La ciència en femení: entre Matildas i impostores
Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la ciència tenim marcades en vermell quatre setmanes al calendari: les que comprenen des d’un parell de dies abans de l’11 de febrer, dia en què es celebra des de l’any 2016 el Dia Internacional de la Dona i la Nina a la Ciència, fins al dia 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Ja hem aprés que, en el transcurs d’aquests dies, plouran peticions de xerrades, entrevistes, participacions a taules rodones o, com és el cas de qui escriu aquestes línies, preparació d’articles versant sobre el paper de la dona a la ciència. Sabem també que, tanmateix, si la taula rodona o l’article versa sobre un tema científic d’actualitat, és molt probable que tornem a ser invisibles, a favor de persones amb una suposada major expertesa que, casualment, seran del gènere masculí.
Podem parlar, per exemple, del fet que durant la crisi causada per la COVID-19, d’acord a l’informe “Women in Global Health”, el mes de febrer de 2020, per cada tres homes experts que eren citats a tot el món durant la cobertura mediàtica sobre el coronavirus, només es citava a una dona experta, o que el Comitè d’Emergència de l’Organització Mundial de la Salut per a la COVID-19 comptés amb només un 24% de dones a la seva composició. Això ha ocorregut, a més, en un context en què aproximadament un 70% del personal sanitari i sociosanitari desenvolupant la seva tasca a primera línia a la lluita contra la COVID-19 han estat dones.
Més sagnant resulta encara aquesta desigual visibilitat als mitjans quan es repassen les aportacions cabdals que les dones científiques han fet durant la pandèmia. Així, i només per nomenar algunes de les més significatives, han estat dones les que han liderat el desenvolupament de les tres primeres vacunes contra la COVID-19 autoritzades per el seu ús a Europa: Özlem Türeci, metgessa cofundadora amb el seu marit de l’empresa BioNTech, que va desenvolupar la vacuna de Pfizer; la immunòloga Sarah Gilbert, encapçalant l’equip de la universitat d’Oxford que va dissenyar la vacuna d’AstraZeneca; o la biòloga Kizzmekia Corbett, que dirigeix el grup de recerca dels Instituts Nacionals de Salut dels EUA que va desenvolupar la molècula en què es va basar la vacuna de Moderna. A aquestes dones se li ha d’afegir necessàriament la figura de la científica Katalin Karikó, les aportacions seminals de la qual sobre les possibilitats terapèutiques de les molècules d’ARN missatger varen permetre el disseny de les vacunes d’ARNm. A un entorn més proper, s’ha de destacar el paper jugat per la metgessa Raquel Yotti, la qual ha liderat, com a directora de l’Institut de Salut Carles III, els estudis de seroprevalença ENE-COVID que varen aportar informació molt valuosa per la gestió dels primers mesos de la pandèmia.
Aquest fenomen d’infra-reconeixement sistemàtic de les contribucions fetes per les dones a l’àmbit científic és el que coneixem com “efecte Matilda”, anomenat així en referència a la feminista i sufragista Matilda Gage, la qual el va descriure a finals del segle XIX1, i el podem observar a pràcticament tots els àmbits de l’activitat científica pública: des de la participació a congressos i reunions científiques, les aparicions a mitjans de comunicació, o l’autoria de publicacions científiques. Múltiples estudis demostren, per exemple, que segueix existint un biaix que actua de forma consistent a favor dels homes en termes de visibilitat als congressos científics, fins i tot en aquelles disciplines en les que les dones són majoria 2, i que la composició del comitè organitzador té un efecte significatiu en la selecció del gènere dels conferenciants 3,4. Per altra banda, aquests estudis també revelen la complexitat de les causes que es troben al darrera d’aquesta situació, entrecreuant-se l’efecte del biaix associat al gènere a l’avaluació científica (incloent el mencionat “efecte Matilda”) conjuntament amb un cert grau d’elecció activa (per més que potser de forma poc conscient) per part de les dones. Així, s’ha vist com és més probable que les dones declinin una invitació a fer una conferència 5, mentre que els homes són més proclius a demanar la presentació de resultats de forma oral. A més, aquesta menor visibilitat femenina es trasllada també a l’àmbit de la participació amb preguntes a les sessions científiques, amb resultats que estimen que, proporcionalment, els homes fan quasi el doble de preguntes que les dones. Aquest fenomen replica el que és ben conegut a l’àmbit educatiu: un declivi de la participació a l’aula de les estudiants de sexe femení amb l’edat6. També, les dones tendeixen a publicar menys, a utilitzar un llenguatge menys assertiu, reben un menor finançament per a la seva recerca, i demanen un sou menor quan negocien les seves condicions laborals. De forma probablement poc sorprenent, les dones a carreres tecnològiques tenen també major probabilitat de reportar sentiments de “ser un frau” o de patir el que es coneix com “síndrome de l’impostor” que els homes 7.
