15. DE LES CURES, A SOCIALITZAR  EL TREBALL REPRODUCTIU

Reflexions des de l’economia política

En les darreres dècades l’economia feminista ha anat impactant en la manera de plantejar les mancances de la societat actual i com replantejar-la. Un dels conceptes que més èxit ha tingut són les cures (una barreja entre l’economia i la psicologia), però què vol dir quan parlem de cures?

Aquest concepte vindria a ser una referència (àmplia) a com cobrim les necessitats bàsiques i complexes per al benestar individual i col·lectiu, totalment vinculat a la dimensió i les relacions socials. Sovint el terme cures també fa referència a l’assoliment del benestar individual, físic i psíquic, i a les relacions (principalment sexo-afectives, i principalment heterosexuals) i menys sovint altres tipus de relacions entre membres i col·lectius que conformen la societat.

El terme ha estat utilitzat per diferents corrents feministes per a assenyalar que la vulnerabilitat i la dependència són característiques pròpies de l’ésser humà. Mentre l’economia convencional (fins i tot l’heterodoxa) ha posat èmfasi en la producció i distribució de mercaderies i diners, ha obviat que aquestes qüestions no són possibles sense les cures (enteses com a garants de la reproducció). L’homo economicus, l’individu aïllat que “es val a si mateix”, és una fantasia del capitalisme. Aquesta fantasia genera un imaginari on la vulnerabilitat i la dependència són qüestions de les quals hem de defugir, debilitats vergonyoses incompatibles amb el pretès individu lliure del capitalisme. Aquests mantres són una contradicció humana. Les necessitats fan que la nostra espècie sigui interdependent, i la dependència del grup ens fa éssers socials. De les relacions socials ens depèn el nostre benestar, i quan aquesta qüestió és amagada, i no és assumida pel conjunt de la societat (és el que ens trobem en el capitalisme), garantir el benestar recau en els llaços privats, gran part s’espera que sigui cobert en el si de les famílies i les llars, que és sinònim de les dones.

El feminisme fa dècades que remarca que l’objectiu no pot ser fugir de la vulnerabilitat. És impossible (i no desitjable) ser individus aïllats. La qüestió està en el fet que si les necessitats ens conformen com a societat, aquesta societat hauria d’estar enfocada a cobrir les necessitats del conjunt, i les relacions que establim entre membres d’aquesta siguin relacions plaents.

De les cures com el fet col·lectiu a la individualització

El moviment feminista anticapitalista de la darrera dècada ha estat posant sobre la taula la importància de parlar de les cures des de la perspectiva col·lectiva. Però amb els pas del temps el discurs feminista ha anat evolucionant. El que es fomentava des del feminisme de base, enfocant constantment a la dimensió col·lectiva, es dissol la potencialitat política a través de la institucionalització política i els mitjans de comunicació que confonen el feminisme amb “coses de dones”, centra la societat a problemàtiques individuals de les quals es conclou que s’ha d’intervenir reduint la política a una psicologia del jo a través de teràpies i tècniques de coaching. Els significats amplis tenen el perill de buidar-se de contingut.

L’ús excessiu del terme cures ha acabat substituint conceptes com la solidaritat o el suport mutu o l’autoorganització. S’ha passat a utilitzar un concepte que es mou en un camp més personal, més emotiu i que transporta a connotacions al voltant de la “feminitat”, sense arribar detallar a què ens referim ni associar-hi reivindicacions i pràctiques concretes. En una societat capitalista caracteritzada per la centralitat de l’individu per sobre la col·lectivitat, deixar conceptes sense concretar ni definir obre la porta a què aquests acabin convertint-se en un calaix de sastre a les conveniències de cadascú, entenent-se que fem referència al benestar individual, una perspectiva contrària als plantejaments amb els quals s’iniciava.

S’hi afegeix als perills d’aquests enfocaments, reforçar els rols de gènere. Generalment, l’ètica de les cures és una temàtica de dones, i de nosaltres ja se n’espera l’atenció personalitzada provinent de l’empatia i el domini de l’esfera emocional. Per aquest motiu s’espera que els treballs, fins i tot remunerats, a la dependència els facin dones, s’espera que tinguin més tacte, més humanitat, puguin personalitzar l’atenció. Quan l’atenció i les cures prenen una dimensió a la personalització individual poden ser exigides fins a no poder més, principalment exigències que recauran en les dones més properes apel·lant a la relació de proximitat i confiança. Una personalització impossible de planejar des d’una dimensió col·lectiva i universal com seria necessària en l’extensió dels serveis públics.

D’aquesta primera síntesis, vinc a plantejar, que reforçar les cures, la personalització, suposa reforçar l’individualisme, l’aïllament, l’exigència als altres, i sobretot el masclisme. En un context de globalització econòmica, en què s’aguditzen les desigualtats econòmiques, s’afavoreix la marginació (Esteban, 2019), els plantejaments terapèutics s’associen a recloure’s en un mateix, es desvinculen de la intervenció social i plantejaments materialistes més propis de la tradició socialista.

