Paco Vera
Cooperant a Veneçuela
Aquest escrit recull moments i anotacions personals, algunes ressenyades en mitjans de comunicació. El que s’ha emès als mitjans, difós està, i cadascú sap què fer. Aleshores, l’escrit tracta d’allò que poc es publica i que concerneix, per bé, o no, a les persones veneçolanes que segueixen en el país no disposades a negar-lo, ni abandonar-lo ni lliurar-lo. El tenor ideològic és aquí present, també el matís polític -difícil evitar-los- però no és el més important ni són l’objectiu. Aquestes línies pretenen donar a conèixer un plànol poc divulgat de la realitat acumulada sobre un poble històricament indomable: Veneçuela, que torna a fer història.
Mallorca, 12 de novembre 2025
Les dades incorporades al present escrit obtingudes en “4 anys de la Llei Antibloqueig, una Història de resistència victoriosa”. Observatori veneçolà Antibloqueig. Centre Internacional d’Inversió Productiva (CIIP)
La Veneçuela notícia
Rar és el dia que algun mitjà de comunicació no publiqui notícies de Veneçuela. Des de fa més de dues dècades, aquest país viu una forta convulsió social i un assetjament a la seva economia. El resultat de les eleccions de desembre del 1998 a la presidència de la República, va determinar que una nova generació governaria, l’extinent-coronell Hugo Rafael Chávez Frías guanya, i el febrer del 1999 assumeix la presidència de la República. Res semblava alterar-se, però se suposava que alguna cosa canviaria, el resultat feia olor de nous temps. Els lobbies tradicionals no van trigar a presentar-se al nou govern, sortint amb cares llargues i de sorpresa.
L’any 2002 va clarejar fent olor de tempesta. Va arribar el cop d’estat, amb segrest del president i detenció de ministres. L’empresari en cap de la patronal (FEDECAMARAS) es va investir de president del país, suspenent les garanties constitucionals, a l’Assemblea Nacional (Parlament), a la Cort Suprema de Justícia, el Consell Nacional Electoral, La Fiscalia, el Poder Moral, etc.
En acte solemne el cop d’estat va ser televisat, amb assistència d’alts càrrecs de les Forces Armades, empresaris, banquers, jerarquia de l’Església catòlica, ràncies famílies de fortuna, els mitjans de comunicació, professionals i simpatitzants del cop. La població dels barris populars de Caracas es va mobilitzar, però no celebraven, exigien llibertat i restitució del president Chávez, (es va calcular en més d’un milió les persones envoltant el palau presidencial, on es duia a terme l’acte colpista), aquesta va ser una acció proporcional a la forta resistència mantinguda pel govern de Chávez durant dos anys. Al cap de 48 hores, Chávez era rescatat i reprenia les seves funcions de President Constitucional de la República.
Es va començar a parlar de ‘chavisme’, però, què significava aquest vocable? Amb el temps s’ha aclarit; el chavisme té com arrel el cognom patern d’Hugo Rafael Chávez Frías, però també està vinculat a la personalitat i el carisma d’en Chávez, reconeixent-li haver motivat i mobilitzat un ampli segment de la població veneçolana, fins llavors desafecta a la política, especialment dones i joventut de l’univers popular, per a l’emancipació social i la sobirania nacional, cosa que, en els quaranta anys de democràcia representativa, no van saber articular els polítics d’esquerra ni els anomenats demòcrates, independentment de sacrificis, i fins i tot en casos, d’heroisme.
Pressió de guerra contra Veneçuela, els mitjans de comunicació
Els grups de poder nacionals i estrangers (econòmics, mediàtics i polítics) adversos al govern de Chávez, l’aguaitaven aplicant estratègies de distorsió als mitjans de comunicació i al carrer, encoratjant escenes d’agitació dirigides per joves de classe mitjana, que al seu torn reclutaven joves en atur dels sectors populars (prèviament tarifats), per tallar carrers, avingudes i places, dur a terme atemptats a edificis i empreses públiques, a xarxes elèctriques, de gas, telefonia i aigua potable; són les tristament cèlebres “guarimbas” (grups que entre el 2014 i 2017 cridaven la població a revoltar-se i abandonar el país). La seva actuació era agressiva i incendiària, semblant a actes de guerra.
