El desconcert per algunes resolucions judicials en supòsits referits als drets de les dones, s’ha convertit en habitual, la qual cosa és una autèntica calamitat social. Amb això no sols augmenta la desconfiança en el sistema judicial especialment per part de les dones, que no veuen tutelats els seus drets en algunes de les situacions més greus que poden ocórrer en les seves vides, sinó que també confirma que algunes persones que exerceixen aquest poder de l’Estat, no tenen la menor comprensió del que comporta ser dona en aquesta societat patriarcal ni la menor empatia cap al dolor de tantes dones i nenes.
Els últims exemples coneguts mostren tal desconnexió de la realitat social i tanta misogínia, que resulta inquietant.
Des de la negativa d’un jutge de Granada a suspendre la pena de presó que li queda per complir a Juana Rivas una vegada rebaixada per l’indult, fins a la més feridora: la sentència del Tribunal Suprem que ha absolt a dos homes condemnats per abusar sexualment d’una adolescent de tretze anys.
Els absolen de les condemnes de deu anys de presó, realitzant la interpretació més perjudicial per a aquesta nina de 13 anys, del que va ocórrer. Aquest procés ha passat d’una condemna per violació a una absolució en entendre, entre altres barbaritats, que la menor tenia “una certa experiència en l’àmbit de les relacions sexuals “i que va poder existir una simetria quant a edat, desenvolupament i maduresa física i psicològica”.
Es consumeix de nou el fenomen de la violència institucional, descrit pel feminisme, que paradoxalment comporta que, qui t’ha d’entendre, protegir i castigar sense pal·liatius aquestes conductes, sigui qui augmenta el teu dolor, exposa la teva intimitat i perpètua uns missatges despietats per misògins i injustos. Tenim un greu problema amb la judicatura, més que amb el Codi Penal i altres normatives.
Fa diversos anys que existeix l’obligació que totes les proves selectives per a l’ingrés i la promoció en les Carreres Judicial i Fiscal contemplin l’estudi del principi d’igualtat entre dones i homes, les mesures contra la violència de gènere, i la seva aplicació amb caràcter transversal en l’àmbit de la funció jurisdiccional.
I molts més anys, des del 2014 que Espanya va ratificar el Conveni d’Istanbul, en què es va recollir la necessària formació dels professionals implicats a prevenir, investigar, castigar i reparar els perjudicis ocasionats pels actes de violència inclosos en l’àmbit d’aplicació d’aquest Conveni.
Per tant, un altre fracàs més que subjau a una formalitat legal sobre la igualtat i la prevenció de la violència que es pregona com la més avançada del nostre entorn.
Massa vegades queda patent que el dret és un instrument molt representatiu en mans del poder per a generar discriminació i opressió de la dona, darrere de la ficció teòrica de neutralitat i imparcialitat; i el més freqüent és la misogínia, això és posar en dubte les manifestacions de les dones, sempre aquest ancestral dubte sobre la nostra paraula!, i la presència d’estereotips i prejudicis sobre la categoria de víctima.
I això ocorre, sobretot, perquè una part dels professionals del dret encara no han assumit els canvis socials impulsats per les dones, la redefinició de la realitat que ha realitzat el pensament feminista. Així, continuen ignorant que les violacions i altres conductes sexuals contra les dones són manifestacions d’una violència de gènere primària: el cos de la dona és un objecte per a ser usat per l’home, una manera de mostrar i exercir poder.
A més de demanar un accés més democràtic a la carrera judicial assegurant que totes les persones que accedeixen a ella tinguin un sediment humanístic i més experiència vital, cal insistir en més formació i capacitació, encara que pel que sembla no és garantia suficient.
Tal vegada seria el moment d’exigir responsabilitats, i exigir-les als qui tenen un immens poder sobre la vida de les persones.
La Llei orgànica del Poder Judicial en el seu art. 14 diu que els Jutges i Magistrats que es considerin inquietats o pertorbats en la seva independència el posaran en coneixement del Consell General del Poder Judicial, donant compte dels fets al Jutge o Tribunal competent per a seguir el procediment adequat, sense perjudici de practicar per si mateixos les diligències estrictament indispensables per a assegurar l’acció de la justícia i restaurar l’ordre jurídic.
Fins quan esperarem per a la mateixa possibilitat per a les dones?
(*) Expressió d’un personatge de Lev Tolstoi en “Resurrecció”, en contemplar un judici penal.
