La Veu de Catalunya
La Veu de Catalunya és, segons Josep Maria Figueres, el diari català més important del segle XX1 Es publicà a Barcelona des de l’1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. Amb 38 anys de vida ha estat, després del d’El Punt Avui, el diari en llengua catalana de més llarga durada de la història.
Com a expressió, encara, de la Renaixença, era l’hereu del setmanari literari i polític del mateix nom fundat el 1891 per Narcís Verdaguer, Joaquim Cabot i Jaume Collell que es publicà fins al desembre de 1898, moment en què es transformà en una publicació diària. Fundat per Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya feia difusió del programa ideològic de la Lliga Regionalista. Fou, a més, el primer diari polític del catalanisme. Tenia una línia editorial conservadora des de la qual promogué l’autonomia, la normalització de la llengua i l’escola catalana. Era un diari modern que s’organitzava per seccions. Tenia col·laboradors arreu del territori (Alomar n’era el corresponsal a Mallorca) i comptava amb els millors periodistes de l’època. Fins a l’any 1932 va tenir dues edicions diàries: la del matí i la del vespre. L’edició del vespre d’un dia tenia pràcticament els mateixos continguts que la del matí de l’endemà. De fet, tenien el mateix número.
Una mirada mallorquina cap al Principat de Catalunya i el món
Els articles recollits de La Veu de Catalunya, en la seva secció titulada Des de Mallorca, L’opinió a Mallorca o Cròniques mallorquines (el nom canvia segons el període) sempre tenen una mirada mallorquina. Alomar comenta l’actualitat política, social i cultural de la Palma del seu temps i, per extensió, de Mallorca, del Principat de Catalunya, de tot l’Estat Espanyol, sense defugir les referències internacionals. Té una concepció il·lustrada del periodisme i una clara voluntat d’intervencionisme social, sempre des del seu posicionament ideològic fortament progressista, republicà i lligat a un irrenunciable catalanisme, que té com a objectiu impulsar la revifalla de la identitat nacional a tots els nivells (social, polític, lingüístic, institucional, etc.). En paraules de Damià Pons, el nostre autor respon «al model d’intel·lectual que aleshores es consolida a Europa: implicació crítica i apassionada en una realitat que perceben com a molt imperfecta i que aspiren a transformar sobretot mitjançant la cultura».2
Vull reproduir les paraules de Jordi Castellanos per contextualitzar les col·laboracions d’Alomar a El Poble Català en el període 1904-1906, que també ens serveixen perfectament per situar els escrits per a La Veu de Catalunya: «L’activitat d’Alomar es concreta en l’aplicació de l’esquema ideològic que havia exposat a El futurisme als temes culturals, polítics o socials que li ofereix l’actualitat»,3 conferència que, com comentaré més endavant, també es publicà, parcialment, al diari que ens ocupa. Una altra de les pautes d’interpretació aplicables i complementària a l’exposada és la que apunta Assumpta Camps a l’apartat «Una visió del Decadentisme» de la introducció del volum III4 amb tres nivells de consideració: el temàtic, en què els motius decadentistes hi són molt presents, el poètic, contra una estètica de tall realista i positivista, i de realització literària, a través d’una prosa que té pretensions líriques.
A pesar que en Alomar les temàtiques tractades sempre s’entrellacen, hi ha un eix que travessa la majoria d’articles que és la relació política, cultural, històrica, literària o lingüística entre Mallorca i Catalunya. Així i tot, en un intent d’explicar els seus articles per blocs i cercant una coherència entre ells, he fet la següent classificació segons les seves temàtiques principals: Política; Societat; Art i Literatura; Ensenyament, Història i Llengua; i Personatges, ja que hi ha molts articles dedicats a persones il·lustres que han mort i, amb aquest pretext, fa un repàs a les seves trajectòries com és el cas de Pi i Maragall, el Dr. Robert, Verdaguer, Jeroni Rosselló, Antoni Noguera, Balart o Pere d’Alcàntara Penya.
En el bloc dels articles que tenen com a eix central la Política trobam títols tan evocadors com «Weyler i el weylerisme», «La solidaritat», «El concepte de la llibertat», «La rehabilitació del sentit moral», «Regionalisme i descentralització», «Les eleccions municipals», «Impressions» o «Les eleccions provincials». Pel que fa als articles que parlen en clau social, la majoria dels quals els podríem definir com estampes poètiques de Palma són els següents: «El monument a Ramon Llull», «La Palma nova», «La vinguda de l’esquadra anglesa», «La restauració de la Seu de Palma», «L’eclipsi a Palma» i «La visita d’Eduard VII a Mallorca» en el qual cal remarcar aquest sentit elegíac que dóna a certes situacions descrites. A partir de la visita del monarca, sobre el qual es desfà en elogis, descriu Palma (l’estat de la mar, el temps, els monuments més representatius de la ciutat) apel·lant a les emocions que sent l’autor:
«El dia és esplèndid, un veritable dia de Mallorca. La badia és d’un blau fortíssim, tacat pel moltoneig pul·lulant dels cavalls de mar. Després del temporal d’ahir, la mar s’asserena per moments. Una gran sensació d’espera espurneja en tots els ulls» (19-4-1905).
També hi ha un grapat d’escrits que parlen d’Art i Literatura: «El mallorquinisme artístic», «La interpretació pictòrica de l’illa», «L’aspiració de Mallorca», «La literatura a Mallorca en 1903» o «Sobre els jocs florals de Mallorca». Al penúltim bloc hi ha tres eixos temàtics: Ensenyament (amb els títols «Sobre el concepte de l’ensenyança» i «Un cas de “privilegi” regionalista»), Història («Un llibre notable» i «La translació de Jaume III») i Llengua («La llibertat de l’idioma» i «Lull o Llull). Finalment els articles que repassen la trajectòria de diferents personatges són «En Pi i Maragall i el regionalisme mallorquí», «L’opinió i el Dr. Robert», «En Verdaguer i Mallorca», «En Jeroni Rosselló», «L’obra de l’Antoni Noguera», «En Balart i la decadència de la poesia castellana» i «En Penya» que és, com indica Antoni Ignasi Alomar,5 una necrològica elogiosa. En el darrer paràgraf en descriu l’enterrament:
«L’enterraren l’altre dia, un capvespre de diumenge, alegre i soleiós. El seguici davallava per una costa dreta, cap a la porta on se resa darrer l’absolta i pren comiat el dol» (8-5-1906).
Comentar, per acabar, que he recollit i transcrit els articles que l’escriptor mallorquí va publicar a La Veu de Catalunya entre els anys 1899 i 1906, a més de fer-ne un estudi introductori, que han sortit publicats recentment per Nova Editorial Moll en el volum VI de les Obres Completes de Gabriel Alomar.
1 Josep M.Figueres: La Veu de Catalunya (1899-1937) (Barcelona: Base edicions, 2014).
2 Damià Pons: Cultura i literatura a Mallorca entre els segles xix i xx (Mallorca: Diari de Balears, 2006), p. 34.
3 Jordi Castellanos: «Gabriel Alomar i el Modernisme» dins El futurisme seguit dels articles d’El Poble Català (1904-1906), Obres Completes de Gabriel Alomar, volum II (Mallorca: Editorial Moll, 2000), p. 31.
4 Assumpta Camps: «Un periodisme “poètic”: Gabriel Alomar a El Poble Català», dins Sportula (1907-1908), articles d’El Poble Català, Obres Completes de Gabriel Alomar, volum III (Mallorca: Editorial Moll, 2000), p. 60.
5 Antoni-Ignasi Alomar Canyellas: «Introducció biogràfica», op. cit., p. 9.