Fa just dos anys, el març de 2019 Antonia Raya Tena, infermera d’Atenció Primària al barri del Raval de Barcelona, explicava que la tasca que feien les infermeres és acompanyar la vida dels malalts, de malalties que no tenen remei: la vellesa, malalties cròniques i altres problemàtiques que sovint tenen arrels socials. D’aquestes últimes posa com a exemples de treballadores de la llar que havien abandonat els tractaments mèdics perquè “la seva senyora” no li donava prou dies de descans, un addicte a les drogues que treballava 14 hores al dia i les necessitava per aguantar la jornada laboral, el que necessiten és un sindicat. A un pacient acabat de sortir del psiquiatre, ja recuperat, s’enfronta a un desnonament al cap de pocs dies, per no recaure el que necessitava és un col·lectiu que defensi el dret a l’habitatge i de fons, l’habitatge garantit. Avui dia, com en cada crisi, el consum de psicofàrmacs no para d’augmentar sense aconseguir parar l’augment de suïcidis que vivim. La situació actual es veu agreujada per les polítiques d’aïllament per la prevenció de la covid, una confirmació més que no afrontar la vulnerabilitat col·lectiva i reforçar l’individu aïllat empitjora el nostre estat (Molina, 2022).

Insistir a personalitzar les necessitats, emocionalitzar les cures, endinsar-se cada cop més en la persona, fa oblidar que les cures es conceben de forma diferent en cada cultura i al llarg de la història i els espais on es realitzen (normalment associades a les llars i els serveis públics) no tenen res de natural. Què concebem per benestar i cures respon a una forma social i històrica canviant. El mateix passa amb les emocions i sentiments, són valoracions del món i de les relacions socials que tenen relació amb les relacions de poder (Esteban, p. 158). Quan més ens fixem en la unitat, en la partícula mínima del jo, més ens allunyem de qüestionar-ne la dimensió estructural amb què es vincula el benestar i el malestar.

Recuperar la memòria

El feminisme sovint ha llençat preguntes molt transcendents al voltant de com s’organitza la societat, al voltant de la divisió que popularment s’anomena la producció separada de la reproducció de la vida, i aquesta organitzada de forma diferenciada entre sexes, o sigui la divisió sexual del treball. La tradició socialista s’ha fet preguntes molt similars i s’han dut a terme pràctiques molt rupturistes sota els objectius de garantir les necessitats bàsiques a tota la població, trencar l’individualisme i millorar la responsabilitat i les relacions col·lectives. Concepcions que utilitzant una altra terminologia tenen relació amb el que actualment parlem de cures i posar la vida al centre.

Els moments revolucionaris acostumen a desplegar enormes imaginaris, no es pensa dins dels límits de la societat existent i les intuïcions de quines són les possibilitats, sinó que la societat s’havia de replantejar d’acord amb allò que volia ser. Per aquest motiu dones com Inessa Armand, Nadejda Krúpskaia o Alexandra Kollontai van ser les principals figures proposar polítiques socials superadores amb l’àmbit de les llars i la consideració de les dones com a membres plens de la societat. Sobretot durant els primers anys de la Revolució Russa (1917) van ser anys d’una enorme experimentació en el que ara anomenaríem polítiques d’igualtat i de gènere: despenalitzar les relacions homosexuals, permetre el matrimoni civil, el divorci, les pensions alimentàries, subsidis a dones i menors, orfenats (molt necessaris per a tots els fills de la I Guerra Mundial, la revolució i la fam), escolaritat mixta.

L’interès de les pràctiques polítiques de l’URSS amb la qüestió de les cures partia de l’experiència extreta de la primera guerra mundial i els seus efectes de pobresa extrema. S’evidenciava el paper de la família com a “unitat de producció, consum, pràcticament entitat jurídica, garant social, bastió de la desigualtat i unitat per l’alimentació i criança dels infants” (Goldman; 29). Aquesta institució s’assumia deslligada de la història i la societat sota la qual s’havia modificat. El capitalisme havia separat en espais de producció (el treball assalariat) i la reproducció (les llars i en l’actualitat inclouríem serveis públics), deixant a aquesta última qüestió a ser sol-ventat de manera privada. Les soviètiques venien a impugnar-ne el paper de la llar i la família com un fet natural, reconeixent que gran part de les funcions socials que se’n esperava d’aquestes institucions eren qüestions necessàries. La proposta va ser la transferència del treball domèstic a l’esfera pública a través de la posada en funcionament de menjadors comunitaris, safaretjos públics, guarderies, orfenats, serveis de costura i neteja, etc. L’enfocament bolxevic es desmarcava de les demandes a la corresponsabilitat i situaven l’objectiu en l’emancipació de les dones com a pas per l’emancipació del conjunt de la humanitat. Les necessitats i el benestar de la població no podien recaure en l’àmbit privat, ni eren una responsabilitat individual. Les necessitats havien de passar a l’esfera pública, ser col·lectivitzades, ja que són una qüestió del conjunt de la societat.

