Carles Manera Erbina
Economista
1. Estats Units: atenció al deute
Les bombolles en economia constitueixen un dels problemes més urgents per als economistes, tot i que, en més ocasions del que és recomanable, els mateixos economistes, que assessoren governs i fons d’inversió, contribueixen activament a la seva formació. A l’economia mundial, i partint de la dels Estats Units per la seva enorme influència (posada cada vegada més en dubte, com s’està veient amb les noves configuracions geopolítiques encapçalades per la Xina, Rússia i l’Índia), dos elements -entre altres- han de ser destacats actualment, conduents a la gènesi de bombolles: d’una banda, l’expansió del crèdit i del deute; de l’altra, l’exercici enorme de la IA. Tots dos aspectes coexisteixen amb indicadors significatius per als Estats Units: un dèficit del 7% i un deute que arriba al 124% sobre PIB, segons dades recents (Congressional Budget Office, CBO). Alhora, el magnat de la Casa Blanca advoca per la rebaixa dels impostos, és a dir, menors ingressos, que pensa equilibrar amb la política aranzelària. Un mercantilisme econòmic que està subjecte a una artificialitat política, un domini imperial dels Estats Units que s’està esquerdant, juntament amb l’avenç d’altres eixos geopolítics, com dèiem, nucleats al voltant de la Xina. Tot i això, institucions solvents (CBO: https://www.cbo.gov/) adverteixen que aquesta ràtio de deute sobre PIB es pot elevar al 156% cap al 2055. Aquestes projeccions infereixen un risc profund per a la sostenibilitat fiscal dels Estats Units. Mentrestant, la Xina redueix les exportacions als Estats Units –una caiguda del 30%; els aranzels en són responsables–, i incrementa a una taxa del 25% les vendes cap a l’Àfrica, segons Bloomberg (https://www.bloomberg.com/news/articles/2025-08-26/china-is-pouring-exports-into-africa-faster-than-anywhere-else).
La història econòmica revela, amb nitidesa, que encebar bombolles econòmiques, atenent estrictament beneficis immediats, siguin financers i/ o polítics, passa una factura de gran potencialitat destructiva. Ho vam veure a finals del segle passat (amb episodis a les dècades de 1980 i 1990), i ho vam rubricar amb la Gran Recessió. L’increment del deute als Estats Units té com a mínim tres ingredients d’inquietud: la seva ampliació a força de retallar ingressos i mantenir o expandir despeses –que no són les socials–, cosa que incidirà en un augment en la prima de risc (pensem que les agències de rating ja han baixat la solvència del deute nord-americà); els processos desregulatoris a partir de l’ús d’instruments com les criptomonedes –Trump fins i tot n’ha creat una de pròpia; i la desconfiança envers el dòlar com a moneda refugi, i això està incentivant una major fam inversora dels fons cap a divises considerades com a més solvents. Dades disponibles fins al juny del 2025 indiquen l’increment dels fluxos d’inversió cap a actius europeus, en detriment dels actius nord-americans (vegeu https://dealogic.com/). En aquest context, l’actitud de la Casa Blanca no contribueix a tranquil·litzar el panorama a mitjà termini. I importants empresaris (per exemple, el gestor de fons Ray Dalio, que exposa la possibilitat de consolidar una autocràcia als Estats Units, en declaracions al Financial Times) ja estan adonant-se que catapultar el deute nacional pot causar un col·lapse en termes relativament breus. Això no obstant, pot obrir possibilitats per a altres zones.
2. Una oportunitat per a Europa
En efecte, aquesta situació hauria d’activar una oportunitat més gran per a les economies europees, sobretot si s’unifiquen els mercats de capitals. Diferents experts, com Olivier Blanchard i Ángel Ubide (https://www.piie.com/blogs/realtime-economics/2025/now-time-eurobonds-specific-proposal), defensen l’activació dels eurobons, amb espoletes concretes: la retallada fiscal als més rics; la cancel·lació d’ajudes; l’expulsió d’immigrants; el manteniment de despeses militars; elements tots ells que aterren en un augment del dèficit públic. I del deute, com ja s’ha dit. Tot això deixa marge a Europa, per atraure no només capitals, sinó talent científic, tenint en compte la lesiva política que està desenvolupant Trump en aquest terreny.
Europa ha d’entendre que per ser una potència financera cal disposar d’un actiu robust, fiable, sòlid, que són els eurobons, instrument ja conegut de mutualització i de cohesió financera en el marc de la Unió Europea. És a dir, una emissió conjunta de deute (Blanchard i Ubide parlen d’un llindar del 25% del PIB perquè cada nació destini aquests recursos a allò que estimi més convenient), amb un tipus d’interès inferior al que s’ha d’assumir quan cada país va individualment als mercats de crèdit.
Ara bé, a Europa els vaivens són enormes, amb posicions contradictòries i sense una claredat d’actuació conjunta. I amb creixements econòmics diversos. L’eurozona va tancar el 2024 amb un creixement del 0,8%; s’espera un 0,9% el 2025 i un 1,1% el 2026, amb taxes particularment baixes a Alemanya i França, i amb indicadors més robustos per a Espanya (3,2%, 2,4% i 2% per al 2024, 2025 i 2026, respectivament; totes les dades a l’Informe Mensual 502, juliol-agost 2025, CaixaBank Research). Els informes de Mario Draghi i Enrico Letta van en aquesta direcció d’articular formulacions de mutualització, i van tenir un impacte enorme, ja que es van veure avalats en una primera instància per moviments polítics específics. El canceller alemany Friedrich Merz semblava dinamitar la tesi ortodoxa del control numantí del deute, per canalitzar esforços cap a la despesa militar, alhora que des de la cancelleria germànica s’anunciava la creació d’un fons de mig bilió d’euros per a inversions en infraestructures. Altres dirigents europeus han emfatitzat la importància de l’expansió de la despesa, essencialment la militar, a partir dels acords de l’OTAN.