L’objectiu principal dels promotors era enderrocar el govern de Nicolás Maduro, i si fos possible eliminar-lo a ell, a continuació detenir dirigents i simpatitzants del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) i controlar les operacions de petroli, gas, aigua, explotació del liti, coltan i or, és a dir, apropiar-se de les fonts de l’economia del país, però a més, eliminar el “mal exemple” que significava Chávez i el procés bolivarià per a Amèrica Llatina i el Món, cultivant el valor polític d’independència, i fomentant al poble la pràctica de la democràcia participativa.
Des del 1999, dins i fora del país, els mitjans de comunicació no han pogut ignorar al procés bolivarià o socialisme del segle XXI, a Veneçuela. L’oposició veneçolana dels nous partits polítics (entorn de la ultradreta), encapçalada per jovent de l’alta burgesia, ha decidit aturar-ho. Els partits que al segle XX van dominar el tauler polític del país: AD (Socialdemocràcia), COPEI (Democràcia Cristiana), PCV (Partit Comunista), MEP (Moviment Electoral del Poble), MAS (Moviment al Socialisme), MIR (Moviment d’Esquerra Revolucionària) aviat quedaren reduïts a la mínima expressió. El PSUV dominà el tauler electoral. Davant d’aquest quadre de feblesa, els mitjans de comunicació van decidir intervenir-hi, manejant falses notícies i aprofundir el rol d’agitació social i política, convertint-se en la veritable oposició, potser sense mesurar que en aquesta oportunitat s’enfrontaven a un germen històric, silenciós: l’herència bolivariana (Simón Bolívar); mirandina (Francisco de Miranda) i robinsoniana (Simón Rodríguez), l’arbre de les tres arrels.
Vista la realitat, aquests mitjans de comunicació, nacionals i estrangers, han acabat fent-se ressò de què avui afecta Veneçuela i el seu procés social cultural i polític: des de fa més de trenta dies davant de la costa veneçolana del Mar Carib s’observen unitats militars nord-americanes (destructors, porta avió, submarí) amb més de 1500 míssils i al voltant de 10000 marins; a més dels avions a Puerto Rico i helicòpters a Trinidad i Tobago realitzant exercicis. Res a sorprendre, els EUA mantenen 750 bases militars a 80 països del Món i compta amb la doctrina Monroe que els recorda que ‘Amèrica [és] per als americans‘, presagi que va servir per robar part del que avui és Nord-amèrica als natius americans i mexicans. Per això, els països llatinoamericans lliures i sobirans no són del gust de l‘hegemon del nord.
Operació psicològica
L’operació psicològica sembla ser part rellevant a l’estratègia nord-americana, d’una banda, la intensitat als mitjans de comunicació i de l’altra les declaracions de mandataris del nord, incloent-hi Trump, donant a entendre que un atac a Veneçuela pogués ser imminent. Es divulga que Veneçuela és un país inestable, una dictadura, amb un govern fallit, narcotraficant i corrupte. Es fomenta por i inseguretat a la població veneçolana. Se suggereix bombardeig selectiu a Veneçuela previ a la invasió, i un enfrontament bèl·lic directe (després Trump ho nega). Però algunes d’aquestes operacions ja són una realitat: atac amb míssils a embarcacions al Carib sud i al Pacífic, on han mort unes 60 persones (veneçolans, colombians i trinitaris) que estaven pescant o potser algun fent contraban, però no està provat que portessin droga. Per què no els varen detenir amb tanta força militar desplaçada?
Pel que fa als bombardejos a les barques al mar Carib, el New York City Association [Col·legi d’Advocats de la Ciutat de Nova York] ha condemnat aquests actes considerant-los de guerra i d’«execucions extrajudicials il·legals», ja que semblaven operacions de guerra psicològica i per a intervenir el Govern de Nicolás Maduro, i afavorir interessos geopolítics i econòmics nord-americans de grans corporacions. Els EUA no han presentat cap prova de la droga que deia portaven les barques, i Veneçuela mai ha estat associada amb cocaïna ni amb opioides sintètics. Colòmbia i Veneçuela han denunciat la invasió de l’espai marítim i aeri pels EUA i la mort dels ciutadans.
