Fa poques setmanes, el 25 de març passat, es van complir els 60 anys de la signatura dels Acords de Roma, que van donar origen a la CEE, embrió de l’actual Unió Europea. Una efemèride al voltant de la qual hi ha hagut un silenci simptomàtic del moment en què es troba el projecte europeu.
Somniada per molts durant anys, la unitat dels països europeus esdevé una realitat poc després de la Segona Guerra Mundial. Van fer falta 60 milions de morts perquè els estats del “vell continent” fossin capaços de superar les seves diferències, rancors i desconfiances, sedimentades després de segles de lluites fratricides. Van fer falta 60 milions de morts, i un pla milionari d’inversió i reconstrucció finançat pels Estats Units (el Pla Marshall), així com la perspectiva d’un enfrontament soterrat i de llarga durada entre els Estats Units i la Unió Soviètica (la Guerra Freda). Van fer falta, doncs, unes condicions excepcionals per intentar superar el marc dels interessos purament estatals que havia marcat les relacions europees (i internacionals) fins llavors.
És important ser conscients de l’excepcionalitat de les circumstàncies que van possibilitar la posada en marxa del projecte europeu perquè, igual que amb la creació de l’ONU l’any 1945, la creació de projectes excepcionals és extremadament complicada en l’absència de condicions excepcionals que facilitin o empenyin cap a la superació de l’interès propi a curt termini.
El projecte europeu, esdevingut Unió Europea a partir del Tractat de Maastricht de 1992, és una història plena de clarobscurs i és impossible d’interpretar sense tenir en compte, entre altrescoses, el context històric de cada moment i el joc de majories polítiques a cada Estat i en l’àmbit de la UE.
La pau, la prosperitat econòmica, un nivell superior de protecció del medi ambient, la promoció dels drets humans i la llibertat de moviment per les ciutadanes i ciutadans europeus són algunes de les fites assolides en aquestes sis dècades. Malauradament, l’altra cara de la moneda, més visible que mai aquesta darrera dècada, són les polítiques d’austeritat imposades per una política econòmica marcadament neoliberal, més preocupada pel PIB o el benefici empresarial que pel benestar real de la ciutadania, o la creació d’una aparent, fràgil però mortal, fortalesa Europa, fundada sobre les barreres i l’exclusió de l’altre, percebut com a bàrbar, com amenaça per aquest “oasi” europeu enmig d’un món desgavellat. Així, a la tradicional solidaritat intraeuropea, representada per la llibertat de moviment, les beques Erasmus o pels fons de desenvolupament regional (FEDER), s’uneix una anti-solidaritat extraeuropea caracteritzada per FRONTEX i les lamentables polítiques migratòries i d’asil en presència de crisis tan greus com la que es viu a Síria.
Tots aquests motius han portat, de manera lògica, a un qüestionament creixent de projecte Europeu, qüestionament caracteritzat per una gran heterogeneïtat. Així, quan des d’algunes posicions polítiques es proposa desmuntar sencer el projecte europeu per reconstruir-lo d’una manera més justa és important tenir en compte la presència simultània de forces que cerquen la destrucció de la UE des d’una perspectiva caracteritzada per la por i l’exclusió, que busca enterrar qualsevol projecte supranacional i substituir-lo per un retorn total a la sobirania nacional marcada per la reafirmació del “jo” contra “l’altre”.
Però aquesta fragilitat de la UE, derivada principalment de l’augment sense precedents de la desigualtat provocada per l’assumpció dels postulats neoliberals, no és un producte ni un fenomen exclusiu de la UE. A Brussel·les, com a Madrid, Londres o París, a mesura que la política perd capacitat d’influència, creix el nivell de desafecció política. Seria una equivocació pensar que la solució a les retallades passa necessàriament per sortir de la UE, perquè no es tracta d’una decisió institucional, sinó política, presa per les mateixes opcions polítiques que desmunten els serveis públics i elogien els mèrits del lliure mercat i la desregulació al mateix temps que saquegen les arques públiques i la guardiola de les pensions a Espanya.
Europa és una eina. I en un moment on la major part dels desafiaments que tenim sobre la taula són globals (medi ambient, evasió fiscal i especulació financera, moviments migratoris, conflictes armats i terrorisme, entre d’altres), ens calen eines com Europa, d’escala supraestatal, que han demostrat la seva capacitat d’influència i actuació, per exemple en matèria de canvi climàtic.
El fet imprescindible és tenir una ciutadania suficientment informada, crítica i activa com perquè aquesta eina excepcional sigui emprada per a la promoció del bé comú i no per a l’agudització de les desigualtats, una ciutadania que permeti l’articulació de majories polítiques i socials mogudes per l’esperança i no per la por, impulsores de solidaritat i no d’odi.
En un moment històric marcat per l’augment i la banalització de l’extrema dreta, no és feina fàcil, però és totalment indispensable.
