per Antoni Trobat
Joan Mas i Tugores “Collet” (Montuïri, 1974) ha militat a l’esquerra sobiranista mallorquina des de molt jove. Fou secretari general dels Joves d’Esquerra Nacionalista (JEN-PSM) i més tard un actiu rellevant de la Unió de Pagesos de Mallorca així com diputat al Parlament i regidor de MÉS per Mallorca. A meitat dels anys noranta es declarà insubmís al servei militar obligatori que existí a Espanya tècnicament i amb diferents onades des del segle XVIII fins a la primera legislatura d’Aznar (1996-2000). A partir de 1989 la lluita antimilitarista, que a l’àmbit estatal havia dinamitzat el Moviment d’Objecció de Consciència -MOC-, agafà una forma radical de desobediència civil absoluta: la insubmissió. L’exercici d’aquesta desobediència no va ser gratuït: en menys d’una dècada fins a un miler de joves van ser empresonats, més de 600 passarien a la clandestinitat i un altre miler van acabar sent jutjat i condemnats sense entrar a la presó. L’antic insubmís i activista del col·lectiu Mili KK -que al seu moment impulsaren el Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària- Pau Pérez calcula que fins a cent mil persones es van veure afectades per la repressió, incloent-hi l’entorn familiar dels insubmisos o solidaris que s’inculparien o que serien detinguts en protestes. Joan Mas “Collet” fou un dels insubmisos mallorquins més coneguts durant aquella etapa.
Pots explicar-me com era la situació als anys noranta quan decidires prendre el camí de la insubmissió?
He de reconèixer que quan jo em vaig declarar insubmís la “mili”, el servei militar, ja era quelcom mal vist. De fet, ja des d’abans de fer-me insubmís vaig acompanyar molts joves montuïrers a fer-se objectors de consciència. Els joves i les famílies, no només les polititzades, veien amb bons ulls no fer el servei miitar. Venien les mares del poble a veure’m per si podia ajudar-los, als seus fills, a fer-s’hi. La Prestació Social Substitutòria -PSS- o objecció de consciència et feia fer durant 18 mesos un servei social (a entitats o a l’administració pública). Un dels arguments dels insubmisos, de fet, era que l’objecció ocupava llocs de treball. En el meu cas va ser tècnicament així. A mi em tocava fer la PSS a la biblioteca municipal de Montuïri i en declarar-me insubmís el meu lloc el va ocupar, contractat, un altre jove.
Com arribares tu al nivell de consciència per decidir declarar-te insubmís?
Sense sortir de Montuïri la veritat és que hagués estat difícil fer-me insubmís. La clau va ser anar molt per Palma. Jo tenia molt contacte amb la Plataforma Antimilitarista de Mallorca -PAM- via la meva militància als Joves d’Esquerra Nacionalista -JEN-PSM- i a l’Ateneu 31 de Desembre, un col·lectiu independentista i d’esquerres que treballava especialment l’antimilitarisme. Després de l’absolució de Tomeu Martí, un grup de joves vàrem decidir donar la passa i declarar-nos insubmissos. Era un moviment a l’alça arreu de l’estat, ja. Allà on n’hi havia més era al País Basc i a Catalunya. Als Països Catalans en general el moviment per la insubmissió era un dels senyals d’identitat de l’independentisme d’esquerres. Per a mi, allò que em va fer decantar del tot per l’opció de la insubmissió va ser superar definitivament la Prestació Social Substitutòria -PSS- per acabar amb el servei militar obligatori.
Quin clima social i polític acompanyava els insubmisos?
El clima social i polític que ens acompanyava era positiu. El servei militar era decadent i poc humà. L’exèrcit era degradant i degradat. La gent de diverses ideologies ens feia costat. No només l’esquerra sobiranista. Jo tenia tres persones que havien de declarar a favor meu si hagués estat jutjat. No va caldre perquè la fiscal va retirar els càrrecs. Eren Pere Sampol, Tomeu Català, capellà i president de Projecte Home, i el gerent de la cooperativa de Montuíri, que era militant del PSOE. Aquesta pluralitat ja t’explica moltes coses respecte el clima que ens acompanyava.
A Mallorca hi havia dos moviments, no? L’Assemblea d’Insubmissos de Mallorca (d’ideari llibertari) i la Plataforma Antimilitarista de Mallorca (d’esquerra independentista i a l’entorn de l’activista Tomeu Marti). Era així?
És així. Les primeres notícies del moviment d’objecció de consciència i de l’antimilitarisme que vaig tenir, ja durant la meva adolescència, foren via l’anarquisme. Sobretot record l’Ateneu Libertari Estel Negre, que posaven cada dissabte una tauleta al carrer del Sindicat. Ells foren pioners. Després amb La Crida i l’entorn de Tomeu Martí ja s’impulsà la Plataforma Antimilitarista de Mallorca. Hi destacava gent com en Xisco Bellés. Record una presentació de sis o set insubmissos ( un eivissenc i la resta mallorquins) davant l’Almudaina. Eren dos moviments bastant separats, emperò, no hi havia coordinació entre els llibertaris i els sobiranistes.
Tu ja eres del PSM i dels JEN-PSM? Com ho va viure el partit?
La veritat és que el PSM es va portar molt bé. En Pere Sampol es va prestar a declarar si calia. Feiem servir la seu, al carrer de la Riera, molt a prop de l’Audiència on em jutjaven, per tenir el material de la campanya que em va acompanyar. Perquè vàrem aprofitar els JEN-PSM per fer una campanya antimilitarista ben potent. Hi ha una qüestió que voldria tenir present. Entre que es reconeix el dret a l’objecció de consciència mitjantçant la Constitució fins a la llei que preveia la objecció, a principis dels 80 passen uns quants anys i ja hi ha militants del mallorquinisme d’esquerres que en aquel moment històric es declaren objectors i són obligats a passar a la reserva. Un exemple seria Bernat Aguiló, company nostre que va ser cap de llista a Palma, joveníssim, el 1987. Convé recordar-ho. L’estat estava desbordat des de sempre per l’oposició al servei militar.
Com va ser el teu procés judicial? Te va afectar personalment?
Aquestes coses sempre afecten. Haver d’anar davant un jutge mai és agradable i més si són tres com a l’Audiència. Primer vaig haver de passar pels jutjats de Manacor. Els meus pares eren militants històrics de l’esquerra sobiranista mallorquina i gent conscienciada, però sé que no ho passaren del tot bé. Un fill sempre fa passar molta de pena Tanmateix jo no tenc un mal record. El meu misser, Carles Portalo, es va portar bé. Allà on jo feia feina en aquell moment, al Projecte Home, em tractaren fantàsticament. Una anècdota: quan vaig anar a cercar la sentència d’absolució un policia nacional em va donar l’enhorabona. Això ja explica molt.
El moviment per la pau ha viscut diferents moments forts (insubmissió, guerra d’Iraq….). En quin moment estam ara?
Jo crec que el moviment per la pau serà un moviment que serà perpetu. La indústria de la guerra és difícil que desaparegui. El lobby armamentístic i el monopoli de la violència per part dels estats imperialistes, requerirà sempre gent organitzada a la contra. Quan hi ha conflictes molt brutals com ara a Palestina o al seu moment, durant la invasió nord-americana d’Iraq o qüestions absurdes com el servei militar obligatori a Espanya, és quan prendran més força. Ens haurem d’anar reforçant poc a poc i, des de l’esquerra, prendre en consideració una qüestió que cada cop serà més central: la seguretat.
