La proclama de la Germania mallorquina dóna títol al darrer llibre d’Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960), el primer en què l’escriptor vinculat al món cultural i social d’Inca va més enllà la seva obra poètica i narrativa per submergir-se i submergir-nos de ple en la novel·la històrica. I és que el primer que podem dir del llibre d’Antoni Rodríguez és això: que és tota una invitació a reviure la gran revolta social mallorquina amb tot luxe de detalls, gràcies no sols a una prosa impecable, sinó a l’enorme tasca de recopilació d’informació que ha desenvolupat l’autor en els últims anys abans que aquesta obra es posàs a l’abast del públic.
L’autor posa ànima a personatges reals de la Germania, des dels agermanats Crespí i Colom al virrei Gurrea, però també a altres de ficció per crear una trama protagonitzada per un murer, Pere Negre, que serà un dels protagonistes de l’aixecament. Mogut, això no obstant, per la venjança personal per l’assassinat de la seva família a mans de la banderia al servei d’un baró. Un de tants llinatges aristocràtics que apareixen retratats al llibre i que encara ara perviuen en les estructures de poder de la societat mallorquina del segle XXI, quan ja han transcorregut cinc segles d’aquells episodis.
Un altre dels protagonistes principals és Pau Casesnoves, personatge que dóna nom a l’Institut d’educació secundària de la capital del Raiguer on treballa l’autor, que aprofita per apropar-nos a la importància d’una figura poc coneguda i reconeguda tant a la societat mallorquina com fins i tot la inquera. El cirurgià d’arrels menorquines va arribar a ser batle d’Inca i com a instador de la Germania a la part forana, una de les figures clau del moviment. Gràcies a la novel·la de Rodríguez Mir, ens endinsam, més enllà de l’important paper polític que hi va jugar, en la seva vida personal, connectada a la de Pere Negre.
L’autor contextualitza amb rigor els fets històrics des dels inicis fins al final de la germania, que deixen en evidència el despotisme de la monarquia hispànica de vocació imperial i colonial ja abans dels borbons, amb Carles V com un dèspota beneït per una Església catòlica alineada amb el poder i en connivència amb els aristòcrates que exerciren com a botxins d’un dels capítols més sanguinaris de la història de Mallorca. Justament per això, per deixar clar que l’statu quo no s’havia de tocar, un fil conductor compartit per Llumenera de 1715, la novel·la de Marc Bonet i Binimelis del mateix gènere però vinculada en aquest cas a la guerra de Successió i presentada l’any passat.
És inevitable, com a inquer que signa aquestes línies, no gaudir dels passatges en els quals Rodríguez Mir s’entretén a descriure al detall alguns dels espais i redols de la ciutat, que ja en el segle XVI feia de nòdul de l’entramat social i polític de l’illa, com ho fa també de les vides dels protagonistes a les pàgines d’aquesta novel·la.
Finalment, a l’obra també hi ha lloc per a episodis i personatges que ens recorden la participació de valencians i castellans de la Germania valenciana i dels Comuneros, revoltes paral·leles a la mallorquina, així com del paper que hi jugaren les altres illes, que es mantingueren fidels a la corona per diferents motius.
Pac qui deu és, sense cap mena de dubte, un dels llibres imprescindibles d’aquest any de commemoració dels 500 anys de la Germania. Un llibre que bé mereixeria, si ens haguessin deixat ser un país normal, una pel·lícula.