Des del 2014, aquest panorama es diu que està relacionat amb estratègies dels EUA orientades a l’esfondrament psicològic i a la desnutrició de la població veneçolana, aplicant unilateralment més de 1000 sancions econòmiques, financeres, comercials i institucionals que han afectat al poble, en complicitat amb el Canadà, Unió Europea, Panamà i Gran Bretanya. Potser els governs d’aquests països van pensar que les mesures unilaterals farien rebel·lar la població i debilitarien el govern veneçolà, però, el que s’aprecia és que, cert, va agreujar la gent humil, els sectors vulnerables del país, i es van produir uns altres efectes: a) la reacció en cadena a emigrar (es diu que van emigrar entre 4 i 8 milions, depèn de la font; b) rebuig i condemna social al bloqueig, generant una disposició creixent a enfrontar el bloqueig i buscar solucions. Les comunitats populars, treballadors urbans i rurals, estudiants de secundària i universitaris, adults i joves es van activar i van trobar què produir on i com (inventemos o herramos, es deia). Avui a Veneçuela es produeix el 97% dels productes per a l’alimentació i el treball.
Recordar l’Iraq 2003, quan les armes de destrucció massiva (que no existien) havien de justificar la invasió d’aquest país, perquè les potències del nord aconseguissin eliminar a Sadam Husein, el dictador, redissenyar geopolíticament la regió, i controlar el petroli. Objectius assolits. Qui va encapçalar la iniciativa? quins li donaren suport ?
La reacció social davant de les estratègies d’infiltració i desestabilització
Per al govern veneçolà, ha estat tasca principal assolir polítiques productives, juntament amb organitzacions socials i petites empreses, en pobles i ciutats, encaminades al proveïment d’aliments, recanvis, equips, químics, maquinària, etc., potenciant i inaugurant Escoles Industrials Superiors per a la investigació i suport al sector productiu. Pel que fa a medicines i similars, els laboratoris (majoria amb registre estranger) van tancar i se’n van anar del país, bloquejant les seves marques, arribant a casos greus: les farmacèutiques Baster, Abbot i Pfizer es van negar a emetre certificats d’exportació de medicaments a Veneçuela; el 2018 bancs internacionals van bloquejar el pagament de 9 milions de dòlars destinats a ensums per a diàlisi a Veneçuela; el 2021 Accés Global a les Vacunes Covid-19 (Covax) va informar que el banc suís UBS va bloquejar els pagaments destinats a adquirir vacunes per a la població veneçolana, etc.
El nord polític, financer i econòmic no descansa, persisteix en el bloqueig a Veneçuela, directe o través de testaferros; des de fora o dintre Veneçuela. Bloqueig que va augmentar el 2014 en guanyar Nicolás Maduro les eleccions a president. És públic que el govern nord-americà ha autoritzat a la CIA operacions en territori veneçolà, sota pretext de controlar el flux de droga cap al nord, però es coneix que el pretext nord-americà de lluita contra les drogues sol amagar altres objectius; en el cas veneçolà seria tombar el govern d’en Maduro, independentment del patiment del poble com a dany col·lateral. Això no és nou, els EUA han emprès operacions en què s’ha canviat el règim del país i també s’ha intervingut petroli, coure, urani, or, diamants, plantacions de banana, rutes d’oleoductes, terres rares i altres recursos: Iran (1953), Guatemala (1954), Congo (1930), Xile (1973), Iraq (2003), Haití (2004), Síria (2011), Líbia (2011), Ucraïna (2014), per nomenar-ne només alguns.
Un cas sonat i que té a veure amb els EUA/Trump/Veneçuela, va ser la detenció el 25-10-2025 de Jordan Goudreau, a Florida. Goudreau és un mercenari nord-americà exmembre de les forces especials, conegut per dirigir la incursió armada frustrada de 2020 contra el govern veneçolà, denominada «Operació Gedeó», en què juntament amb altres exmarins va desembarcar a la costa central de Veneçuela amb la missió de dur a terme magnicidi i donar suport a la insurrecció interna. Quan Trump va denunciar que Nicolás Maduro era el cap del «Càrtel de los Soles» dedicat a introduir drogues als EUA, Goudreau va aclarir que aquest càrtel va ser creat per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) abans molt abans d’arribar Chávez al govern veneçolà.
Foto: Associació d’Advocat de Nova York.
Veneçuela no descansa, continua bloquejada, i la seva economia creix
A Veneçuela no es descansa. El 2020 el govern activa la Llei Constitucional Antibloqueig per frenar l’impacte de les sancions-mesures coercitives unilaterals il·legals, imposades pels EUA i amb el suport d’altres països del nord global. Els efectes d’aquesta llei es van veure quatre anys després en la productivitat econòmica, l’educació, l’habitatge i la sanitat, superant impactes negatius del bloqueig. Derrotar el bloqueig és un objectiu compartit per moviments socials en el procés sociopolític veneçolà. Des del 2020 al 2023 l’economia veneçolana va créixer al 5% anual i el 2024 va créixer el 8,7%, liderant el creixement econòmic a Sud-amèrica.
