El títol d’aquest text està extret de l’obra de teatre d’Alberto Conejero, “La piedra oscura“. En aquesta breu obra teatral on coincideixen els dos temes que seran l’eix d’aquestes paraules: les polítiques de la memòria i el col·lectiu LGTBI.
Cap al final de l’obra de Conejero, un home, just abans del seu assassinat pels colpistes durant la Guerra Civil, fa una afirmació. Es tracta d’una ficció damunt el secretari i darrer amor del poeta Garcia Lorca. En la seva frase final a l’obra, Rafael –així nomia-, fa una afirmació a un dels seus carcellers: “no voy a desaparecer del todo“.
Aquesta frase defineix molt bé l’aspiració legitima a la mateixa memòria i al record. Els represaliats foren silenciats físicament i simbòlica. Les eines emprades es fonamentaven en una lectura de la història que deixa enrere tota la dissidència, sigui política o sexual. Centrats a fer una damnatio memoriae, la historiografia franquista va proposar la construcció d’una ficció nacional on tot el que no encaixava era deixat estratègicament fora. Després de la llibertat viscuda als anys 20 i a la II república, va arribar el franquisme, on el paper de la dona era relegat i el col·lectiu LGTBI patia la llei de vagos i maleantes, una llei d’ordre públic modificada l’any 1954 per incloure de manera específica els homosexuals.
Aquesta és la realitat viscuda pel col·lectiu LGTBI durant els 40 anys de dictadura. Per això fa falta donar veu als represaliats del franquisme. Bona part de la memòria històrica dels col·lectius silenciats o represaliats –com els lgtbi– sofreixen també una invisibilització que s’ha de revertir. Per exemple, la feina de la regidora del Bloc, Nanda Ramon, a la legislatura 2003-2007 va possibilitar que els carrers recordassin a dones, mitjançant l’aplicació de la llei estatal de Memòria històrica del 2007. Fruit d’aquesta política, més de 150 dones, poetes, escriptores, pintores, mestres i intel·lectuals tendran un espai a Ciutat pel seu record. Crec que aquest procés per incloure als silenciats i als que varen patir el règim per la seva condició política o sexual, tan sols s’ha encetat.
Queda molta feina per reconèixer als presoners o als exiliats a un país com el nostre, on s’ha fet una tabula rasa damunt cunetes plenes d’ossos.
Estic pensant, per exemple, amb el monument al parc Tiergarden dels artistes Elmgren and Dragsset. La peça recorda als homosexuals que varen patir presó als camps de concentració del nazisme. Aquesta realitat no ha arribat encara al nostre estat. A la nostra ciutat no tenim una peça que recordi públicament als que varen patir una discriminació flagrant.
Tenim molts de casos. No podem deixar-nos endur per la invisibilitat actual. A les Illes Balears la Inquisició va cremar sodomites i tenim els noms d’aquestes persones anònimes.
També es va aplicar la llei de peligrosidad social i de vagos y maleantes. Fa falta un impuls per posar damunt la taula a tots els que varen patir la discriminació per la seva identitat sexual o de gènere.
El premi “Bar Saras” crec, sincerament, que és una petita passa que intenta aconseguir aquest fi. La igualtat és també visualitzar les minories per una qüestió de dignitat i de democràcia.
Foto: Segona reunió del Consell LGBTBI, els militants de MÉS per Mallorca Catalina Sòcies (Consell de Mallorca), Alexandre Charles (Conselleria de Serveis Socials), Maria Ramos (Salut), Rosa Cursach (IBDona), i Marcos Augusto, representant de MÉS per Mallorca.
Entonces se acerca este señor, ese hermoso comisario, y se dirige al primero que había, le pregunta únicamente: ¿Tú eres maricón?, el chico dice ¡no¡. Y le pega un par de bofetadas, le vuelve a preguntar ¿Eres maricón? El chico duda y le pega otras dos bofetadas, se lo vuelve a preguntar, y dice que sí. Al resto de los españoles ya no tuvo que preguntar, todos dijimos que sí.
Alberto Mira, De Sodoma a Chueca
Fundacions Darder-Mascaro i l’espai LGTBI de MÉS per Mallorca convoquen aquest premi “Bar Saras” amb l’objectiu d’aportar dades i d’estudiar la repressió al col·lectiu LGTBI durant el segle XX, especialment durant els anys de la dictadura feixista de Franco. El premi, anomenat Bar Saras, fa referència a una de les darreres aplicacions de la llei de peligrosidad y rehabilitación social de l’Estat. Era l’any 1975 a l’Arenal de Palma i al Saras, un bar freqüentat pels homosexuals, la policia va arrestar a tots els que eren al local, però va deixar anar-se als estrangers per evitar problemes amb els seus països d’origen.
Volem, des de les fundacions i des de l’espai LGTBI de MÉS per Mallorca, que aquest premi sigui un homenatge a tots els que vàrem dormir a presó aquella nit, i a tots els represaliats per la llei de Perigosidad Social y de “vagos i maleantes“.
Bases del premi de memòria LGTBI “Bar Saras“
1- Es premiarà un treball d’investigació que tingui com a objectiu aportar dades i parlar sobre la repressió del col·lectiu LGTBI en un sentit ample, prioritàriament a les Illes Balears. Està inclòs, dins de l’objecte del premi, la repressió de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, i també l’estudi de la visibilitat del col·lectiu a propostes artístiques, literàries i socials o del món associatiu.
L’import del premi serà de 500 euros.
2- Podran participar-hi, sota pseudònim, tots els ciutadans i ciutadanes sense cap distinció, de manera individual o en grup, amb una extensió del projecte de 25 folis com a màxim. Es valorarà el treball presentat i la bibliografia aportada.
3- La presentació dels projectes es farà per quintuplicat (un per cada membre del jurat), mecanografiats a doble espai. Formaran part del jurat un representant de les Fundacions Darder-Mascaro i un representant de l’espai LGTBI de MÉS, així com altres estudiosos de la matèria.
4- Els treballs guanyadors es presentaran la setmana de l’Orgull LGTBI del 2018. El premiat o premiada es compromet a participar en la presentació del premi i a totes les activitats de promoció necessàries als mitjans de comunicació. El resultat del treball serà editat per les Fundacions amb un tiratge i forma encara per determinar.
5- La interpretació d’aquestes bases queda sotmesa al criteri del jurat del premi, que pot estimar la publicació d’un treball finalista, atès a la seva qualitat
