El 7 d’agost de 1941 Gabriel Alomar i Villalonga va morir a l’Hospital Israelià de la ciutat del Caire, ben lluny de Mallorca. Des de 1937 residia a Egipte, on havia estat designat Ministre Plenipotenciari –un càrrec equivalent al d’ambaixador– pel govern de la República. Al final de la guerra Alomar es convertí en un de tants exiliats republicans que no podien tornar a la seva pàtria. I, des de la seva mort, les seves restes mortals varen haver de romandre a l’exili durant 36 anys, fins que tornaren a Mallorca el 8 d’agost de 1977.
Aquest home silenciat durant tant de temps fou un dels intel·lectuals i polítics més importants que Mallorca ha donat al món. La seva obra com a articulista, pensador, crític literari, narrador i poeta té una vàlua inestimable que ara, des de l’inici de l’edició de les seves Obres Completes l’any 2000, començam a redescobrir.
Gabriel Alomar havia estat alumne de Gabriel Llabrés i de Josep Lluís Pons i Gallarza a l’Institut Balear, on va ser deixeble d’alguns dels patriarques de la Renaixença mallorquina. L’any 1888 inicià els estudis de Dret, que després va abandonar, i de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. En aquesta ciutat el seu catalanisme es va consolidar gràcies al contacte amb alguns dels prohoms de la Renaixença. Ja llicenciat, des del 1896 va col·laborar al diari La Almudaina i a les revistes En Figuera, La Roqueta, Catalònia i Nova Palma, entre d’altres. En els articles dels primers anys ja hi ha l’embrió de les seves idees regeneracionistes. L’antimilitarisme, la tolerància, la defensa de l’esperit crític, l’oposició al «seny» burgès, el refús del provincianisme i de l’estatisme, l’oposició a la política colonial espanyola, l’interès per les novetats literàries franceses, la preocupació per la renovació pedagògica, etc. són algunes de les idees més importants que ja caracteritzen el pensament del jove Alomar. Als setmanaris En Figuera i La Roqueta, on signava amb el pseudònim de «Biel de la Mel», hi publicà quadres costumistes, en què va modernitzar aquest gènere del segle XIX, uns pics amb un to més líric i elegíac i, altres vegades, aproximant-lo al conte.
Des de 1901 va ser professor auxiliar de l’Institut Balear. L’any 1911 va guanyar per oposició una càtedra d’institut, que exercí als instituts de Figueres i de Palma. Tota la vida Gabriel Alomar va sentir una forta preocupació per la qüestió educativa. Denunciava l’ensenyament rutinari, basat en la memorització mecànica i en els càstigs, i defensava una pedagogia que cercàs la comprensió i el plaer del coneixement.
El seu pensament començà a articular-se en un text bàsic, «Els dos esperits», publicat a la revista Catalònia el 1898. Però és el 1904 quan queda perfectament definit a la conferència El futurisme, que llegeix a l’Ateneu Barcelonès. En El futurisme parteix de la idea segons la qual hi ha dues forces antagòniques que conviuen en la societat: la que mira cap al passat i que l’individu troba materialitzada en conceptes com la pàtria, la religió, les tradicions, els costums o la família; i una altra que apunta cap al futur i que impulsa a la rebel·lió i a la transformació del món. Per a Alomar, tot seguint les teories de Thomas Carlyle, el Poeta –mot que empra en un sentit que hi integra tots els creadors, tant escriptors com artistes, filòsofs, científics o polítics–, havia de ser un rebel que havia de dirigir la societat cap al futur. En el fons, el futurisme és una interpretació del modernisme des d’una perspectiva nacionalista, regeneracionista i messiànica, que vol combatre l’endarreriment de la societat de l’època. Però també és un moviment etern de la història, un moment del cicle de l’evolució, en el qual la humanitat «va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals». En El futurisme hi ha dos conceptes essencials: el de Fília, com a ideal de les noves generacions que crearan un demà millor; i el de la Ciutat, com a centre d’irradiació del progrés a partir de l’activitat dels intel·lectuals. Alomar pensava que el catalanisme s’havia d’orientar cap al demà. Creia que, enfront del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba, feia falta un corrent progressista i liberal, que promogués la regeneració i la modernització i que sobretot s’estengués a les classes obreres.
Des del 1904 Alomar escriu al diari El Poble Català. A la secció Sportula d’aquest periòdic, hi signa amb el pseudònim «Fòsfor», sobrenom que significa «el que fa llum». Hi treu articles essencials per comprendre el seu pensament polític i estètic, com: «El liberalisme Català», on desenvolupa la seva proposta d’un catalanisme que integri els corrents republicans; «Variacions sobre la pena de mort», on combat aquesta condemna que els estats apliquen per castigar alguns delictes; «El Verb de Catalunya», on defensa la unitat de la llengua catalana; «Ruralitat», on denuncia l’excés de ruralisme que dominava la literatura catalana del moment i defensa una literatura d’esperit ciutadà i europeu; o «L’estètica arbitraria», on comenta alguns dels punts fonamentals de l’estètica noucentista. Però, tot i que Alomar coincideix en molts d’aspectes amb el noucentisme (el classicisme, el mediterranisme, el civilisme, l’arbitrarisme…), va restar al marge d’aquest moviment a causa del seu progressisme radical. Per això moltes de les seves col·laboracions sortiren també a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, publicacions barcelonines de base esquerrana i republicana.