En coherència amb aquests resultats, hom pot comprovar com moltes de les iniciatives dirigides a mitigar les desigualtats de gènere a la ciència s’han enfocat en potenciar l’apoderament i la visibilitat de la dona científica (incloent aquest frenesí d’activitats del mes de febrer esmentat a l’inici d’aquest article), amb l’objectiu de capacitar-nos en el lideratge i la gestió de l’assertivitat o bé per dotar de referents a les generacions més joves. Aquesta tendència, ben intencionada i, probablement, necessària, té també, malauradament, un contra-vessant un tant perillós, en posar, d’alguna manera, la responsabilitat sobre l’individu (en aquest cas, les dones), sense considerar els contexts històrics, socials i culturals subjacents a la forma en què aquest “síndrome de l’impostor” es manifesta en les dones. Fonamentalment, hom no pot evitar pensar que aquestes línies d’actuació el que pretenen és dirigir l’atenció cap a com fer que les dones encaixin a un determinat ambient laboral, enlloc de treballar amb l’objectiu de modificar l’ambient laboral per tal que les dones hi puguin encaixar.
Aquests sentiments d’inadequació que experimenten les dones a l’àmbit científic es fan palesos ja des de la infància: a partir dels sis anys, les nines comencen a no ser capaces d’identificar-se a elles mateixes o a les seves companyes, com molt intel·ligents 8, i a evitar activitats que consideren típiques de persones molt intel·ligents, al contrari del que succeeix entre els nins. Aquest fenomen es trasllada a l’elecció de carrera professional de les dones, on es dona una marcada baixa presència femenina a carreres científiques d’àmbits considerats tradicionalment masculins, com serien les enginyeries.
Però és que, a més, les dones no només representen una petita proporció del total dels estudiants d’enginyeries i carreres tecnològiques, sinó que, d’acord a les dades publicades a l’informe “Científicas en Cifras 2021”, la tendència dels darrers anys és en sentit negatiu, havent-se recollit una disminució del número de dones que es matriculen a estudis d’aquests àmbits. I la perspectiva futura no sembla gaire més optimista: només un 7% de les joves de 15 anys manifesta que vulgui dedicar-se a professions tècniques en el futur, en comparació amb més d’un 20% en el cas dels joves. Però fins i tot en aquells àmbits en els que es dona una paritat de gènere (o fins i tot una majoria de dones) a nivells d’estudiants de grau i post-grau, la proporció de dones va disminuint amb l’augment de categoria 9; és l’efecte que s’ha donat a conèixer com “el gràfic de tisores”, per la forma que dibuixa l’evolució de la proporció de dones comparat amb els homes al llarg de la carrera investigadora, amb una reducció dramàtica així com s’avança a nivells de major responsabilitat acadèmica. Examinant les dades a Espanya, malgrat les dones representen més del 55% de les noves graduacions, i el 50% dels doctorats, només ocupen el 25% de les places de catedràtiques d’universitat i professores d’investigació al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i representen el 28% dels professionals que desenvolupen la seva carrera a sectors d’alta i mitja-alta tecnologia, en un clar exemple de presència d’un “sostre de vidre” per a la promoció professional de les dones. Un altre exemple el trobam a casa, ja que, a dia d’avui, cap dels 9 instituts de recerca ubicats a les Illes Balears està dirigit per una dona.
Quan les dones investigadores exposam aquesta situació, és habitual trobar que s’aixequen veus justificant aquesta situació com d’una certa lògica natural, donada la incorporació més tardana de les dones al món acadèmic, exposant que, per tant, és només qüestió de temps que la situació arribi a una estat d’equilibri entre els sexes. Aquesta hipòtesi, que no es veu amb el suport per la lenta progressió del número de dones a categories de major responsabilitat a una velocitat no proporcional a l’augment del número d’estudiants en relació al temps, es troba també en contradicció amb la presència del fenomen que s’ha donat a conèixer com “les escales mecàniques de vidre” per als homes que treballen a àmbits científics fortament feminitzats. Aquest concepte va ser introduït per la investigadora Christine l. Williams a l’any 1992, i es refereix a l’avantatge estructural que se’ls presenta als homes (particularment blancs i heterosexuals) que treballen a ocupacions feminitzades, i que afavoreix la seva progressió laboral, experimentant aquests una evolució més ràpida a posicions de major lideratge 10. A tall d’exemple, malgrat que els homes representen només el 10% de la professió infermera a Regne Unit, la seva presència als llocs de lideratge arriba quasi al 50%, i es detecta també un biaix significatiu de sobre-representació dels infermers homes a les publicacions científiques.
És obvi que quan parlam de les desigualtats de gènere a l’àmbit científic és imprescindible destacar també l’impacte profund que la desigualtat distribució de les càrregues familiars i domèstiques encara presents a la societat tenen en el desenvolupament professional de les dones i en les dificultats per acceptar oportunitats per a la seva progressió professional; aquest factor, que afecta de forma general a les dones en pràcticament qualsevol àmbit professional, és especialment deleteri a una professió en què s’assumeix com a normal la mobilitat geogràfica dels treballadors, la competència ferotge per obtenir recursos escassos, la precarietat i la incertesa laboral.