Una segona qüestió que relacionem amb les cures és en la dimensió de les relacions sexo-afectives heterosexuals. Lluny de ser una qüestió moderna, l’amor i l’amor lliure, va ser una preocupació per moltes joves soviètiques, i lluny de ser considerada una qüestió privada o exclusivament cultural, va ser àmpliament tractada des de les polítiques públiques i socials de l’època. L’enfocament materialista venia a plantejar que l’amor, el respecte i reconeixement mutu no era possible des de la desigualtat i la dependència. I si a l’inici del text remarcava que la dependència és un fet natural en l’ésser humà, els plantejaments marxistes també tenien respostes: la dependència havia de ser respecte al conjunt de societat, en cap cas d’un altre individu com eren les relacions matrimonials. Per aquest motiu es concebia que l’Estat generalment, però també la col·lectivitat a través del suport mutu i les comunes, era qui havia de ser garant del benestar. En paral·lel s’estableix per llei la igualtat entre homes i dones, es legalitzava el divorci, s’estableixen subsidis a la manutenció de dones i infants en cas de separació. Pel que fa a les noves relacions socials, es fomentava que homes i dones havien de participar de la vida pública per igual. En resum canvis en l’estructura econòmica i en la socialització són els que permetrien l’amor entre companys, la comprensió mútua, l’amistat i la camaraderia.

Kollontai va anar més enllà. Defugint dels sentiments com a qüestions naturals i fent una lectura històrica sobre com es construeix i evolució de l’amor a través de la societat grega, romana, medieval i capitalista, arribava a la conclusió que l’amor és imprescindible per mantenir una societat cohesionada, però aquest no ha estat mai neutre. Es fomenta un tipus de relació per legitimar uns llaços o uns altres en funció de la societat de la qual parlem. L’amor entre guerrers (homes) en la roma imperial en una societat de guerres i conquestes; l’amor cavalleresc cap a princeses i damisel·les per garantir l’estructura i la defensa aristocràtica, així com la descendència nobiliària; l’amor burgès, la família nuclear capitalista, responia la garantia de les herències i la separació entre l’espai productiu de mercaderies i el de reproducció que les dones havien d’assegurar. Així doncs es plantejava, l’amor en el socialisme havia de re-significar-se, el benestar o felicitat que aporta l’amor havia d’enllaçar la societat en el seu conjunt. D’aquí en desprenia les relacions lliures (que no llibertines) i l’estima en plural, als i les companyes i camarades (Kollontai, 2015)

Mirar cap al futur.

Sens dubte les innovacions soviètiques no van dur immediatament a “una vida feliç”, però considero que són lliçons que el feminisme no pot oblidar. Les propostes d’aleshores superen a molts imaginaris actuals, sota la màxima de no naturalitzar res, plantejar que tot és canviable i marcar-se l’objectiu del benestar col·lectiu i la igualtat de gènere. La seva perspectiva ha estat de les més encertades en qüestions al voltant del gènere, la socialització i el benestar de la societat. La veritable emancipació és inconcebible sense canvis econòmics, culturals i pràctiques de socialització on la centralitat del mode de vida i de producció sigui el benestar de qui conforma aquesta societat.

El que em porta a plantejar, que en l’actualitat hauríem de reprendre qüestions des de l’arrel. Si la vulnerabilitat era el punt de partida per reconèixer la interdependència, què ens fa vulnerables individualment i col·lectivament? I de respondre aquesta pregunta entomar la qüestió des de la col·lectivitat, no deixant-ho a l’àmbit privat, habitualment recaient en les famílies, que és sinònim de fer recaure en les dones.

BIBLIOGRAFIA:

Esteban, Mari Luz (2019). El Feminisme i les transformacions en la política. Pol·len Edicions. Barcelona.

Goldman, Wendy Z. (2010). La mujer, el Estado y la revolución: Política familiar y vida social sovéticas 1917-1936. Ediciones IPS. Buenos Aires

Kolontai, Alexandra (2015). Autobiografía de una mujer sexualmente emancipada y otros textos sobre amor. Librería mujeres horas y horas la editorial. Madrid

Molina, Irene (1 de març 2022) “L’augment de l’índex de suïcidis posa en qüestió l’aposta pels psicofàrmacs a l’hora de tractar la salut mental” La Directa https://directa.cat/laugment-de-lindex-de-suicidis-posa-en-questio-laposta-pels-psicofarmacs-a-lhora-de-tractar-la-salut-mental/ consultat 3 de mar de 2022



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad