“No cal perdre’s en divagacions excessives: Gabriel Alomar (…) ha estat el gran ignorat de la societat mallorquina” (Serra, 1984, p. 9). Així de contundent es mostra Antoni Serra a l’inici de la primera biografia d’Alomar, datada el 1984. Gabriel Alomar. L’honestedat difícil està inclosa dins una col·lecció editada per l’Ajuntament de Palma sobre mallorquins il·lustres. El llibre, d’unes escasses noranta pàgines, s’escriu en un context de canvi polític… i com en tot canvi de cicle i de règim, els referents oblidats reviscolen. Així va passar amb Alomar entre els sectors nacionalistes d’esquerres en aquells anys on el cicle de la Transició arribava al seu fi i el model del Règim del 78 es consolidava. No resulta gens casual, idò, que el Partit Socialista de Mallorca (PSM) sigui el primer que en 1982 fa un homenatge a Alomar. Alhora, l’Ajuntament de Palma l’anomena fill il·lustre (PSM, 2016, p. 21). Vist el context, tot fa pensar que la societat mallorquina estaria sortint de l’oblit alomarià on s’havia vist abocada. Ara bé, Antoni Serra és molt conscient del que diu quan apunta que seguim ignorant a un dels pares del mallorquinisme popular: fins i tot en uns anys d’homenatges i disputes sobre la seva figura, pocs són els que en veritat saben qui va ser i com pensava Gabriel Alomar i Villalonga.
L’afirmació de Serra es confirma amb el pas dels anys. Des de la publicació del seu volum el 1984 fins a l’any 2017, quan l’editorial Illa publica la feta per Catalina Moner i Jordi Pons passen trenta-tres anys. Si el llibre de Serra està escrit el 1984, què ha estat de la reivindicació d’Alomar fins al dia d’avui? Hom podria pensar que amb la consolidació de l’esquerra republicana i sobiranista de Mallorca hi hauria un cert incentiu per estudiar la seva figura. Ara bé, com ja hem dit, el fet que no hi hagi hagut moltes més biografies escrites des d’aquells anys és prova que l’oblit vers la figura d’Alomar segueix present. Altra vegada ens trobam amb la paradoxa: Gabriel Alomar segueix essent reivindicat constantment per ser “qui uneix el nacionalisme amb la qüestió social”… però més enllà d’aquesta frase buida de contingut (com l’uneix?, de què ens serveix avui en dia la seva concepció?), Alomar ha transcendit poc als espais militants i acadèmics. Mentre a Galícia s’homeneja a Castelao i a les universitats s’ensenya el pensament d’Azaña, a Mallorca i a Catalunya es deixen les idees alomarianes dins els calaixos. Antoni Serra ens ofereix l’oportunitat de treure la pols als llibres d’Alomar per tornar a posar la seva figura al centre dels debats polítics actuals.
En unes altres paraules, la biografia que ens ofereix Serra és una primera aproximació alomariana necessària per aquells joves (i no tan joves) militants o curiosos que volen repensar-se. Es podria dir que parlar de “necessitat” referint-se a una lectura pot sonar massa imperatiu. Ara bé, en moments històrics de desorientació, la necessitat pot esdevenir força motora de canvi. Recercar entre les figures del passat pot servir per donar respostes als conflictes del present. Alomar és un clar exemple de com fer-ho. És per això que el llibre de Serra fa de la necessitat virtut servint d’introducció breu a qui era i com pensava el mestre palmesà. De fet, per dir-ho amb més detall, el llibre de Serra en té moltes, de virtuts: és breu i dinàmic, de lectura lleugera, apte per tots els perfils de lectors, ens aproxima a un Alomar amb totes les seves facetes i ens encamina a encaixar el seu pensament per repensar-lo i començar a conèixer-lo amb més profunditat.
Ara bé, un avís per navegants: Qui cerqui en aquest llibre una proposta doctrinal sobre Alomar, s’equivoca. No entra en grans disputes sobre què pensava ni detalla de manera exhaustiva el context que li va tocar viure. Així, s’allunya d’una certa retòrica acadèmica i s’acosta a la divulgació. Serra simplement exposa la quotidianitat i els fets que marquen l’autor i els relaciona amb el que va ser la seva obra. Això no vol dir que l’estudi que es fa al llibre no sigui rellevant. Ans al contrari: El llibre esdevé un punt de partida des d’on investigar, interessar-se i llegir més. A l’hora d’enfrontar-se a un text d’un autor cal entendre els condicionants d’època que el porten a escriure amb una determinada intenció (Vallespín, 1995). Sols comprenent les vivències es poden entendre els textos. Així, la biografia de Serra esdevé cabdal per entendre l’autor, per acostar-lo a espais més enllà de l’acadèmic i per guiar a aquells que, en un futur, vulguin aprofundir amb les fonts primàries de puny i lletra del mestre Alomar. Una bona passa prèvia per encarar El futurisme o Negacions i afirmacions del catalanisme. No oblidem que moltes de les contradiccions i actes que Alomar va viure i que trobam al llibre poden remetre a situacions actuals. Com deia Mark Twain, la història no es repeteix, però sí que rima.
L’isolament més absolut de Gabriel Alomar
La majoria d’aproximacions a Alomar es fan a partir de les tres facetes en que es sol dividir l’autor: la més literària, la de la praxi política i l’Alomar més teòric. Serra, en canvi, lliga totes les cares d’Alomar en una sola, articulant-les entorn de la seva biografia. A més, ho fa amb un estil desimbolt, poc exhaustiu, que mescla l’anècdota amb la història per fer arribar al lector a la confirmació de la principal hipòtesi del llibre: mantenir una honestedat respecte de la teoria i la praxi no sempre és factible en un territori hostil. De fet, Alomar mateix així ho va expressar a la conferència de “Negacions i Afirmacions del catalanisme”:
Perquè jo, qui sóc un home d’illa, no sé si l’isolament més absolut és el geogràfic o el moral; l’isolament del qui es troba lluny de la ciutat amb qui comunica, o la del qui es troba en mig d’una ciutat amb qui no logra mai comunicar… (Alomar, 1910)
Aquesta frase resumeix molt bé aquesta “honestedat difícil” que porta a Alomar a nedar a contracorrent, tant a Mallorca com a Barcelona. Antoni Serra és qui ens explica com Gabriel Alomar arriba a aquesta cosmovisió del món que era tan antagònic amb els marcs hegemònics de l’època. A través de la biografia entenem molt com l’Alomar sobiranista acaba modificant la seva visió del món mentre resideix des de Palma fins a El Caire, passant per Figueres o Itàlia, esdevenint un home també universalista i humanista. Alhora, entenem més del seu anticlericalisme. L’origen és polític, però també personal, quan, en contra de la voluntat del jove Gabriel, l’oncle, capellà i tutor legal, dóna l’extremunció a Anna Alomar, la germana petita. L’extremunció li provoca un estrès que la duu a la tomba. Alomar mai va perdonar aquest fet, intensificant l’animadversió cap a l’Església (Serra, 1984, p. 21-25). I aquests són sols alguns talls d’exemples de com Serra entremescla la biografia amb la conformació del pensament alomarià que el portarà a ser un outsider a cada terra que es trepitja.
Com assenyala Serra, Alomar forma part d’un pensament i d’una acció política nascuda de la industrialització i basada en un catalanisme socialista. Per contrast, a Mallorca, es troba amb una societat més agrària que la de Barcelona i, especialment, dominada pel caciquisme conservador. Així “el professor no aconseguí connectar amb els sectors populars de Mallorca (…) i no ho aconseguia ni com intel·lectual ni com a polític” (Serra, 1984, p. 62). Així i tot, Alomar acaba essent diputat per les Illes Balears i manté bones relacions amb sectors progressistes de Mallorca com Alexandre Jaume, del PSOE, o una jove Aurora Picornell –de qui Serra ens assenyala l’admiració que li desperta a Alomar la futura militant comunista del Molinar (Serra, 1984, p. 72). Al mateix temps, esdevé mestre d’un nou corrent mallorquinista en l’expressió cultural que es comença a allunyar de l’Escola Mallorquina, com serà el cas de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, deixeble seu. En unes altres paraules, Antoni Serra ens presenta un Alomar que bascula entre sofrir l’aïllament del conservadorisme caciquil i de les classes cap a les qui parla i la recerca d’una batalla cultural i política que pugui conformar una nova aliança dins el mallorquinisme polític i l’esquerra del país.
