Fernando Barrena
Eurodiputat d’EH Bildu (Ara Repúbliques)
Traduït del castellà de l’original.
Res ha fet tant mal al procés europeu d’integració política com l’anomenat “atlantisme” o “nexe transatlàntic”. L’actitud de supeditació europea als interessos de la política exterior dels EUA que s’amaga darrere d’aquest constructe és radicalment contradictòria amb el concepte d’autonomia estratègica europea. L’“atlantisme” és un gran frau polític que anul·la a Europa com a actor polític global, va directament en contra dels interessos europeus i, per tant, representa una visió antieuropea que pretén atorgar als EUA el lideratge mundial unipolar.
Vivim temps de grans canvis pel que fa a l’Ordre Mundial. El lideratge mundial unipolar nord-americà que va arribar amb la fi de la guerra freda ha donat pas a un escenari multipolar provocat per l’ascensió de la Xina com a potència econòmica global. La invasió russa d’Ucraïna també és un crit d’atenció per part de Putin a la comunitat internacional per a deixar patent que Rússia té aspiracions globals, que té pes econòmic i capacitat coercitiva, i que no admetrà que se li deixi fora en el repartiment del poder global. Tant la invasió russa d’Ucraïna com el genocidi a Gaza, suposen un cop precís a la vigència d’una, ja malparada legalitat internacional que difícilment podrà recuperar-se.
En aquest quadrilàter multipolar, la Unió Europea hauria de ser la potència que, de manera natural aspirés a cobrir la quarta cantonada; però no pot. L’Europa de la Comissió Von der Leyen és cada vegada més precària, amb més despesa militar i menys inversió social i, per tant, amb més desigualtats; una Europa més xenòfoba i que contemporitza amb una extrema dreta ascendent; una Europa que està fent marxa enrere en les mesures de lluita contra el canvi climàtic, i que a més insisteix en unes relacions comercials internacionals basades en una visió neocolonial i d’abús de la posició europea sobre els països del Sud global.
Així, la imatge de la reunió Trump – Von der Leyen del juliol passat és demolidora, suposa una rendició d’homenatge europeu a l’administració nord-americana, i en si mateixa simbolitza la fi del concepte d’autonomia estratègica europea.
Els acords de la reunió sobre aranzels del 15% als productes europeus, el compromís de comprar gas i petroli estatunidenc per valor de 750.000 milions de dòlars, a més d’inversions europees per 600.000 milions més, tindran greus repercussions econòmiques per a Europa. Per a començar, és de preveure que hi hagi una transferència d’ocupació des d’Europa a Amèrica del Nord, llocs de treball que perdrem i que es crearan als EUA.
La supeditació d’Europa als interessos econòmics i de política exterior dels EUA és suïcida per al futur del projecte europeu. L’acord comercial UE-USA pot fer un mal irreversible al procés d’integració política i Europa pot quedar condemnada a no tenir capacitat política global.
Sembla que, amb la seva actitud, les elits europees encara no han acabat de creure’s que els EUA vol “deixar anar de bracet” a Europa, i continuen alimentant esquemes que no funcionen. Un esquema que no funciona és pretendre construir un model de seguretat europeu contra Rússia i la Xina des de la casella de sortida. Durant decennis aquestes elits han interioritzat que comparteixen amb els EUA un model econòmic i una visió occidental de la democràcia lligada a valors neoliberals que havia de ser exportada a la resta del món de manera conjunta. La part europea sempre ha intentat obviar que, en aquesta relació sota l’ègida de l’OTAN, l’agenda la marcava la política exterior estatunidenca, que, al cap i a la fi, corria amb dos terços de les despeses. I en aquestes condicions, és pràcticament impossible donar sentit al concepte d’autonomia estratègica europea, perquè Europa és part d’una aliança que defensa manu militari i amb visió global els interessos nord-americans; no els europeus, que, per a començar, no són els mateixos.
El problema real d’aquesta gran contradicció parteix d’una autopercepció dels EUA com a poble triat per a liderar el món i portar la democràcia a tots els seus racons que beu del mite dels seus orígens com a nació (Manifest Destiny, la conquesta de l’oest i el concepte de frontera). John Mearsheimer, un dels màxims exponents de l’escola neorealista de les Relacions Internacionals, que dit sigui de pas és la visió que inspira la política exterior nord-americana, afirma que els principis d’aquesta projecció global han de ser dues: un, mantenir el lideratge econòmic, cultural i militar; i dos, segar l’herba sota els peus a qualsevol potència regional que tingui aspiracions globals (https://www.youtube.com/watch?v=0dmn4pmideq, 18.50) Això serveix igual per a la Xina o Rússia, però també per a la Unió Europea. els Estats Units no permetrà mai de bona gana que la UE actuï de manera autònoma i mantingui el seu propi esquema de relacions internacionals.
De fet, això explica l’omissió europea de socors al poble palestí que està sofrint un genocidi a mans israelianes. En triar continuar unint el seu destí al de la política exterior dels EUA, Europa es converteix en un actor polític de segon ordre que perd qualsevol capacitat d’influència global, i per tant ja “no compta”, perquè per a saber quina és la posició europea en qualsevol conflicte, n’hi ha prou amb conèixer quina és la posició de Trump, president dels EUA i de facto d’Europa com ell ja se’n vana, i no sense raó.
Foto: www.kremlin.ru
És preocupant que en tot aquest context polític europeu i també global, l’esquerra ni està ni se li espera. Fruit del principisme i la seva falta d’alternativa factible davant les preocupacions bàsiques de la ciutadania, l’esquerra europea està centrifugada de la confrontació principal que es dona entre les forces reaccionàries i els defensors de la democràcia liberal.
Alguna cosa semblant succeeix amb les nacions sense estat europees. L’auge de la ultradreta i l’euroescepticisme està aconseguint paralitzar el projecte europeu d’integració política. És evident que l’actual Unió Europea no respon als seus objectius i valors fundacionals; però és igual de cert que les nostres aspiracions sobiranistes com a nacions sense estat només poden tenir una finestra d’oportunitat a l’Europa política, difícilment en una comunitat europea afeblida on els estats siguin reforçats al punt de tornar a la més pura concepció westfaliana d’aquests.
En definitiva, l’atlantisme planteja una contradicció principal al concepte d’autonomia estratègica europea, principalment perquè el soci nord-americà, com l’escorpí de la rondalla d’Esop, mai va permetre que Europa sigui un *hegemó» regional amb vocació global i així tingui la seva pròpia política exterior els Estats Units, per a mantenir el seu lideratge mundial, necessita impedir que altres potències regionals puguin plantejar una influència alternativa.
Aquesta situació afecta directament al procés d’integració europeu en la mesura que són les forces d’ultradreta que advoquen per atorgar als EUA aquest lideratge mundial i apartar a Europa de cap projecció global, les que advoquen per un desmantellament del projecte europeu en favor dels estats. En aquest context, les esquerres sobiranistes tenim el gran repte de reposicionar-nos amb eficàcia tant en el referit als objectius de justícia social com quant a l’exercici del dret a decidir de les nostres respectives nacions.
