Justin Kashara
Activista, músic i mediador intercultural
Kinshasa i Washington han conclòs un acord estratègic que vincula seguretat i explotació minera. Però en un context de guerra a l’Est, algunes veus denuncien una hipocresia occidental, una depredació organitzada i un futur sempre incert per les poblacions congoleses.
La República Democràtica del Congo (RDC) està travessant una nova fase crítica. A l’Est, el grup rebel M23, amb el suport de Ruanda, continua les seves ofensives i ocupa zones riques en minerals. Els combats ja han provocat centenars de milers de desplaçats, agreujant una crisi humanitària que es tradueix en famílies desarrelades, violència sexual massiva i un accés limitat a la salut i l’educació.
El febrer del 2025, el Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar una resolució exigint la retirada dels rebels i recordant a Ruanda i a la RDC que aturés tot suport a les milícies. Però sobre el terreny, la pau continua essent fràgil i les poblacions civils paguen el preu més alt, mentre que el M23 continua les seves ofensives i reforça l’administració en les zones ocupades.
En aquest context, el 27 de juny de 2025 a Washington, es va signar un acord de pau entre Kinshasa i Kigali, sota mediació estatunidenca. El text preveu no només el desarmament dels grups armats i el retorn dels refugiats, sinó també un component econòmic important: Els Estats Units obté facilitats d’accés als minerals estratègics de la RDC a canvi d’un major suport a l’estabilitat del país.
Quan Washington usa l’argument de la pau, molts ho veuen sobretot com una maniobra imperialista: després de la pèrdua progressiva del monopoli de les companyies europees, canadencs i xineses, ara són les empreses nord-americanes les que s’instal·laran. Continua l’espoli dels recursos, sols canvia la nacionalitat dels usurers. On l’administració i el clan de Bill Clinton i Hillary Clinton havien afavorit guerres per delegació a la regió, l’era Trump privilegia un acord oficial amb Kinshasa.
La mediació estatunidenca contrasta amb l’actitud ambigua de la Unió Europea. Oficialment, el Parlament Europeu ha denunciat el suport extern al M23 per part de Ruanda. Però en la pràctica, els acords miners continuen unint la UE amb Kigali, mantenint indirectament una economia de guerra. Per a molts congolesos, la hipocresia és evident: les potències i els pobles occidentals saben mostrar-se solidaris i ferms davant d’altres conflictes al món, però semblen tancar els ulls quan es tracta dels minerals estratègics d’Àfrica i especialment de la situació de la RD del Congo.
Aquesta visibilització de la doble moral alimenta un sentiment creixent d’injustícia entre la població congolesa, que constata que el valor dels minerals prima sobre el sofriment i la seva vida.
Amb el 70 % de les reserves mundials de cobalt, enormes jaciments de liti, coure i coltan, la RDC s’ha convertit en un eix central de la transició energètica mundial. Per a Washington, es tracta de reduir la seva dependència respecte a la Xina, actualment dominant en el sector miner del Congo. Però per als congolesos, la prioritat és molt diferent: la pau i la seguretat abans de qualsevol explotació econòmica.
Més enllà dels discursos oficials, nombrosos analistes estimen que la guerra de l’Est està alimentada per potències estrangeres a través de Ruanda, convertit en un canal per a l’exportació il·legal de minerals congolesos. Aquesta depredació, alimentada per acords opacs i una complaença internacional, debilita encara més la sobirania de la RDC.
Avui dia, la RDC es troba en un encreuament: transformar els seus recursos en motor de desenvolupament i estabilitat, o veure com els seus minerals continuen alimentant conflictes, rivalitats geopolítiques i descontent popular.
de la R.D. del Congo (dreta). Foto: marruecom.com (CC)
La Unió Europea (UE) i els seus ciutadans han de prendre consciència dels grans reptes relacionats amb la seva posició geopolítica i econòmica. Els europeus, ja pateixen uns salaris baixos i un cost de vida elevat, ara també corren el risc de pagar el preu d’una postura inadequada. Si volums significatius de cobalt, liti i coure provinents de la RDC són ‘reservats’ per actors americans, les indústries europees dels sectors de bateries, automòbils i aeronàutica tindran un accés limitat a aquestes matèries primeres essencials. Això es traduirà en una major volatilitat de preus i en costos de producció més elevats per a la UE, disminuint així el seu poder de negociació.
