11. DE QUÈ PARLAM QUAN PARLAM D’URBANISME FEMINISTA?

El primer a emprar la paraula “urbanisme” fou Ildefons Cerdà. En el seu llibre Teoria General de la Urbanització (1867) defineix i fa un intent de sistematitzar la “ciència de la urbanització”, en enfront de la simple “construcció de ciutats”. Cerdà inventa i descriu el terme “urbanització” com “el conjunt de principis, doctrines i regles que s’han d’aplicar perquè els edificis i les construccions d’una ciutat afecten les facultats físiques, morals i intel·lectuals dels éssers humans. Així mateix, poden ajudar a promoure el seu desenvolupament i vitalitat, millorant així el benestar individual, i també el públic”.

Per tant, des dels seus inicis com a ciència, l’urbanisme és intencionadament conscient del seu efecte en el benestar de les persones, tant individualment com col·lectivament. Al cap i a la fi, és el reflex físic de les polítiques públiques i, com aquestes, mai és neutre sinó que prioritza unes accions o activitats per sobre de les altres.

La planificació urbana ha estat dissenyada històricament per i per a, un col·lectiu molt concret: “home, adult, heterosexual, cap de família i treballador productiu actiu” (Campana i Ortiz, 2019). Un col·lectiu, al cap i a la fi, minoritari. I s’ha deixat de banda el benestar de la gran majoria de la població. No només de les dones (o qualsevol que acompleixi tasques associades al gènere femení), sinó també dels infants, dels majors, de les persones que pertanyen a models de família diferents del tradicional, de membres de col·lectius minoritzats, etcètera.

La ciutat s’ha dissenyat pràcticament en termes d’eficiència econòmica, deixant de banda totes les altres activitats de la vida quotidiana no relacionades directament amb la productivitat, ressò de la importància política que s’ha donat històricament a unes tasques i a les altres, especialment fruit de la cultura capitalista i patriarcal.

L’urbanisme amb perspectiva de gènere va néixer amb la intenció de valorar, també en el camp de l’urbanisme, les activitats anomenades “reproductives” (en contraposició a les activitats “productives”, segons les categories marxistes tradicionals), és a dir, el treball no remunerat, essencialment de cura, indispensable per a la societat, infravalorat i associat al rol de gènere femení.

Però no es tracta d’invertir prioritats, de passar d’un sistema jeràrquic dominat per l’esfera masculina-reproductiva a un altre sistema jeràrquic dominat per l’esfera femenina-reproductiva. Anita Larsson (2006) sosté que hem d’anar més enllà i passar del paradigma jeràrquic, de contraris, a un escenari horitzontal: l’esfera de la vida quotidiana. Posant la vida quotidiana al centre de les polítiques, i de l’urbanisme, i donant la mateixa importància a totes les tasques i activitats.

L’urbanisme feminista defensa que la ciutat no acull només a les persones quan es dediquen a les tasques productives o reproductives, sinó que ha de donar cabuda a les diferents activitats que puguin realitzar les persones més enllà del treball. El disseny urbà ha de tenir en compte la diversitat de la població i les seves necessitats i desitjos: ha de facilitar i millorar la vida quotidiana de les persones. Ha de cercar el benestar, tornant a la definició inicial, de tothom.

Tradicionalment, es tenen en compte diferents eixos d’actuació: espai públic, equipaments, mobilitat, percepció de seguretat, habitatge i participació.

Es pot definir l’espai públic com aquell espai que no és privat. Sovint s’interpreta que no és de ningú, quan en realitat vol dir que és de tots. Ha de ser accessible, amable i inclusiva. Ha de comptar amb els serveis i mobiliari adequats, ha de facilitar els diferents usos que se li puguin donar i ha d’esdevenir espai de trobada.

Si parlem de vida quotidiana, és inevitable parlar d’equipaments, de serveis. La distribució espacial dels diferents tipus i categories d’equipaments ha de facilitar-hi l’accés a tothom, així com donar resposta a diversitat d’activitats, necessitats i voluntats del veïnatge. Així es parla de la ciutat dels 15 minuts, la ciutat de proximitat, on la llar, l’escola, el lloc de treball, el metge, el parc, el comerç, la biblioteca.., estan en un entorn immediat. Per exemple, Jane Jacobs (1961) argumenta que la proximitat, una ciutat descentralitzada, és la clau perquè les ciutats tenguin vida.

