunitat virtual es mantenia cohesionada i activa gràcies a la publicació gairebé diària d’ítems al blog general des d’agost de 2013 fins a l’estiu 2015. Prova d’això varen ser diversos TT locals i dos TT estatals amb #pensa-hi.
2015, la recta final
El conflicte s’allargava però no era el moment de baixar la guàrdia. A pesar del desgast, l’AD mostrava una gran vitalitat amb noves incorporacions i relleus, i proposant noves iniciatives: campanya I tu, què has perdut?; Rua 2015; Marxa per l’Educació 25/04; edició de Bauzá contra l’escola, un crim imperfecte, també de Marcel·lí Guerrero; el còmic Els tentacles de les tenebres II… El mes d’abril també es presenta la campanya Pensa-hi, el balanç educatiu de la legislatura, amb les associacions de directors i inspectors ADESMA, ADIPMA i ADIDE, les organitzacions d’estudiants FEDAI i SEPC, la FAPA i la UIB. El PP denuncia FAPA davant la Junta Electoral. El recurs és desestimat, però el ressò de la campanya augmenta exponencialment. Sol passar.
Els resultats de les eleccions del 24 de maig (Bauzá obté 72.000 vots menys, cau un 18% i perd 15 diputats) garanteixen un canvi d’interlocutors, cosa que l’Assemblea valora positivament.
Punt i a part
Dia 11 de febrer de 2016, prèvia convocatòria d’una consulta directa, l’AD decideix desconvocar la vaga. Acabava així una experiència autogestionària sense precedents a la democràcia mallorquina, que havia aconseguit quotes de projecció i adhesió extraordinàries.
Una mobilització d’aquesta magnitud i recorregut no és una improvisació espontània ni un simple rampell d’indignació. És fruit d’intensos mesos de debat, mentalització i planificació. I va ser possible perquè es va saber prioritzar la coordinació interna i la unitat d’acció, la recerca de complicitats i d’aliances més enllà de les mateixes forces, i el respecte a la pluralitat del col·lectiu i de la societat. La combinació justa i –a grans dosis– de la capacitat de feina i de sacrifici, amb una sana i irreductible predisposició a l’alegria i la diversió, la convertiren en una onada, literalment, invencible.