Així mateix, aquesta situació ralentitzarà la cadena de valor, provocarà una pèrdua de quota de mercat davant de competidors nord-americans i asiàtics, i exercirà una pressió addicional sobre l’ocupació en les indústries de l’automòbil, la química de materials i l’electrònica de potència. A això s’hi suma el desastre ambiental que representa l’explotació minera no artesanal a la RDC, un repte crucial en un context en què molts països com els EUA de Trump no s’adhereixen al consens sobre el canvi climàtic.
A més de l’impacte inflacionista que ja complica la vida dels europeus, l’elecció de la UE d’invertir més en conflictes que en el benestar de la població agreuja la situació. El control dels minerals congolesos té repercussions directes sobre la vida quotidiana dels ciutadans europeus: augment dels costos de l’energia, alentiment de la implantació d’energies renovables i pujada de les factures energètiques. Els productes tecnològics, com ara smartphones, ordinadors i vehicles elèctrics, també veuen augmentar el seu preu.
És crucial reconèixer que en l’economia global actual, cap país pot prescindir totalment de la RDC i esperar mantenir una política de transició energètica viable. A curt termini, Europa s’enfronta a costos més elevats, a majors riscos d’aprovisionament i a una pressió sobre l’ocupació en els sectors afectats. Els vehicles elèctrics es tornaran més cars, cosa que portarà els nuclis familiars a ajornar la seva transició cap a una mobilitat més sostenible o a suportar mensualitats més altes.
Una minoria cada cop més gran de ciutadans europeus constata amb certa amargor que, per al conflicte a Ucraïna, la UE mobilitza milers de milions i imposa sancions, mentre roman en silenci davant dels excessos al Congo, mantenint acords de minerals de sang amb Ruanda, implicada en els crims a la RDC segons diversos informes d’experts de l’ONU.
Aquesta incoherència afavoreix una pèrdua de confiança cap a les institucions europees, percebudes com a hipòcrites o sotmeses als interessos nord-americans. La desil·lusió també es manifesta entre les poblacions africanes, particularment als països en guerra com Burkina Faso, Mali, Sudan, Moçambic i la RDC, generant un sentiment de desconfiança cap a una ‘solidaritat selectiva’ que debilita la cohesió social i posa en qüestió els valors de solidaritat proclamats pels occidentals.
Aquest partenariat entre els Estats Units i la RDC modifica l’equilibri geopolític i té repercussions que van molt més enllà d’Àfrica central. Les antigues potències colonials tenen dificultats per conservar la seva influència, mentre que els Estats Units, la Xina, els països del Golf i Rússia avancen amb una estratègia clara: assegurar els minerals a l’origen, en un nou pragmatisme espoliador que contrasta amb els mètodes del passat.
Així doncs, i a la llum del que s’ha dit anteriorment, és una gran burla que alguns partits polítics extremistes occidentals i europeus, com VOX a Espanya, semblin ignorar deliberadament les arrels profundes de la migració i els veritables factors que la sustenten. En lloc de comprendre que els moviments migratoris són sovint el resultat directe de la depredació occidental, de l’explotació dels recursos naturals i de les intervencions militars en moltes regions del món com actualment a la RDC, aquests partits trien presentar la gran majoria dels refugiats i un nombre significatiu de migrants com amenaces per a la seguretat i la identitat nacional.
VOX i altres formacions similars no fan més que amplificar la divisió i l’odi. Alhora rebutgen una reflexió crítica sobre la història colonial, l’espoli dels recursos del Sud global en connivència amb els seus titelles de la classe política corrupta del Sud i les responsabilitats dels països occidentals en la desestabilització de moltes regions del món, particularment a Àfrica i a Orient Mitjà, com actualment a la RDC, Gaza, etc.
Actualment, per a la població congolesa, la prioritat continua sent la pau, i res més que la pau, i es fa una crida a repensar la nostra solidaritat i la nostra responsabilitat global davant les desigualtats mundials.