Relacionat amb l’anterior trobam la mobilitat. Les ciutats s’han desenvolupat pensant fonamentalment en el transport privat motoritzat, menystenint altres maneres de desplaçar-se. No només l’espai públic ocupat pel trànsit motoritzat és absolutament desproporcionat, sinó que els usos urbans s’han dissenyat com si tothom s’hagués de desplaçar en cotxe o moto, oblidant, una vegada més, una gran part de la població. El transport públic hauria de ser accessible, barat, fiable i segur i donar resposta a la varietat d’horaris del món no productiu que genera recorreguts no lineals ni uniformes (Muxí, Casasnovas, Ciocoletto, Fonseca i Gutiérrez, 2011). S’han de privilegiar els recorreguts de vianants i facilitar els desplaçaments amb mitjans no motoritzats, adaptant l’espai públic a les necessitats d’uns i dels altres. I, tornant als equipaments i als usos, s’ha de fer feina per reduir el nombre i la distància dels viatges, facilitant així la vida quotidiana de les persones, creant un entorn més democràtic, per tothom.

Lynch posa les bases de la Geografia de la percepció al seu llibre La imatge de la ciutat (1960). Aquesta disciplina defensa que els espais no són neutres, sinó que depenen del subjecte que els observa i en fa ús segons aquesta percepció. En la ciència urbanística sovint parlem de línies de desig, és a dir, els camins que seguim de forma natural ignorant el camí marcat per l’urbanista. Per una altra banda, a la ciutat trobem el que Lynch va anomenar marges, elements urbans lineals que es perceben no com a camins sinó com a fronteres (a Palma en trobam un exemple clar a les Avingudes). Després estan els no-llocs (definits per Augé el 1992), espais anònims, sense vincles emocionals, llocs de passada o desconeguts. Tot i que la percepció és subjectiva i dependrà de la trajectòria vital de cada persona la manera com aquesta es relaciona amb l’espai es conforma socialment, i per tant, existeixen elements comuns o que afavoreixen una mateixa percepció, i és tasca de l’urbanista identificar-los i tenir en compte les línies de desig, minimitzar els marges i evitar els no-llocs. Tots aquests factors contribueixen a la percepció de seguretat, un aspecte clau en la qualitat de vida de les persones i en el dret de gaudir i fer ús de l’espai públic, ja que un lloc no segur és un lloc excloent. El Col·lectiu Punt 6 (Ortiz, 2018) proposa una sèrie de característiques que han de tenir els espais per percebre’s com a segurs per a les dones (i, per extensió, per altres col·lectius vulnerables, i per extensió, un espai segur per totes les persones): entorn ben senyalitzat per facilitar l’orientació, visibilitat, vitalitat (zones multifuncionals que garanteixin la presència d’altres persones), vigilància informal (simultaneïtat d’usos amb diversitat de persones), entorn ben equipat, cuidat, acollidor i facilitador de la cohesió social. Per una altra banda, les dones i altres col·lectius històricament ignorats s’han de sentir representades a l’espai públic per sentir-lo seu, potenciant la seva presència simbòlica (per exemple amb la nomenclatura de carrers i places) i eliminant tot element discriminatori o que promogui estereotips.

L’oferta residencial sovint respon a estructures familiars tradicionals (parella i dos fills), amb un disseny dels habitatges que discrimina les tasques de cura i les relega a espais secundaris i que no té en compte els canvis en les necessitats de les persones al llarg de la vida. Per tant, s’ha de promoure la varietat de tipologia dels habitatges, i que aquests tinguin una distribució flexible que permeti adaptar-se als canvis vitals i les alteracions familiars, a més de que els espais comuns siguin projectats tenint en compte l’accessibilitat i la percepció de la seguretat. I per descomptat, habitatges a preus assequibles per a tothom.

Finalment, quan estem xerrant de fer una ciutat integradora, que conegui les diferents necessitats (i desitjos!) de tots els col·lectius i que s’adapti a la vida quotidiana, es fa imprescindible dur a terme uns processos de participació plens, extensos, àmpliament difosos i adaptats a les persones que volem que hi formin part (varietat d’espais i horaris, servei de cura d’infants,..).

El model de ciutat feminista és el d’una ciutat on l’espai públic és un espai de comunitat, de trobada. Una ciutat compacta i descentralitzada, de proximitat, inclusiva i amable. Una ciutat que millori la vida quotidiana i faciliti els diversos usos del temps dels seus habitants, que tingui en compte les necessitats de totes les persones en qualsevol moment de la seva vida, sigui quina sigui l’activitat que desenvolupi o pertanyi a un col·lectiu o altre.

Democratitzar la ciutat, per viure i conviure.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad