2.1                   Algunes consideracions a les portes del denominat

Judici a la democràcia”

 

En uns dies s’iniciaran les sessions del judici oral de la causa especial 20907/2017, el que periodísticament s’ha batejat com a ‘judici al procés’ o, des del punt de vista de les defenses, ‘judici a la democràcia’. Hi haurà temps d’analitzar-ne les vicissituds i, sobretot, en acabar, fer-ne balanç. Ara, però, és el moment d’oferir-ne breument, de forma sistematitzada, potser com a recordatori, algunes claus interpretatives –fer-ne una recensió exhaustiva, ha esdevingut a hores d’ara una tasca impossible.

Com és sabut, seran finalment dotze les persones que seuran a la banqueta dels acusats de la sala segona del Tribunal Suprem: dos dirigents socials de l’independentisme, nou exmembres del Govern de la Generalitat, entre ells el vicepresident, i l’ex-presidenta del Parlament. Se’ls acusa per part del Ministeri Fiscal i les acusacions Particulars (Advocacia de l’Estat) i popular (VOX) dels delictes de rebel·lió (i eventualment sedició, a nou d’ells), malversació de cabals públics (a onze) i desobediència (a tres). Doncs bé, aquestes tres són les principals –no les úniques, ni prop fer-s’hi- qüestions controvertides que denoten l’excepcionalitat d’un judici que sotmet l’Estat de dret i els principis que hi són consubstancials a una autèntica prova d’estrès.

1. El Tribunal Suprem és un òrgan jurisdiccional manifestament incompetent per a conèixer dels fets, atès que la totalitat dels elements que integrarien els delictes comesos (i especialment, el de rebel·lió) haurien tingut lloc en territori català. La sostracció de la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a qui correspondria conèixer atesa la condició d’aforats d’alguns dels acusats, suposa una alteració de les regles d’atribució de competència, amb una vulneració clamorosa del dret fonamental al jutge predeterminat per la llei. L’esforç argumentatiu desplegat en primer terme pel jutge instructor Llarena i després per la sala d’enjudiciament en les recents interlocutòries en què resol la declinatòria de jurisdicció (27 de desembre) i la súplica contra la desestimació (22 de gener) no poden convèncer. La lamentable confusió entre efecte i resultat del delicte i una interpretació delirant del criteri de la ubiqüitat (per la qual es determina el lloc de comissió del delicte) no resisteixen la més mínima anàlisi.

2. Els escrits d’acusació qualifiquen de rebel·lió –un delicte que requereix la concurrència d’un alçament violent– uns fets protagonitzats per un moviment polític que precisament, si ha destacat per alguna cosa, ha estat pel civisme demostrat tots aquests anys en les seves actuacions (entre les quals, cal recordar-ho, s’han de computar manifestacions en què han participat milions de persones sense que s’hi hagi registrat cap aldarull). El redactor mateix de l’esmena transaccional, el diputat López Garrido, que donaria lloc al redactat definitiu del delicte de rebel·lió de l’art. 472, que comportà la introducció expressa de l’adverbi ‘violentament’ en la descripció de la conducta punible, no hi reconeix com a tal infracció la conducta duita a terme pels dirigents independentistes. Ni ell, ni conspicus ex-magistrats del Tribunal Constitucional ni del Tribunal Suprem, ni centenars de juristes acadèmics, entre ells especialistes en Dret penal que han fet públic dos manifests al respecte (‘Principio de legalidad y proceso independentista’ i ‘Banalización de los delitos de rebelión y sedición’), ni els dos principals monografistes sobre el delicte de rebel·lió, ni moltes altres veus autoritzades. Només una reconstrucció dels fets que els adultera i tergiversa i una reinterpretació de la llei, retorçant-la i estrafent-la, per adaptar-la al cas concret, en flagrant infracció del dret fonamental a la legalitat penal, possibiliten una acusació per rebel·lió del tot insostenible.

3. S’ha mantingut privats de llibertat provisionalment bona part dels acusats, en espera de judici, sense que concorrin els requisits necessaris per a acordar una mesura cautelar restrictiva de drets de caràcter tan excepcional en un ordenament en què regeix la presumpció d’innocència. És imprescindible que la presó provisional respongui a la necessitat de neutralitzar riscos rellevants (fugida, destrucció de proves o reiteració delictiva) i que aquesta finalitat no es pugui assolir amb mitjans menys costosos per al dret fonamental a la llibertat. Cap d’aquests pressupòsits hi concorre, especialment el risc de fugida, que cal valorar individualitzadament i en atenció exclusiva a les persones concernides (que no havien deixat d’atendre cap citació judicial) i no en funció de la conducta d’altres eventuals processats.

Per aquestes tres i altres raons en què no resulta possible entrar, la percepció que no serà un judici just es troba molt estesa entre la ciutadania catalana, en una proporció que va prou més enllà del perímetre independentista. I és que resulta força difícil mantenir l’aparença de justícia quan presidirà la sala d’enjudiciament un magistrat del qual el portaveu del Partit Popular en el Senat va afirmar fa poc que, en el cas que fos nomenat president del Tribunal Suprem, els permetria continuar controlant la Sala segona ‘per darrere’ davant de la imminència del ‘judici al procés’. No farà falta, perquè després de l’escàndol generat per la filtració de les paraules de Cosidó, Marchena, com és sabut, continua presidint la Sala segona, així que és lícit que un pugui arribar a pensar que, d’aquesta manera, ho tindran molt més fàcil: controlaran la Sala segona ‘per davant’. No només cal fer justícia, sinó també semblar que se’n fa (“Justice must not only be done; it must also be seen to be done”). Veurem.

 

Comparteix l'article