En 1911 va reunir la majoria dels seus poemes al volum La columna de foc. El títol també remet a la idea del poeta com a guia de la societat i prové del capítol 13 de llibre bíblic de l’Èxode, que parla de les dues columnes, una de núvol i l’altra de foc, que guiaven el poble d’Israel pel desert després d’haver escapat del captiveri d’Egipte. La columna de foc és una síntesi de les principals estètiques del final del segle XIX (simbolisme, decadentisme, prerafaelitisme, parnassianisme, classicisme…), en un afany d’actualitzar la nostra poesia.
El 1908 Gabriel Alomar va defensar públicament l’anarquista Joan Rull, que havia estat condemnat a mort amb proves poc convincents. Més tard, el 1909 també defensà Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’instigador dels fets de la Setmana Tràgica. En aquests casos intentà demostrar, infructuosament, com la pena de mort és un càstig que envileix la societat que el practica. Un pensament que va exposar a la conferència La pena de mort, llegida el 1912 en el Congrés de la Llibertat, celebrat a Barcelona, i que és un dels seus textos més coneguts.
Alomar va esser el que avui en dia diem un escriptor compromès. El seu pensament polític el va dur a intentar sintetitzar el catalanisme d’esquerra amb el socialisme, tal com explicà als articles «Catalanisme socialista» i «Negacions i afirmacions del catalanisme» (1910). Per a Alomar la república i el socialisme havien nascut de la Revolució francesa i de les revoltes obreres del segle XIX. El socialisme implicava l’evolució progressiva; mentre que la monarquia representava la tradició immobilista. Per això, segons el nostre autor, tot socialista és implícitament republicà i els republicans han de ser necessàriament socialistes. Al llibre La política idealista (1920) Alomar explica que hi ha dues maneres de concebre la política o el que ell deia «l’art de regir la Ciutat»: la del polític que acomoda les seves idees a la realitat social per mantenir-se en el poder; i la del polític que actua d’acord amb uns principis de justícia i d’ideal. Ell s’incloïa en la segona categoria i considerava la primera «perniciosa i execrable». Per a ell, el valor del polític està precisament en la capacitat d’infondre en la gent del poble la seva espiritualitat, encara que això el pugui dur a moments d’impopularitat o de refús per part de les masses.
Però Gabriel Alomar no sols va ser un teòric de la política, sinó que també hi dedicà una part molt important de la seva activitat. D’acord amb les seves idees, la seva dedicació a la vida pública estava amarada d’un profund idealisme, que a la pràctica li provocà conflictes freqüents. Amb Marcel·lí Domingo i Francesc Layret, el 1916 fundà el Bloc Republicà Autonomista, convertit l’any següent en Partit Republicà Català, pel qual va ser elegit diputat per Barcelona el 1919. El 1920 participà en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya, amb Rafael Campalans i Manuel Serra Moret. Alomar arribà a presidir la Unió Socialista de Catalunya, però més tard en fou expulsat per no seguir la disciplina de partit.
A Palma la seva relació amb els sectors intel·lectuals mallorquins va ser complexa i malentesa. Si bé amb alguns escriptors –com Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera o Miquel dels Sants Oliver– hi va haver una admiració mútua, tot i les diferències ideològiques, amb d’altres hi va estar clarament enfrontat. És el cas sobretot de mossèn Antoni Maria Alcover, amb qui les bregues i polèmiques varen arribar a extrems inacceptables.
Als anys 20 i 30, Alomar col·laborava als periòdics més prestigiosos, com El Imparcial, El Ideal, El Sol, El País, etc., de Madrid; o La Nación, de Buenos Aires. Però també escrivia a la nostra premsa, com el setmanari Sóller, El Obrero Balear, l’Almanac de les Lletres o al diari El Día. Moltes de les seves idees varen ser recollides i sistematitzades en alguns dels seus assaigs, com La guerra a través de un alma (1917), El frente espiritual (1918), Verba (1919), La formación de sí mismo (el diálogo entre la vida y los libros) (1920) o La política idealista (1920), ja esmentat. El seu prestigi va esser reconegut per molts d’intel·lectuals estrangers, com el comte de Keiserling, Francis de Miomandre o Rubén Darío, entre d’altres.
La victòria feixista de 1939 el va dur a romandre a l’exili. Al Caire col·laborà al diari Le Journal d’Egypte amb textos en francès que signava com Albert du Beaurocher, pseudònim que reflecteix la seva enyorança de Mallorca.
L’any 2000 l’Editorial Moll va iniciar la publicació de les Obres Completes de Gabriel Alomar, que varen quedar interrompudes durant anys per causes diverses. Represa aquesta tasca el 2018, n’hem tret fins ara 6 volums i n’hi ha un setè en premsa. I tenim material recollit per molts de toms més. Es tracta d’un conjunt de milers de pàgines d’un alt valor literari, històric, polític, pedagògic, filosòfic, etc. És una tasca fonamental per a la nostra cultura, a la qual no podem renunciar.
A través de les pàgines que va escriure al llarg de la seva vida veiem com Gabriel Alomar va ser un avançat al seu temps, un futurista que va intuir l’esperit de les generacions futures. Avui la major part del seu pensament no sols és actual i viu, sinó que està en la línia de l’esperit més avançat del nostre món. Per aquest motiu no podem oblidar el seu missatge i hem de tenir-lo com un dels referents més importants de la nostra cultura. Aquest vuitantè aniversari n’és una bona ocasió que no hem de desaprofitar.
