Ferran Navinés
Col·lectiu Alternatives
Michael Ignatieff afirma: “Dejamos de escuchar a las personas blancas que decían: “¿Y qué pasa con nosotros? (…) No les escuchamos y se marcharon a la extrema derecha (…) Amo la sociedad multicultural. Quiero más personas de otros países. Pero esto es políticamente insostenible si no se controlan las fronteras, y esto los liberales lo olvidamos.” (El País, Ideas, 14-9-2025).
Però, realment, què és el que hem oblidat? Tenim una crisi demogràfica greu, amb un creixement vegetatiu negatiu, que sols es pot solucionar gràcies a la immigració. Sense l’entrada regularitzada de nous immigrants l’economia i l’Estat de Benestar, tant per prestacions com per finançament, farien fallida. Però això no són arguments raonables per aquestes persones que diuen: “¿Y què passa amb noltros?”
Em refereixo sobretot a aquestes classes populars que han vist com els seus barris han patit veritables riades de nouvinguts, de cultures diferents, llengües diferents, i més necessitats que ningú de trobar feines i ajust socials per a poder iniciar un nou cicle vital més segur amb les seves famílies.
Necessàriament, aquest xoc de cultures i de creixents necessitats socials té externalitats positives i negatives. Les positives ja les hem comentat, però no computen en l’imaginari col·lectiu d’aquells que amb raó ho han viscut com un deteriorament del seu benestar social, ja que aquesta explosió demogràfica de nouvinguts ha desballestat l’Estat de Benestar. Aquest, en lloc de dotar-se de majors partides pressupostàries ha sucumbit a les polítiques neoliberals basades en la rebaixa d’imposts als rics i rebaixar les prestacions socials via l’austeritat fiscal.
Espanya sembla que és un dels països de la UE on més s’està degradant els nivells de benestar dels seus ciutadans en termes relatius. El darrer Informe sobre “condicions de vida” en la UE ens dona informació sobre l’evolució des de l’any 2010 fins a l’any 2024 de la renda disponible real per càpita, és a dir, de la renda mitjana real per ciutadà que queda després de descomptar dels ingressos percebuts (inclosos les prestacions socials) els imposts als ingressos, tenint en compte les diferències de poder de compra entre països i l’evolució dels preus. En aquests darrers quinze anys, Espanya només ha crescut un 1,6% en aquest indicador, mentre que la UE ho ha fet en un 20% i ocupa la posició 23 d’entre els 27 Estats de la UE. Per sota d’Espanya encara amb taxa positiva queda Finlàndia, i amb taxes negatives queden França amb un -2%, Itàlia amb un -3% i Grècia amb un -26%. França es troba en plena crisi política i social i Itàlia ja té un Govern d’extrema dreta. La política austericida de la UE vers Grècia va obligar uns 800 000 grecs a emigrar del seu país, segons dades d’Eurostat.
Si ens atenim a una anàlisi més acurada de com s’estan deteriorant les “condicions de vida” a Espanya només cal dir que: el 34% dels espanyols menors de 18 anys es troben en risc de pobresa, i en aquest indicador ocupa el lloc 26 només per sobre de Romania, per tant, un potencial de vot enorme cap a l’extrema dreta, com ho demostra la darrera enquesta Ipsos per a la Vanguardia que detecta que un 37% dels votants de VOX declaren una situació personal de dificultat o quasi d’indigència.
I en pobresa infantil Espanya ocupa el penúltim lloc només per sobre de Bulgària. Un altre indicador social molt sensible és el de les llistes d’espera mèdiques on Madrid és una de les CA que surten més malparades i on més vots esgarrapa l’extrema dreta i la dreta extrema per CA. I en relació amb l’habitatge Espanya és, després d’Eslovènia, on els majors de 16 anys declaren en un percentatge més alt (9%) haver-se sentit discriminats en buscar un habitatge en els darrers cinc anys.
Per tant, realment, què és el que hem oblidat? Simplement que immigració creixent amb menys prestacions socials i menys Estat de Benestar és incompatible amb la defensa de la democràcia, ja que més ciutadans del “I què passa amb noltros?” continuaran marxant cap a l’extrema dreta.
a l’any 2024. Foto: Flickr Partit Popular Europeu.
Si no volem fer “un pan como unas tortas”, és evident que cal prioritzar la despesa social per sobre de les creixents pressions militaritzades que ens venen de l’altre costat de l’Atlàntic al servei del malèfic “poder del complex militar industrial” en paraules del president Eisenhower. En un article recent dèiem: “A hores d’ara, sense comptar amb els pressupostos dels EUA, la suma dels pressupostos militars dels estats de l’OTAN freguen el 2% de mitjana del PIB i superen en més de quatre vegades els de Rússia. Quin és el cost d’oportunitat que aquesta política expansiva de la despesa militar del 5% que l’OTAN vol imposar a Europa tindrà per l’Estat de Benestar o per fer front a l’emergència climàtica? El que no és possible és augmentar en tal quantitat els pressupostos militars sense descomptar-ho de despeses socials i climàtiques. Tot plegat és un desideràtum que l’únic a qui serveix és a consolidar en el poder opcions polítiques autoritàries, antidemocràtiques i que també es reflecteix a les correlacions de la política en els estats europeus. La prioritat per a Europa és rescatar la democràcia d’aquest relat militarista que no ens porta enlloc més que a la guerra. Cal deslliurar-se del vassallatge dels EUA i dels interessos del seu complex militar i cal definir una veritable estratègia de seguretat europea i recuperar l’esperit de la Conferència de Seguretat i Cooperació de 1994.” (Vegeu: “Militarització versus democràcia” escrit per Bernat Riutord, Josep Valero i jo mateix a l’AraBalears del 4 de juliol de 2025).
Tampoc hem de caure en el parany neoliberal del què ja no podem finançar l’Estat de benestar per fer front als reptes de la competència internacional. Vegeu al respecte el documental “La guerra de los impuestos” a Documania TV com, on es denuncia que les multinacionals evadeixen més de 600.000 milions de dòlars a l’any segons el Fons Monetari Internacional, o que simplement amb l’impost Zucman del 2% als patrimonis superiors als 100 milions d’euros i un altre impost complementaris a escala global, sobre els patrimonis superiors als 1.000 milions d’euros, seria suficient per finançar l’Estat de benestar d’un país com França.
El perill és clar. La Comissió de la UE, França i Alemanya defensen de nou el retorn a les polítiques neoliberals de retallades socials i de les pensions. Vegeu sobretot el discurs de Friedrich Merz al Bundestag del passat 17 de setembre on va defensar que l’Estat social alemany ja no és sostenible, però, en canvi, sí que Alemanya ha decidit trencar amb l’ortodòxia fiscal del 0,35% del PIB per a poder finançar el 3,5% del PIB en despesa militar (153.000 milions) el 2029, o fins al 5% segons el compromís adquirit amb l’OTAN (per sobre dels 200.000 milions anuals) que situarien al Bendeswher com l’exèrcit més potent de la UE amb 260 000 actius i 200.000 reservistes, i fet que no es pot descartar, amb un nou Govern federal en mans de l’extrema dreta neonazi.
I la conclusió també és clara: retallar l’Estat de benestar i augmentar la despesa militar en un context d’immigració descontrolada és incompatible amb la democràcia.