Alhora, la Comissió Europea planteja la creació d’un fons anticrisi, que es finançaria per emissions conjuntes de deute, tenint en compte dos elements centrals: les partides ja existents del Marc Financer Plurianual per al 2021-2027 i el Next Generation (vegeu la taula); i les apetències dels inversors per Europa, davant de les incerteses que està provocant la política de Trump.
Les xifres de la taula són importants; però estan allunyades de propostes molt més ambicioses, com les del mateix Draghi, que ressenyava una xifra anual d’inversions de l’ordre dels 800.000 milions d’euros. La inversió pública a la Unió Europea és del 3,76% s/PIB per al 2025, semblant a la dels Estats Units (3-4%), i allunyada de la impulsada per la Xina (sense possibilitat de disposar de variables desglossades entre inversió pública i privada, amb un agregat total que supera el 40%; totes les dades procedeixen d’Eurostat, OCDE, Banc) Estimular la palanca de la inversió pública s’ha revelat, en general, com a estratègia essencial per incentivar el creixement econòmic. Reprendre pràctiques de constricció inversora argumentant els increments de deute públic no ajudarà a reduir-lo, ni a greixar les rodes del creixement.
Perquè, tot i això, l’austeritat ortodoxa no s’atura. I en poques setmanes s’ha pogut transitar des d’aquest desideràtum gairebé neokeynesià, a un escenari en què el mateix canceller alemany està indicant que és difícil mantenir l’estat del benestar, alhora que defensa sense embuts gairebé duplicar la despesa militar. En paral·lel, el govern francès, amb un deute públic en avanç, ja ha plantejat mesures per retallar la despesa social en més de 40.000 milions d’euros (vegeu sobre això el treball recent de Judith Arnal: https://www.realinstitutoelcano.org/comentarios/francia-y-su-imprescindible-consolidacion-fiscal-el-fin-de-las-diferencias-entre-paises-perifericos-y-centrales/).
llibertàries radicals i vincles amb la dreta política. Foto: Gage Wikipèdia
Com encaixar totes aquestes disposicions, que van oscil·lant en poc temps? Com aportar tranquil·litat inversora, si no es disposa d’una eina com els eurobons, que poden aportar més assossec financer? En síntesi, i d’acord amb el que es coneix a la història econòmica més recent, no és reduint la despesa pública en la seva esfera d’infraestructures i assignacions socials, el camí adient per resoldre els problemes d’anèmia en el creixement econòmic que té el conjunt d’Europa. Davant dels envits que s’estan obrint a la geopolítica, com són els escenaris que està atiant la volàtil política de Trump. En aquest punt, l’autoaïllament dels Estats Units està fomentant la reestructuració de la nova globalització econòmica.
3. Conclusió com a interrogant: poden explotar les bombolles existents (deute, IA)?
Les bombolles econòmiques sempre acaben explotant, si es persisteix a inocular els gasos que les engreixen. En la conjuntura actual, els problemes derivats de processos d’endeutament encadenats a polítiques econòmiques erràtiques –com és el cas exposat dels Estats Units–, produeixen preocupació ara, i ansietat si s’entreveu el mitjà i el llarg termini. Per a la IA, l’orgia inversora és tremenda. Països àrabs han anunciat inversions de més de 3 bilions de dòlars als Estats Units en intel·ligència artificial. Els grans consorcis tecnològics (Microsoft, Amazon, entre d’altres) han desplegat 320.000 milions de dòlars fins ara, davant de 246.000 milions que van desplegar el 2024 (les dades a Le Monde Diplomatique, agost 2025, article d’Evgeny Morozov).
Aquesta enorme competència entre gegants tecnològics, qualificats com a “tecnofeudals” (un concepte altament discutible) o “tecnollibertaris” (una qualificació més realista), té com a característica comuna l’allau inversora, que es bifurca tant en capital físic (infraestructures com magatzems logístics i aparells informàtics) com en capital digital (producció d’algoritmes, criptomonedes, xarxes). Manuel Castells defineix aquests conglomerats empresarials amb intenses sobreinversions com la Pay Pal Mafia (Vanguardia Dossier, 96, juliol-setembre 2025). Aquesta és integrada per nous tecnòlegs emprenedors que, segons Castells, són diferents dels originaris del Silicon Valley, quan la base de tot l’engranatge eren petites i mitjanes empreses, amb tendències oligopòliques. Una altra diferència entre els dos complexos empresarials –el vell Silicon Valley i el nou– és l’absoluta connexió dels segons amb l’Estat. Tot i que, com ha explicat i demostrat Mariana Mazzucato, el sector públic sempre ha estat present a la gran majoria d’iniciatives d’innovació, incloent-hi els orígens de l’ecosistema tecnològic californià. Però això és el que explicaria el suport rebut per Trump per part dels milmilionaris d’aquestes empreses, que busquen afanyosament contractes públics i, alhora, incentiven fortes inversions que disparen a l’alça el seu protagonisme als principals parquets borsaris.
El trencament d’aquestes bombolles és més que plausible. Les dificultats dels deutes obligaran a repensar la seva articulació per part dels bancs centrals, si tenim en compte que aquest tema sol ser recurrent i imposarà actuacions molt directes en què l’articulació entre política fiscal i política monetària ha de ser còmplice. En el cas de la IA, la connexió amb l’economia real, des de l’especulació borsària, no és menyspreable, de manera que moviments especulatius poden trencar l’aparent tranquil·litat relativa dels mercats. Aquest és un tema sobre el qual urgeix més investigació.