El març del 2015, Barack Obama va signar l’Ordre Executiva 13692, declarant a Veneçuela com una «amenaça inusual i extraordinària» pels EUA. Des de llavors, s’han aplicat contra Veneçuela més de 1000 mesures coercitives unilaterals. El 60% d’aquestes mesures han estat imposades pel govern dels EUA (la Unió Europea, Suïssa, el Regne Unit i el Canadà també han dictat mesures). S’han sancionat 160 persones veneçolanes per ser funcionaris; a 39 vaixells veneçolans i 30 estrangers (amb bandera d’11 països); a 58 avions de l’Estat veneçolà i 2 de privats; a 116 empreses estrangeres i 40 veneçolanes per comerciar amb Veneçuela, etc. A la data, més de 22 mil milions de dòlars pertanyents a Veneçuela són retinguts a 29 bancs internacionals i 3 entitats multilaterals (FMI, BID, CAF) per què?
Per què tanta inquina contra Veneçuela? Serà per les riqueses naturals? Cal pensar que sí, que és per això, i entre elles la gran reserva petroliera que reposa al subsol continental i de la plataforma marítima veneçolana, estimat en més de 299.000 milions de barrils de petroli, més l’or, l’aigua dolça, el coltan, el ferro, l’alumini, les terres rares…
Goudreau. Foto: Diari Cuba Sí.
Veneçuela sancionada, segueix en el repte bolivarià
Entre 2014 i 2024 Veneçuela es va convertir al 5è país del Món amb més persones sancionades pels EUA; el 6è amb més organismes públics i empreses sancionades pels EUA; el 4t en vaixells sancionats, i el 3r amb més avions sota sanció dels EUA. L’empresa nacional petroliera (PDVSA) ha estat el blanc preferent de l’agressió nord-americana.
Producte de l’agressió internacional, l’ingrés de divises a Veneçuela va caure un 99%, passant de trenta-nou mil milions de dòlars el 2014, a 743 milions el 2020. Això va produir a l’economia veneçolana una profunda crisi que va afectar a tots els sectors i nivells de govern (nacional, regional i municipal), a l’ocupació i als serveis, a l’educació i a la sanitat, però sobretot a les famílies.
La Revolució Socialista del segle XXI de Veneçuela, ha causat interès en simpatitzants i detractors, caldrà continuar pendents i analitzar-la, tractant de conèixer i entendre els elements que intervenen, orígens, raó de ser i efectes; ara com ara difícilment se la pugui catalogar d’experiment desnaturalitzat o improvisat, ja que aquest projecte apareix producte d’una acumulació històrica de lluites, aprenentatges, derrotes i conquestes d’aquest poble.
II
Veneçuela. Les mesures coercitives, les seves conseqüències i la crida al pillatge
En les dues darreres dècades, els EUA, la Unió Europea i els països aliats, pel que sembla han convertit les sancions unilaterals en instruments per assolir objectius geopolítics i fer-les funcionar com a ariet de setge. Obama va construir el marc de les sancions el 2015, i Trump ho va convertir en una arma encara més potent per tal d’enderrocar Maduro, tot i establir l’ONU que les mesures coercitives aplicades contra Veneçuela violaven la Carta de Nacions Unides i el Dret Internacional Públic.
L’impacte d’aquestes mesures il·legals eleva el risc d’agreujar la fam i la pobresa al món. La Relatora Especial de l’ONU, Alena Douhan va demanar l’aixecament d’aquestes mesures pel seu caràcter inhumà, catalogant-les com a “càstig col·lectiu” infligit a la població per assolir objectius polítics; segons Alfred de Zayas, exrelator de l’ONU, les mesures coercitives unilaterals poden ser considerades crims de lesa humanitat.
A conseqüència del bloqueig, la producció petroliera es va reduir a Veneçuela fins al 87%. Entre 2015 i 2020 la producció va caure al voltant de 3.995 milions de barrils de petroli, acusant l’empresa PDVSA en aquest mateix lapse una pèrdua de 232.000 milions de dòlars, que va suposar la paralització de programes socials per a la infància i la dona, va afectar l’ampliació i la dotació de la xarxa popular de salut i la planificació de la Gran Misión Vivienda (des d’abril de 2011 s’han construït a Veneçuela 5 milions d’habitatges, i se segueix amb l’objectiu d’assolir els 6 milions d’habitatges el 2026).
El 2018 un jutge dels EEUU autoritza confiscar els actius de l’empresa veneçolana CITGO Petroleum en aquest país, l’empresa operava amb petroli veneçolà. A partir d’un hivern que va colpejar fortament la població de carrer als Estats Units, el govern d’Hugo Chávez va autoritzar l’empresa a implementar un programa de distribució gratuïta de combustible a famílies marginades i institucions benèfiques que les atenien. Amb la intervenció del govern Trump als actius de Veneçuela als Estats Units, el programa no va continuar, afectant milers de pobres exposats al fred.
El 2019 Donald Trump emet l’ordre executiva 13884 que bloqueja els actius del Govern de Veneçuela i de PDVSA als EUA. Això mou interessos en altres països, i des d’aleshores es troben retingudes al Banc d’Anglaterra 32 tones d’or, que són part de les reserves internacionals de Veneçuela (argument: el Regne Unit va reconèixer Juan Guaidó com a president de Veneçuela i només ell pot accedir (Guaidó mai va ser electe president de Veneçuela, ell s’autonomenà en 2019 al retornar d’EUA) Tru,mp va al·ludir a Juan Guaidó com a “president interí”, fins a 2023.
Veneçuela endins. Els mitjans de comunicació
Entorn d’aquests esdeveniments, transcorre també la brega mediàtica. Mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, difonen dubtes i anuncien caos a Veneçuela. Els discursos de Chávez, el seu governar i les seves polítiques els desorienten. Pel que sembla, no era el que esperaven, i transmeten la imatge d’un país desfet i un poble infeliç, amb revoltes socials i pillatge, insegur, on hi ha fam, droga, segrestos, morts, i governa un dictador que cal traure-ho o anar-se’n del país (es fomenta l’emigració forçosa). Per als mitjans de comunicació veneçolans en mans de famílies burgeses, el Socialisme del segle XXI és la negació de la cultura construïda durant 215 anys, després de la independència de la colònia (1810) i en la qual han crescut i servit els pobles indígena, afro, crioll i blanc.
Llevat d’excepcions, els amos dels mitjans de comunicació han estat hàbils fustigant la tesi bolivariana i en conseqüència la revolució veneçolana, per descansar sobre fites històriques de trista memòria: llibertat, justícia, participació, dret, igualtat, respecte, a més de fer bandera de la democràcia participativa. La lluita mediàtica no afluixa i els seus canons debilitats intenten refer-se’n. El chavisme ha anat construït la seva xarxa comunicativa conscient que la brega mediàtica continua sota l’observació atenta de la revolució bolivariana, encapçalada pel govern i els partits polítics del Gran Polo Patriótico. Tampoc els moviments socials, s’aturen malgrat els atacs que són adversos, al contrari, la pressió sembla actuar com a esperó en la superació dels obstacles.
Els sectors populars organitzats han crescut des de l’any 2000, preparant-se i enfrontant condicions complicades (baix salari, atur, carestia de la vida, manca d’aliments i articles de primera necessitat, pressió familiar, coerció per que deixin el país…). Els programes públics d’orientació, formació, anàlisi i capacitació, donant suport amb beques, borsa de treball, informació pertinent per a qui decidia emigrar, diuen que han ajudat. Tot i estar informats, veneçolans i veneçolanes que van emigrar han viscut complicades situacions en diferents països, fins i tot maltractament; el govern veneçolà va implementar un pla per al retorn dels seus nacionals, que fins ara supera el milió, procedents dels EUA, Perú, Equador, Xile, República Dominicana…
L’estratègia de la revolució veneçolana per al desenvolupament econòmic, cultural i de gestió només la conceben tenint com a actors protagonistes la gent, el poble organitzat (dones, homes i joventut, siguin indígenes, criolls, negres o blancs). Per a la revolució veneçolana, la democràcia és participativa a cada estadi del seu procés, o és una democràcia incompleta. Però, els cuquets colonial i liberal semblen niats en sectors de la societat, sobretot a les classes alta i mitjana, destacant descendents d’immigrants: espanyols, italians, portuguesos…, que semblen ignorar la història del país i la seva pròpia, la riquesa multiètnica i multicultural.
