Els Cossiers d’Alaró són una colla àmpliament admirada i estimada pel poble. Recreen unes danses -segons algunes veus expertes, potser vénen de ben lluny, de l’edat mitjana- que a través dels agosarats bots de sis figures femenines adoraven la Mare Terra per augurar bones collites. Segons ens expliquen, després de la reforma eclesiàstica, moltes d’aquestes danses paganes desaparegueren i d’altres foren integrades dins les tradicions religioses, amb la incorporació de les figures bíbliques: la dama (representant la Verge) i el dimoni. Però, en aquell temps és d’imaginar que les dones no tenien el dret a participar de tal cerimònia i quedaren excloses del ritual. Així, durant segles, els cossiers de diferents indrets de Mallorca perduraren ballant el bé i el mal pels carrers dels municipis representant figures femenines interpretades per homes.
La Guerra Civil espanyola i la posterior dictadura franquista bloquejaren gran part de les danses tradicionals, i moltes colles de cossiers de Mallorca desapareixerien, entre elles, la d’Alaró. No fou fins a l’any 1992, després de la il·lusió i recerca d’un grup de persones historiadores, folkloristes i apassionades de les danses tradicionals, que es varen recuperar, i set homes vestits de lli i un dimoni sortiren el 16 d’agost a recórrer els carrers i festejar Sant Roc. Cap dona va poder ballar el 92 ni cap dels anys posteriors en nom i respecte de la Tradició.
Aquesta breu i poc concreta explicació de la història dels cossiers ens ha de servir per entendre el menyspreu històric que hem patit les dones sota excuses tan banals com “el que és tradicional” o el tan escoltat “això sempre s’ha fet així” i l’encara necessària lluita per a recuperar espais perduts o per adquirir-ne de nous, allà on mai se’ns ha permès ser.
Durant anys a partir de la seva recuperació, els Cossiers d’Alaró sortiren cada darrer dissabte de maig pels carrers de Los Damunt i cada 16 d’agost voltant el poble, honorant el patró i fent festa popular, sent cada vegada més i més valorats entre les famílies del poble, que els convidaven a ballar, menjar i beure davant casa seva. Unes figures admirades que eren de tots i totes, però amb possibilitat de ser sol representades pels tots. I així, es començaren a sentir veus incrèdules davant la impossibilitat de les dones de formar part de la colla, més enllà d’ajudar amb els vestits i l’organització. Aquest “rum-rum” va detonar un Sant Roc l’any 2008 amb un grup de gent reivindicant la dona cossiera, amb camisetes dissenyades per l’ocasió.
Aquest acte fou un punt de no retorn: el missatge va calar dins l’ideari col·lectiu i les veus més reivindicatives del poble ja no podien deixar-ho passar. A poc a poc, any rere any, era un tema recurrent: per què les dones no podien ballar? La resposta més utilitzada era: “no hi ha cap dona que hagi volgut mai formar part de la colla”, i així, sense to ni so, es posava tota la responsabilitat damunt les dones o adolescents que, per diferents motius que el patriarcat estava ben dispost a definir, volien poder fer el mateix que havien fet ells des de sempre: participar plenament de les nostres tradicions.
L’any 2015 la colla va fer un procés d’obertura i convidar a la gent a participar de les danses amb l’única condició de compromís amb els assaigs de cada dilluns. I així, agafant el guant de la convidada general, dues dones ens hi apuntàrem: per amor al poble, a la tradició i als nostres cossiers. Res a veure amb tots els adjectius que oferiren els sectors més conservadors: protagonisme, crear mal rotllo, desmuntar la colla, rompre la Tradició.
I així començaren sis mesos plens de debat i intensitat emocional. Aquest debat va arribar, com no podia ser d’altra manera, als mitjans de comunicació i els diaris n’anaven plens, els periodistes telefonaven sovint i visitaven la colla per a organitzar programes especials de Dona Cossiera! El que havia de ser una normalitat democràtica i social es va convertir en un circ. I no n’hi havia per menys. Encara record les paraules ferotges dels opositors a la nostra incorporació, les males cares i la manca d’empatia.
Sis mesos que varen acabar amb una primera dona ballant dins una colla que sempre havia estat masculina. Una festa gran! Tothom va voler venir a veure aquestes tres primeres passes i un bot femenins, vestits de dama i amb rialla nerviosa. El Govern en va fer un vídeo d’aquests tan preciosos que fan caure la llagrimeta.
D’aquí, però, i mirant enrere, hem de ser conscients que res de tot això és gratuït i n’hem de treure una sèrie de conclusions que foren transcendentals i que han d’ajudar a futurs canvis:
Primer. No ho hauríem aconseguit mai sense el suport de molta gent que és conscient de la necessitat de treballar cap a un canvi social i el foment d’una educació inclusiva que no permet de cap manera la discriminació per gènere.
Segon. Una dona no té el perquè haver de passar per tot això. És injust que ens responsabilitzin a cap de nosaltres de no participar perquè no volem, de no avançar perquè no servim i d’haver de lluitar fins i tot el que ja ens és un dret reconegut. Això vol que dir que socialment encara ens queden moltes passes a fer, i que qualsevol xerrada, mostra de suport o acció reivindicativa s’ha de fer si el que volem és normalitzar i avançar.
Tercer. Les institucions han de jugar el seu paper i les persones que s’hi dediquen han de ser valentes i manifestar fora por la necessitat d’acceptar que les dones també hi volem ser i que tot ho fem perquè estimam les nostres tradicions i arrels.
Quart. Totes i tots en som responsables. Cada vegada que callam davant un mal comentari, que defensam la no inclusió enfront de la tradició o fins i tot quan dubtam o excusam els canvis cap a la integració estam posant bastons a les rodes de la igualtat. Així que val més actuar en positiu, defensar els drets humans (que també són els de les dones) i reivindicar tant com ens sigui possible.
Dit això, llarga vida a la Tradició Inclusiva.
