“Nosotros llamamos condiciones subjetivas [para la revolución]
a la conciencia de la necesidad de un cambio, en una situación social dada,
y a la certeza de la posibilidad de ese cambio”.
A les primeres reunions per engegar l’Ateneu Pere Mascaró, fixàrem com a un dels seus objectius donar a conèixer i promocionar el debat sobre la de Renda Bàsicai. Probablement, cap de les persones que participàrem en aquells primers passos de l’Ateneu (després transformat en fundació, i, més tard, integrant a Fundacions Darder-Mascaró, no ens imaginàrem que aquella proposta, que llavors era matèria de debat de minories acadèmiques, i de l’activisme social i sindical, en menys de set anys estigués al centre dels debats polítics actuals. La forta presència mediàtica, i en nombroses agendes polítiques, de la Renda Bàsica és força important, com ho testifiquen, a tall d’exemple, els recents debats de la Constitució Política de la Ciutat de Mèxic, passant per fòrums internacionals, com ara el World Economic Forum de Davos, o els experiments per a la seva aplicació que es duen a terme a llocs dels quatre continents. És més, aquelles minories acadèmiques que debatien sobre la Renda Bàsica, ja són molt menys minoritàries. Per corroborar això últim es pot veure la pel·lícula In the Same Boat (En el mateix vaixell), dirigida per Rudy Gnutti, o donar un cop d’ull als monogràfics editats per la revista digital “Sin Permiso”.
Què ha passat amb tot plegat, i en tan poc temps? Doncs, al meu entendre, que els canvis estructurals ocasionats a les societats europees per la Gran Recessió (la crisi-estafa iniciada en 2007/2008, que ha portat més pobresa i més desigualtats), i els estralls del capitalisme actual (d’acumulació per despossessió) arreu del planeta han accelerat la consciència de la necessitat de la
Renda Bàsica. Hom podria dir que, salvant les distàncies, s’estan fent bones les paraules del discurs d’Ernesto “Che” Guevara sobre la Revolució de Maig, pronunciat a l’Havana en 1962, i unes paraules del qual encapçalen aquest article.
Ras i curt: En allò que fa referència a la Renda Bàsica, resulta essencial la consciència social de la seva necessitat, i la de la certesa de la seva possibilitat. Aquests dos conceptes van ser, d’una manera o d’una altra, els eixos pels quals van transitar els debats del XVII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que, del 2 al 4 d’aquest mes de novembre, s’ha celebrat a Saragossa. Val a dir que aquesta trobada reuneix cada any pensament acadèmic, preocupacions polítiques i institucionals, experiència de l’activisme social, feminista i sindical, i coneixements d’àmbits professionals, com ara, la fiscalitat, l’economia, la sociologia, la psicologia, la politologia, els serveis socials, la salut física i mental, etc. per debatre entorn de la Renda Bàsica.
Seguidament comparteixo algunes de les idees, agrupades en els dos eixos de necessitats i possibilitat de la Renda Bàsica, que vaig anotar en el meu quadern amb el qual vaig assistir als debats del simposi d’enguany a la capital saragossana. I.- Sobre la seva necessitat: a) Amb dificultats s’estan vencent els errors d’alguna esquerra política i social que anomena Renda Bàsica a allò que no ho és. És més, s’enganyen els qui pensen (o potser no ho pensen, i és únicament una excusa de mal pagador) que una renda condicional, per molt “generosa” que sigui, porta a una renda no condicional com és la Renda Bàsica. b) Augmenta la percepció de necessitat davant l’atur generat (i, sobretot, que es generarà) per la tecnologia de la digitalització, la robotització, i la “intel·ligència artificial”. Però, sent aquest un argument de pes, cal relativitzar-lo per dues raons: Primer, perquè acceptar de manera acrítica el “determinisme tecnològic” és una catàstrofe per al pensament emancipatori. I segon: Per ventura, si no hi hagués atur, la Renda Bàsica seria innecessària?c) Cal reivindicar ambforça la Declaració de Filadèlfia (1944) de l’Organització Internacional del Treball (OIT), on s’afirma que “El treball no és una mercaderia”. En aquesta lògica, cada vegada hi ha més consciència que, a més de la precarietat que provoca pobresa laboral, els mercats laborals (que no són, com ens recorda Yanis Varoufakis, mercats que funcionin bé perquè la majoria de la gent no pot rebutjar segons quines ofertes de feines mal pagades, és a dir, no pot dir lliurement no als coneguts com a “treballs de merda”, o, en paraules de l’antropòleg nord-americà David Graeber, “treballs absurds”). És a dir, les societats basades en el “treballisme” estan, cada vegada, més basades en trajectòries de vides no desitjades. d) En qualsevol cas, seguint al pensador holandès Rutger Bregman, mentre la Renda Bàsica és una utopia per a realistes, la plena ocupació -encara que sigui amb programes públics de “treball garantit”- és una utopia per a no realistes. i) La Renda Bàsica és necessària des d’un punt de vista feminista, si més no, perquè, com va deixar dit Virginia Woolf, si una dona desitja escriure ficció [o desitja el que sigui], a més d’una habitació pròpia, ha de tenir diners. f) La Renda Bàsica no va associada a un creixement i un consumisme sense límits, ans al contrari, la seva necessitat és percebuda com a òbvia pel cada dia més nombrós moviment social favorable al decreixement per a evitar el col·lapse ecològic. g) No hi ha política més antiecològica que la que se sustenta en l’“economia de les desigualtats”, i en l’existència de la pobresa (relativa i extrema). En aquest sentit, la consciència de la necessitat de la Renda Bàsica es propaga com mai, davant l’evidència del rotund i inapel·lable fracàs empíric del sistema de rendes condicionades per a eradicar la pobresa i reduir les desigualtats. Per tenir èxit en aquests objectius, l’essencial és el caràcter incondicional d’una Renda Bàsica, diguem que, no neoliberal, com la que defensa la Xarxa Renda Bàsica. És a dir, la rep tothom, però, per mor de la forma de finançar-la, les persones receptores riques hi perden.
En aquest assumpte de l’incondicional s’hi va posar especial èmfasi en aquest simposi. No debades, va ser el concepte inclòs amb gran tipologia en el cartell de la trobada. De fet, de tornada a Mallorca, vaig resumir el contingut dels tres dies de debats amb la següent piulada: “XVII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica: Dret Incondicional contra despossessió de drets del capitalisme actual”.
II.- Sobre la seva possibilitat: 1) El “sí que es pot” ha deixat de ser, en el que a la Renda Bàsica es refereix, un eslògan. Pocs arguments tenen els que qualifiquen la proposta d’econòmicament inviable. I molts i moltes –cada vegada més- sabem de la viabilitat tècnica d’una Renda Bàsica finançada amb una profunda i integral reforma fiscal. 2) La consciència i percepció de la seva possibilitat política va guanyant terreny en la mesura que s’eixamplen les majories favorables a obrir processos constituents, unes dinàmiques que haurien de garantir la inclusió en els nous textos constitucionals de la garantia a l’existència material a tota la ciutadania. També haurien de constitucionalitzar sistemes fiscals veritablement distributius de la riquesaii.
Segur que se m’obliden algunes coses importants de les interessantíssimes ponències i intervencions dels i les ponents i intervinents als debats. Però una cosa indeleble de l’estada a Saragossa és el record a Labordeta. Tinc per a mi que el seu himne -i el de tota la gent decent- que comença amb “Habrá un día/ en que todos/al levantar la vista,/ veremos una tierra/ que ponga libertad” també és una reivindicació de la llibertat republicana a partir de la garantia a l’existència material de tota la ciutadania. Alguna proposta millor per garantir-la que una Renda Bàsica Incondicional?
1 Definició de Renta Bàsica que fa el Basic Income Earth Network (BIEN) disponible aquí: http://basicincome.org/basic-income/
2L’article 31 de la Constitució espanyola de 1978 textualment diu: “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscàtori.
La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la seva programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia.
Només podran establir-se prestacions personals o patrimonials de caràcter públic conformement a la llei.”
Per tant, res es diu sobre distribució com a característica del sistema fiscal espanyol.