A l’agressió amb bloquejos i amenaça militar, Veneçuela respon
Des del 2005 s’ha conformat a Veneçuela la Milícia Popular, amb uns 4,5 milions de dones i homes, joves i grans -fins i tot jubilats-, de pobles, camps i barris del país, en reacció a l’amenaça militar dels EUA que compta amb bases militars a països limítrofs -Aruba, Curaçao, Colòmbia i Guyana-. Aquesta amenaça l’han difosa en Trump i els seus ministres. A la milícia s’hi han sumat 4 milions més de voluntaris, arribant a 8,5 milions de milicianes i milicians com a part de la reserva militar del país. En solidaritat amb Veneçuela, a Llatinoamèrica s’estan conformant brigades internacionalistes, inspirades en les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola.
Veneçuela sembla que volia donar al món una imatge de país i de govern fort, indoblegable, tant que va trencar amb l’OEA per la seva debilitat davant la ingerència nord-americana a Llatinoamèrica; el 2005 va liderar el no a l’ALCA -proposat pels EUA- i constituir l’ALBA a la IV Cimera de les Amèriques, a Mar del Plata, Argentina; va denunciar els EUA a l’Assemblea General de l’ONU, pel bloqueig i els paquets de mesures coercitives aplicades a Cuba, Nicaragua i Veneçuela, que van suposar la ruptura de relacions diplomàtiques i comercials; Veneçuela va ampliar i convenir nous nexes amb Rússia, Turquia, Xina i Iran i més tard amb els BRICS, resultant una mesura que cobrí mancances causades pel bloqueig del nord global.
Durant aquest temps, l’oposició política veneçolana, en particular la d’extrema dreta, va convertir el país en un camp de batalla, sabotejant l’arribada de productes bàsics (aliments i medicines), unit a que per la mediació dels EUA s’impedia l’arribada de vols amb mercaderies a Veneçuela. A l’Equador es va retenir un avió comercial veneçolà lliurat després als EUA; a Cap Verd van detenir i empresonar un intermediari que gestionava mascaretes i productes sanitaris per a Veneçuela en temps de la Pandèmia Covid; etc.
Alhora, la premissa d’Hugo Chávez “Comuna o Nada”, va cobrar sentit estratègic en aquesta situació de desproveïment i inseguretat, el govern va reafirmar el rol dels Consells Comunals, que ja funcionaven. Són organitzacions locals, socialment respectades i legalment constituïdes, que sumen més de 50 000l al país, com espais on tota dona i tot home està cridat a formar-ne part, lliurement, participant en igual condicions i ple dret. La Comuna, una forma més ampla, la conformen els Consells Comunals d’un territori definit; en un municipi pot haver-hi una o més comunes. Actualment, sumen prop de 5200 al territori nacional. La seva funció: definir i prioritzar necessitats locals, autogestionar les polítiques públiques aprovades, promocionar el desenvolupament econòmic i social del territori i la participació directa de la ciutadania.
El petroli, també anomenat “or negre”
La indústria instal·lada al voltant del petroli és la més important del país. Des dels anys 30 del segle XX, el desenvolupament nacional ha depès d’aquest cru i els subproductes, obert a l’empresa privada, sobretot internacionals. El govern bolivarià, amb criteri nacionalista, va definir les normes i els tributs per a l’explotació petroliera. Pareix que no va satisfer les expectatives de les empreses, i a principi del segle XXI el país es va veure afectat pel tancament intempestiu unilateral d’empreses estrangeres que operaven al país (EXXON, CREOLE, SHELL, CHEVRON, REPSOL, entre d’altres) quedant no operatius sistemes de perforació, refinament, despatx i emmagatzematge. De cop, Veneçuela va quedar sense finances i el país va col·lapsar.
Darrere de les empreses petrolieres van tancar les d’automòbils, recanvis, laboratoris i altres. L’Estat sobirà posava les regles per a l’explotació dels seus recursos, però les multinacionals no estaven habituades a aquest sistema, pel que sembla les taxes no afavorien els beneficis desitjats, no els va agradar, no eren els d’abans i van donar l’esquena. Alhora, algunes empreses sol·licitaven tornar, entre elles REPSOL.