Una manifestació més de com aquest factor impacta en el desenvolupament professional de les dones s’ha fet evident durant la pandèmia, la qual ha afectat també de forma desproporcionada a les investigadores dones: amb el paper de cuidadores encara predominantment femení i molts centres d’educació i d’activitats extraescolars tancats per les restriccions sanitàries, moltes investigadores s’han trobat amb un increment de la seva càrrega domèstica, havent de donar suport a l’educació dels seus fills des de casa.
A una enquesta realitzada per la UNESCO, les investigadores enquestades varen reportar que la repartició amb la seva parella de les tasques de cura dels fills havia passat d’un 51% a un 66% en pro-mig durant la pandèmia, a la vegada que declaraven ser les responsables del 69% de les tasques relacionades amb l’escolarització a casa 11. Els efectes sobre la productivitat científica de les dones no trigaren a arribar; així, d’acord als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, des de l’inici de la pandèmia el percentatge de dones signant articles en l’àmbit de ciència, tecnologia, matemàtiques i enginyeries, va disminuir d’un 35,9% al desembre del 2019 a un 20,2% a l’abril de 2020 12. Aquest efecte va ser, a més, més marcat a nivell de les investigadores més joves, fet que podria tenir importants conseqüències per a les seves trajectòries, donada la natura cumulativa del sistema d’avaluació científica.
En conclusió, l’existència de barreres específiques per a les dones en l’àmbit de la investigació és un fet demostrat amb dades robustes, que es repliquen a diferents societats i cultures, i que afecten a les dones a totes les seves etapes vitals, des de la infantesa fins a la maduresa professional, i a tots els àmbits de coneixement i que impliquen una plèiade de factors causals diferents que requereixen que les intervencions que es dissenyin per posar-hi solució siguin transversals i d’ampli abast i, sobretot, que vagin dirigides a l’origen del problema, fugint de visions paternalistes que deixin de cercar fórmules per tal que les dones s’adaptin a la ciència, i començar a treballar per una ciència que s’adapti a les dones o, en paraules de l’epidemiòloga Dora Romaguera, una ciència més empàtica, més inclusiva, més humana i, perquè no, més femenina.
Bibliografia
1. Rossiter, M. W. The Matthew Matilda Effect in Science. Soc. Stud. Sci. 23, 325–341 (1993).
2. Isbell, L. A., Young, T. P. & Harcourt, A. H. Stag Parties Linger: Continued Gender Bias in a Female-Rich Scientific Discipline. PLOS ONE 7, e49682 (2012).
3. Sardelis, S. & Drew, J. A. Not “Pulling up the Ladder”: Women Who Organize Conference Symposia Provide Greater Opportunities for Women to Speak at Conservation Conferences. PLOS ONE 11, e0160015 (2016).
4. Mehta, S. et al. The Speaker Gender Gap at Critical Care Conferences. Crit. Care Med. 46, 991–996 (2018).
5. Fewer invited talks by women in evolutionary biology symposia – Schroeder – 2013 – Journal of Evolutionary Biology – Wiley Online Library. https://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/jeb.12198.
6. Hinsley, A., Sutherland, W. J. & Johnston, A. Men ask more questions than women at a scientific conference. PLoS ONE 12, e0185534 (2017).
7. Women feel like imposters in disciplines that value ‘brilliance’. https://www.science.org/content/article/women-feel-imposters-disciplines-value-brilliance.
8. Bian, L., Leslie, S.-J. & Cimpian, A. Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests. Science 355, 389–391 (2017).
9. Corona-Sobrino, C., García-Melón, M., Poveda-Bautista, R. & González-Urango, H. Closing the gender gap at academic conferences: A tool for monitoring and assessing academic events. PLOS ONE 15, e0243549 (2020).
10. Brandford, A. & Brandford-Stevenson, A. Going Up!: Exploring the Phenomenon of the Glass Escalator in Nursing. Nurs. Adm. Q. 45, 295–301 (2021).
11. https://plus.google.com/+UNESCO. Covid-19 pandemic disproportionately affecting women in science and engineering. UNESCO https://en.unesco.org/news/covid-19-pandemic-disproportionately-affecting-women-science-and-engineering (2021).
12. The decline of women’s research production during the coronavirus pandemic | News | Nature Index. https://www.natureindex.com/news-blog/decline-women-scientist-research-publishing-production-coronavirus-pandemic.
13. Handley, I. M., Brown, E. R., Moss-Racusin, C. A. & Smith, J. L. Quality of evidence revealing subtle gender biases in science is in the eye of the beholder. Proc. Natl. Acad. Sci. 112, 13201–13206 (2015).
