2.2                    La Història compta

             I tant si compta!

Quan es parla del Franquisme o de la Guerra Civil sovint hi ha qui diu que són «coses del passat» i que «cal no parlar-ne de demès», que «val més centrar-se en el futur».

Això, podria tenir cert sentit únicament si es donés un fet que no es dóna: que durant els primers anys de la «restauració democràtica» després de la mort de Franco s’haguessin dut a terme polítiques valentes en memòria de les víctimes de la Guerra Civil de 1936-1939 i la Dictadura i s’haguessin jutjat els crims del Franquisme. Ni el PSOE de Felipe González (cappare del progressisme espanyol dels 80) amb la més gran majoria absoluta de la història de les Corts espanyoles modernes (202 diputats) va fer res per tancar les ferides. Era, segurament, el moment. Legitimitat no n’hi faltava, i malgrat les tensions que hagués pogut crear, era necessari posar punt i final al període més negre de la contemporaneïtat espanyola.

Així, des de les institucions no es va fer res fins al 2007 amb el Govern Zapatero, amb l’aprovació d’una Llei de Memòria Històrica en l’àmbit estatal que de poc ha servit, ja que ni ha dotat de finançament les exhumacions de les fosses comunes ni penalitza l’enaltiment del franquisme. I, davant de la inacció estatal, la força de les «perifèries»: durant la present legislatura a les Illes Balears s’han aprovat dues lleis (la de fosses i la de memòria i reconeixement democràtic) que han servit (i han de servir) per a tancar ferides i per a reconèixer la lluita de tantes i tantes persones en favor dels valors democràtics, de llibertat i d’igualtat, que tan trepitjats es troben avui en dia.

Però, de què serveix, tot això? Aquí ve el cor de l’article, la resposta als qui plantegen les idees que he expressat a la primera línia. La llei de memòria serveix, sobretot, per recordar públicament que no s’ha arribat a una societat democràtica per «l’evolució pròpia» de la humanitat. Que no s’han aconseguit jornades laborals de 8 hores (també en perill d’extinció…) per la bona voluntat dels empresaris. Que no s’ha aconseguit que les dones votin per l’acció dels homes. Que no es va aconseguir un sistema de pensions gràcies a la lluita dels més rics. Que el nostre feble autogovern no va ser cap regal de Madrid. Que la nostra llengua no es troba protegida perquè l’Estat així ho hagi desitjat. Que, en definitiva, cap de les millores i progressos socials, econòmics i culturals de qui podem gaudir avui (d’aquella manera, ja ho sé) s’han aconseguit per art de màgia: ha estat la lluita de les classes populars, de professionals liberals, de mestres i professors, de gent del món de la cultura i de molta gent valenta que en més d’una ocasió van posar en joc la seva vida per esgarrapar petites victòries fins a obtenir el seu objectiu. I, per mig, moltes derrotes. Molts morts. Molta pobresa. Molts dies sense veure la llum del Sol. Guerres, fins i tot. Tortures, pallisses dels grisos i d’altres cossos policials. Insults, ignomínia i burla.

Però aquestes victòries, per la manera com s’han aconseguit, mereixen el reconeixement de tota la nostra societat perquè precisament han estat en benefici de la majoria. I, si l’Estat no els vol retre l’homenatge que pertocaria, ja ho farem nosaltres. De fet, ja fa anys que ho estem fent.

La memòria és molt important per a la societat. Igual que ho és el coneixement històric, que en la meva opinió persegueix objectius semblants però diferents. La memòria democràtica, així, ha de mantenir viu el record de les lluites que ens han permès progressar com a país, com a societat, tot fent valer i donant a conèixer a les noves generacions les dificultats que pel camí s’han trobat per a assolir aquestes victòries. Que es sàpiga, per tant, que res del que ens fa millors com a col·lectiu humà avui ha estat gratuït ni fàcil d’aconseguir. Que molts i moltes de les que ens han precedit mereixen el nostre record per aquest simple fet.

Per això, ara que hem aconseguit aprovar la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtic s’ha de fer valer la necessitat d’acabar amb la impunitat d’aquells qui gosen enaltir règims que van ser absolutament contraris als valors que avui en dia haurien de regir les societats democràtiques, que van practicar sistemàticament la repressió contra aquells qui pensaven diferent i que es van perpetuar en el poder mitjançant l’esclafament d’un règim que, tot i no ser la panacea, era una democràcia legítima i respectuosa amb les llibertats, cosa poc habitual en l’Europa de l’època.

Per tot això, i en les hores greus que vivim aquests dies, recordem que la història compta. I compta molt. Que tot allò pel que alguns van lluitar, té sentit. I sense conèixer-ho no podríem, de cap manera, avançar. Per mirar cap al futur, com diuen alguns que hem de fer, és necessari que la flama dels qui ens precediren en totes les lluites que avui maldam per mantenir vives, segueixi ben encesa. Contra la ignorància, memòria. Contra la impunitat, memòria. Contra la repressió, memòria. I, sobretot, lluita.

 

Comparteix l'article