Miquel Rosselló del Rosal
Consell de les Fundacions
El 28 d’abril la gent progressista d’arreu de l’Estat se’n va anar a dormir alleugerida i contenta. S’havia barrat el pas a les tres dretes, la suma dels diputats del PSOE, Podemos i forces perifèriques aconseguien majoria suficient per consolidar un canvi progressista i la imatge dels militants socialistes a les portes de Ferraz cridant «Con Rivera no!» era una gran esperança.
Què ha passat perquè sis mesos després s’hagi frustrat aquesta esperança i se celebrin noves eleccions? Una vegada més quan les forces progressistes de la vella pell de brau estan a punt de derrotar el bloc conservador, aquest ho impedeix i es frustren les expectatives. Així passà a tots els intents liberals del segle XIX, i a la primera i segona República. En els últims quaranta anys s’ha reproduït aquest fenomen. L’anomenada Transició democràtica n’és el primer exemple, després d’una forta embranzida de les lluites antifranquistes, la dreta conservadora aconsegueix imposar condicions que marcaran el futur de la democràcia. Quan el moviment polític i social anti-OTAN perd per poc el referèndum, n’és una altra.
A la darrera legislatura de Felipe Gonzàlez els resultats parlamentaris donaven majoria PSOE-IU, que al final no es concretà. I per últim, després de la gran crisi del Règim del 78 oberta l’any 2015, amb el 15M, el procés català, les lluites feministes i dels pensionistes, es podria constituir un govern amb el suport de totes les forces progressistes, també es frustra.
Quin és el denominador comú d’aquestes frustracions? A pesar de l’especificitat de cada cas i saben que intervenen molts de factors, per mi l’element comú és la posició que en el darrer moment adopta el PSOE.
En el cas de la lluita antifranquista després que els socialistes desapareixen de la lluita durant dècades, quan al principi dels anys 70 es comencen a constituir organismes unitaris de l’oposició democràtica com l’Assemblea de Catalunya, les meses democràtiques del País Valencià, Galícia, Balears, Canàries, Andalusia…i la Junta Democrática de España, el PSOE no tan sols no hi participa sinó que bloca les experiències, i és una vegada mort el dictador, que crea la seva pròpia Plataforma juntament amb la Democràcia Cristiana, Coordinación Democrática.
Què hagués passat a l’Estat espanyol si s’hagués constituït des de principis dels 70 un organisme unitari de tota l’oposició, com fou l’Assemblea de Catalunya? Sense cap dubte una altra democràcia s’hauria albirat. Però el PSOE pensava més a superar el PCE a les primeres eleccions que en acabar com més aviat millor amb la Dictadura.
El cas de la lluita contra l’OTAN és prou clarivident. Tot el moviment progressista que volia una «ruptura democràtica» s’havia agrupat entorn del moviment anti-OTAN. Però una vegada més el PSOE i Felipe González varen triar agenollar-se davant el Departament d’Estat dels EUA i les forces reaccionàries estatals, encara que això suposés una profunda frustració pel moviment progressista d’infaustes conseqüències.
I quan Felipe González perd la majoria absoluta al seu darrer mandat, decideix pactar amb Convergència i Unió en lloc de posar en marxa un govern d’esquerres amb IU.
Doncs ara ens trobem amb el mateix. Pedro Sánchez tenia la possibilitat de posar en marxa un govern d’esquerres amb Unidas Podemos i amb el suport del PNB i els sobiranistes d’esquerres. Un govern que podia començar a obrir encletxes al règim del 78, obrint negociacions amb Catalunya, millorant substancialment el model de finançament a favor de les autonomies, eliminant la llei Montoro, abolint la Reforma Laboral, iniciant el canvi de model energètic i el combat contra el canvi climàtic, recuperant llibertats perdudes, eliminant la llei mordassa … i altres.
Idò bé aquell mateix Pedro Sánchez del No és No que li costà la Secretaria General, a l’hora de la veritat, se subordina a la monarquia, a l’IBEX35, a l’espanyolisme més caspós, com un Felipe Gonzàlez i un Guerra qualsevol.
Vol dir això que no podem confiar mai amb els socialistes? Pens que no, però hem de tenir molt clar que si volem que el PSOE aposti qualque vegada per la ciutadania progressista i no per l’establishment, això passarà solament si a la seva esquerra existeix una força suficient per arrossegar-lo cap a les seves posicions.
Mentre Podemos segueixi amb un procés de descomposició. O s’iniciï un procés per l’hegemonia de l’esquerra estatal entre Podemos i Más País, les coses no canviaran.
De la mateixa manera que tampoc ho farà el sobiranisme d’esquerres si es refugien en la seva realitat nacional i no uneix esforços per aixecar un projecte sobiranista per l’Estat, unitari, plural.
Si volem rompre el règim del 78, cal un moviment progressista, que accepti la plurinacionalitat de l’Estat i en conseqüència el dret a decidir i republicà. Un moviment capaç d’unificar les esquerres socials i diverses, les distintes esquerres polítiques estatals, les esquerres sobiranistes i forces nacionalistes i/o regionalistes de centredreta.
Aquest hauria de ser, per damunt de conjuntures electorals tàctiques, l’estratègia de qualsevol formació política que lluiti per canviar el Règim del 78.
