3.1                    El Sistema Públic de Pensions

L’informe publicat recentment pel Fons Monetari Internacional -FMI sobre el sistema de pensions a Espanya””Reptes més enllà de la sostenibilitat financera” conclou que és possible articular un sistema financerament sostenible i socialment acceptable. Però després de la grata sorpresa que el lector o lectora experimenta amb aquesta sentència, ve el gerro d’aigua freda: “una pensió pública no està destinada a cobrir l’ingrés complet que el jubilat necessitaria para retirar-se. Si existeix tal expectativa, ha de deixar-se clar que no es pot complir”. S’oblida així d’un cop de ploma, el suport fonamental d’un sistema de pensions de repartiment. Un pacte entre generacions en el qual les persones actives generen el seu dret a percebre, al seu moment, pensions comparables a les quals financen.

En conseqüència, l’FMI proposa, entre altres mesures, els plans privats complementaris.

Una mesura en la qual coincideix igualment l’OCDE. Els dos organismes proposen al seu torn altres solucions, tals com compatibilitzar pensió i treball, utilitzar tota la vida laboral per al càlcul de les pensions o lligar la jubilació a l’esperança de vida. El Govern del PP, sempre obedient a les directrius que “aconsellen” aquestes entitats, va acordar la implantació, sense consens ni social ni parlamentari, de receptes idèntiques. De fet, la Llei 23/2013, va ser la que regula, entre altres qüestions, el Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revaloració del Sistema de Pensions.

Un govern que, d’altra banda, comparteix plenament la proposta del Banc Mundial, que en 1994 preconitzava construir els sistemes de protecció social sobre la base de tres pilars: Un, públic, universal, obligatori i de repartiment que garantís pensions molt baixes; un segon de capitalització amb gestió privada, però obligatori i col·lectiu lligat a la negociació col·lectiva i un tercer de capitalització, voluntari, individual i privat. Malgrat els pèssims resultats de l’aplicació d’aquest esquema (Amèrica Llatina), la Comissió Europea recomana als Estats aquesta vella (?) recepta: foment dels fons de pensions, encara reconeixent la seva escassa rendibilitat i alts costos, o atendre les necessitats socials mitjançant l’estalvi individual.

I arribats a aquest punt, a part d’altres consideracions no menys importants, el primer que podríem preguntar-nos és si tenim els treballadors i treballadores, aquesta capacitat d’estalvi. Un informe elaborat pel Gabinet Econòmic de CCOO mostra que els salaris pagats per realitzar el mateix treball han perdut un 7% de poder de compra des que es va iniciar la crisi, entre 2008 i 2017. I en la mateixa línia, la Confederació Europea de Sindicats assenyalava que Espanya és un dels nou països en el qual les persones treballadores van guanyar menys en 2017 que en 2010. Una pèrdua de poder de compra de salaris i pensions que contrasta, i molt, amb el creixement entre gener i setembre del 2017 dels beneficis, 5,1%, i dels dividends de les societats no financeres, que creixen un 11,%. Tan sols els beneficis empresarials tripliquen la pujada salarial pactada en negociació col·lectiva (1,43%).Hem esbossat alguns dels plantejaments ideològics que sustenten l’actual i futur sistema de pensions.

Davant aquesta deriva, des de CCOO plantegem altres alternatives, que tenen com a prioritat la recuperació i el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, d’avui de matí. Propostes que han de debatre’s i acordar-se en el marc del Pacte de Toledo, i que si o si, han de reforçar l’estructura d’ingressos per cotitzacions, un finançament addicional per part de l’Estat, lluita contra el frau a la Seguretat Social i l’economia submergida i no ho oblidem, mesures fiscals progressives.

Comparteix l'article