2.1                    El Franquisme desfermat

Fa uns dies, una persona va ser requerida per prestar declaració sobre un cas que està sota instrucció judicial. Però, no penseu que rebés una citació, sinó que membres de la Guàrdia Civil acudiren al seu lloc de treball, l’emmanillaren i el portaren a un quarter, on, durant hores, l’interrogaren amb fortes pressions i amenaces perquè declaràs «todo lo que sabes».

Fou posat en llibertat sense càrrecs, i no li donaren cap informació sobre si està sota investigació. Tot això, després de passar tota la nit al calabós i després que la seva esposa i la seva mare el veiessin emmanillat. Passats uns dies, el trauma encara continua a l’entorn familiar.

Aquest cas no ha sortit publicat a cap mitjà de comunicació, com segurament centenars d’altres casos de maltractaments policials, d’agressions de l’extrema dreta o d’imputacions judicials a persones que no tenen la notorietat de les persones més públiques. L’origen és l’«a por ellos». L’arrel és la impunitat dels autors de la violència de l’1 d’octubre contra el poble. La carta blanca que els va donar el Rei d’Espanya uns dies més tard.

És el feixisme. És l’abús de poder del funcionari públic que, en lloc de sentir-se servidor de la societat que el paga i a la qual ha de servir, se’n sent per sobre, amb capacitat per exercir una violència injustificada, que sap que quedarà impune perquè gaudeix de la protecció de tot el poder de l’Estat: polític, judicial i, sobretot, mediàtic.

Aquesta és la diferència entre les democràcies avançades i els Estats totalitaris, encara que gaudeixin d’una democràcia formal. En les democràcies, els servidors públics han de respondre de totes les seves actuacions i n’han d’assumir la responsabilitat. Un polític que menteix o que falsifica un currículum, ha de dimitir; un funcionari públic que vexa un ciutadà és expedientat; la llibertat d’expressió és sagrada; els drets dels ciutadans i també els lingüístics estan per sobre dels drets dels funcionaris; els mitjans de comunicació (especialment els públics), mantenen una escrupolosa imparcialitat… Aquests són els indicadors de la salut democràtica d’un país i quan fallen es cau progressivament en el totalitarisme. Si, a més, els funcionaris públics utilitzen gratuïtament la violència física i la privació de llibertat i els escamots feixistes campen amb impunitat, l’Estat pren una deriva feixista.

A Espanya el franquisme no va morir amb Franco. La ideologia franquista, inculcada des de l’escola, l’església, el cinema, els mitjans de comunicació i tots els estaments del poder, va restar latent. Més aviat acomplexats, els franquistes acotaren el cap durant uns anys, estaven de moda l’apertura política i, sobretot, la sexual. Però els franquistes continuaren en la justícia, en l’exèrcit, en els cossos policials, en l’estament funcionarial dels ministeris, en els mitjans de comunicació, en l’esport, en les grans empreses, en alguns partits polítics, en la gent… I amb la majoria absoluta de José Maria Aznar començaren a despertar: «durante la Transición cedimos demasiado», es començà a sentir dir a alguns tertulians, cada dia més envalentits, des de plataformes mediàtiques molt influents, especialment les televisives (plataformes, moltes d’elles, concedides a determinats grups de pressió en temps dels governs del PSOE).

I ja el tornam a tenir aquí. El franquisme es manifesta, sobretot a Catalunya, però també a Múrcia, a Mallorca, a Madrid… I l’haurem de tornar a combatre, encara que sigui disfressant les paraules, perquè les paraules tornen a estar perseguides. De manera que, com cantava la Trinca, «tu ja m’entens».

Comparteix l'article