Ja hem finalitzat el procés de l’onzè Congrés de CCOO a les Illes Balears, un procés que ha estat de reflexió i anàlisi de la situació per poder extreure conclusions i futures línies d’actuació. En el congrés ha quedat palès que els treballadors i treballadores ha sigut els que més han patit els efectes adversos de la gran recessió. Els nostres són els que han sofert les conseqüències d’una tremenda agressió pel que fa als aspectes econòmics, laborals i socials, sense precedents en els darrers quaranta anys. I sense dubtes, ha estat una
Foto: nova executiva (CCOO) Illes Balears
agressió totalment injusta, fruit del capitalisme desfermat que ha fet bandera de la desregulació del model econòmic amb l’objectiu de desmantellar l’estat de benestar i convertir-ho en negoci.
A l’anàlisi feta en el congrés, també hem coincidit que l’augment de la injustícia i les desigualtats han posat al descobert la debilitat estructural de les polítiques socials, i com aquesta debilitat s’ha manifestat, com un assot a l’esquena de la classe treballadora, amb l’embranzida de l’atur i la devaluació -tant salarial com de les condicions de feina.
Emperò, seguint l’anàlisi, cal recordar que, a més de la nostra gent –que és qui realment importa- l’organització, en el seu conjunt, també ha estat víctima de múltiples agressions, algunes més i altres manco visibles: la minva de recursos, en un intent intencionat d’ofegar-nos econòmicament, ens ha obligat a fer molta més activitat en manco recursos en un context hostil, d’agressió directa a la funció del sindicat, on fins i tot s’ha qüestionat la necessitat de la nostra existència. Una pressió que arribava, fins i tot, des de la fiscalia, amb més de 300 companys i companyes sindicalistes amb processos judicials oberts per participar en les vagues contra les reformes laborals. A Balears ho vàrem patir ben a prop, quan jutjaren a la Secretaria General del nostre sindicat, Katiana Vicens.
I per fer front a aquesta realitat, canalitzant adequadament la indignació social, el sindicat ha estat al carrer; lluitant contra les conseqüències de les reformes laborals -la precarietat i la desigualtat- i contra les retallades a l’estat del benestar en educació, sanitat, pensions, serveis, etc.
Davant les adversitats dels darrers anys, CCOO de les Illes Balears s’ha mostrat més unit i més cohesionat mai, fent pinya; entenent que no cab la confrontació al si de l’organització, deixant de banda les qüestions menors per centrar-nos en el que és important: situar el sindicat a l’ofensiva, escoltant les demandes dels treballadors i treballadores i les del conjunt de la societat. Això no és un mèrit de ningú en particular, però si del conjunt que l’organització que, responsablement, ha sabut ésser-hi a l’altura de les circumstàncies.
CCOO seguirem a l’ofensiva intervenint en l’empresa, ja que som referents en el conflicte primari entre capital i treball, en el repartiment primari de la riquesa que és el salari i a les condicions de feina de la mà de la negociació col·lectiva. Emperò, per aprofundir en un projecte alliberador de la classe treballadora també hem d’ser referents al si de la societat, a través del diàleg i la concertació, per a millorar els sistemes de protecció, per tenir una sanitat i una educació pública i de qualitat, en definitiva uns serveis públics adequats per la societat actual.
I sabem, des de l’experiència de ser una organització que complirà enguany 40 anys a les Illes, que aconseguir les fites marcades no serà fàcil, perquè mai ha estat fàcil construir i defensar drets i no ho serà ara, en uns moments on les posicions d’extrema dreta guanyen terreny amb discursos populistes i que van de la mà de polítiques econòmiques neoliberals per molt que en el discurs paregui que les confronten. I no serà fàcil al mig d’una revolució digital que transformarà, o millor dit, ja està transformant el món.
Per tot l’anterior, Comissions Obreres de les Illes Balears vol aconseguir que el treball vertebri la societat, que recuperi la centralitat i que sigui el nucli de què és col·lectiu enfront de la individualitat i alienació que, per desgràcia, està excessivament present a la nostra societat.