Es diu que el temps col·loca les coses al seu lloc, no per reacció mecànica, és clar, sinó per acció i perícia dels afectats. I així sembla que fou en aquest cas. La indústria petroliera a Veneçuela ha esquivat grans dificultats, produint, s’ha anat recuperant. Tot i això, les discrepàncies entre Veneçuela i els EUA, l’empresa petroliera CHEVRON, nord-americana, subministra petroli veneçolà al seu país. Però hi ha prohibició! Semblaria que la necessitat de combustible als EUA és tan greu que CHEVRON, a risc de ser multada, treballa amb petroli veneçolà.
Petroli que també s’exporta a la Xina i l’Índia. Des d’agost de 2024 l’exportació de petroli veneçolà ha arribat a prop dels 900 000 barrils diaris (pel bloqueig, la producció amb prou feines aconseguia abastir al consum local). Produir i exportar és un repte per al govern veneçolà, recorrent el país es constata l’expansió de cooperatives, empreses i iniciatives de grups autogestionaris produint per al consum local i per a l’exportació, entre altres productes: fruits del mar, cafè, cacau, fruites i hortalisses.
Després del desproveïment durant anys pel bloqueig i les sancions imposades pels EUA i països del nord global, avui Veneçuela s’autoabasteix de productes bàsics de la dieta, com verdures, fruites, hortalisses, cafè, llegums, cereals, ous i proteïnes (boví, aus i peix), a més de recanvis per a maquinària. La indústria petroliera (gasolina, gas i petroquímica) es va recuperant progressivament en aliances amb l’Iran, la Xina, Rússia, l’OPEP i les xarxes Sud-Sud.
En el fet social
Quan es recorre el país s’observa que la població veneçolana vol recuperar la qualitat de vida que tenia abans de ser atacada l’economia nacional; repte assumit com un desafiament irrenunciable. Per a gran part dels que segueixen al país, que no han emigrat, els costa comprendre que filles i fills del país, gent senzilla, professionals o no, hagin optat per emigrar i no per intentar recuperar el país. No es veu com una actitud contra l’emigració, sinó una crítica que compromet encara més. A l’ambient es perceben tres possibles explicacions: 1) resistència a mancar del que han tingut; 2) odi a conviure amb qui pensen diferent; 3) pressió induïda per corrents ideològics o grups sectaris.
La moneda nacional (el bolívar), fortament atacada per agents externs, va perdre vertiginosament valor respecte al dòlar i altres divises, a la qual cosa es va sumar l’extracció de milions de bolívars en bitllets a països limítrofs, deixant a Veneçuela sense flux monetari d’ús corrent, afavorint-se l’especulació i la inseguretat que va agreujar la caiguda del salari arribant al límit de no assolir ni per pagar la factura elèctrica d’un habitatge (el salari mínim és de Bs.130,00/mes (4,00 US$/mes), que el govern auxilia amb: a) un “bo de guerra” d’USD 90,00 que reben 18 milions de persones; b) una bossa amb 10 kg d’aliments distribuïda pels CLAP (Comitès Locals de Proveïment i Producció) amb productes duradors subvencionats; i c)mercats populars en diferents barris i poblacions del país que expenen, sobretot, proteïna.
La desocupació és un llast que ve de lluny en aquest país ric en clima, recursos i naturalesa. A Veneçuela se la coneix com a posseïdora de la reserva de petroli més gran del món (ronden els 300.000 milions de barrils) però que, històricament, no ha estat usat perquè el poble veneçolà es veiés realment beneficiat, i aquí s’estima que radica part de la causa del que avui és un problema pendent a resoldre. Primer va ser per la força colonitzadora, després pels seus hereus, i més tard pels nous centres de poder sobre l’economia, la política i la cultura, que en dir de molts, són qui van usufructuar les riqueses del país.
Producte del fet de procedir d’empreses i finançadores que durant anys van gaudir de sucoses transaccions i beneficis avantatjosos, situacions greus continua colpejant el poble veneçolà al camp i a la ciutat. Un poble que respon quan es planteja el repte i se’l deixa actuar, tal com es va enfrontar la Pandèmia de la Covid a Veneçuela, de forma exemplar tenint en compte les múltiples adversitats; es van prendre previsions i van implementar mesures, arribant a assajar possibles situacions i respostes en comunitats, animant la gent a aprendre a ser útils, a produir en allò que saben per a consum propi i per a truc ament, etc., conducta que es va multiplicar i que ha causat excel·lents resultats de llarg a llarg del país. Dona i joventut són els dos grups socials claus en l’emprenedoria de la Veneçuela productiva.