En qualsevol cas, el llibre apunta en la bona direcció quan assenyala que Alomar esdevé una ovella negra de la societat mallorquina. Potser la millor exemplificació és el xoc de cosmovisions que planteja entre mossèn Alcover i Alomar, anant més enllà d’allò anecdòtic de la seva picabaralla personal. Així Serra ens ve a dir que fins i tot en els entorns catalanistes, Alomar tenia dificultats per connectar amb Mallorca, enfrontant-se a la visió tradicionalista i conservadora que representa Alcover. L’antagonisme constant entre les dues figures fa que Alomar quedi allunyat del seu sector aliat a l’illa. Aquest fet l’aboca a què “fos un ser aïllat – gairebé un solitari—dins Mallorca” (Serra, 1984, p. 49).
Per altra banda, Serra no sols apunta les dificultats de mantenir una coherència ideològica i política dins de l’arxipèlag. Els seus posicionaments pel que fa al catalanisme li suposa un isolament enorme també a Catalunya. En aquell moment el noucentisme està triomfant entre els entorns catalanistes. Així, tot i la intensa feina editorial en català del moment i tot i l’estètica noucentista que Antoni Serra atribueix a Alomar –tot i que cal recordar que El futurisme no deixa de ser la visió del modernisme alomarià–, el mestre deixa de publicar en la seva llengua i ho fa en castellà. El motiu és simptomàtic d’una era. Estic amb Serra en pensar que es deu a la concepció no sols cultural, sinó també política que Alomar dona al seu catalanisme. Antoni Serra ens presenta un Gabriel Alomar que provoca tensió amb l’hegemonia del catalanisme que la Lliga està protagonitzant i s’oposa a una visió burgesa, higienista i particularista (o, com deia Alomar, “de negació”) que representa. De tota manera, aquest fet l’acosta a Marcel·lí Domingo o Francesc Layret, essent una espurna d’un catalanisme d’esquerres que es consolidarà amb la Segona República. Això no lleva el buit que ha de patir a Catalunya per part, un altre cop, dels sectors pròxims. Antoni Serra és capaç d’explicar el context social català de l’època amb brevetat i entremesclar els elements culturals i polítics que condicionen a Alomar en aquella època.
Les contradiccions ben enteses: el cas de l’autonomia de les Illes Balears
Un lector actual que tresqui entre textos podrà trobar un seguit de paral·lelismes entre Gabriel Alomar i diversos autors contemporanis a ell, des de Salvador Seguí fins a l’italià Antonio Grasmci. Els reptes que se’ls presenta als tres són igual de controvertits, però en contexts diferents. Per una banda tenim al sard, que ens apunta a la necessitat d’una guerra de posicions en el si d’Itàlia, entenent que el canvi no ve orquestrat des d’una avantguarda revolucionària, sinó des de la construcció d’un bloc històric nacional i popular. El mateix pensa Seguí –amb qui, per cert, Alomar tenia molt bona relació (Serra, 1984, p. 68; Domènech, 2020, p. 170). Pel Noi del Sucre, la funció del sindicat era la de capacitar la societat (més enllà de les forces obreres i tot) per guanyar el terreny a la burgesia, bastió a bastió (Domènech, 2020, p. 165-169). Aquest pensament que avui en diríem de contra-hegemonia fa caure als autors en contradiccions clares entre praxi i marc teòric. El cas de Seguí es pot exemplificar amb un míting a Madrid on, declarant-se revolucionari, argumenta que si la revolució vingués, s’hauria de rebutjar per part de les classes subalternes per falta de capacitat organitzativa i política per liderar-la (Seguí, 1976, p. 61). És en l’enfrontament en aquestes contradiccions que veiem realment els autors en la seva plenitud. Alomar no va ser una excepció.
L’exemple de contradicció més clara en Gabriel Alomar és possiblement el cas de l’autonomia de les Illes Balears. Alomar, en plena discussió a les Corts republicanes, s’oposa a l’avantprojecte d’Estatut de les Illes. Els motius han estat matèria de controvèrsia durant anys. Al 1975, a una entrevista que se li fa a Antoni Serra, ni ell mateix sap dilucidar aquesta oposició per part del màxim representant del mallorquinisme popular (Capellà, 1975, págs. 39-40). Amb la biografia, recollint fonts escrites més enllà del Diari de Sessions de les Corts republicanes, Serra delimita més la motivació de Gabriel Alomar en rebutjar l’autonomia. Aquest capítol és possiblement el més destacat del llibre per pensar en l’actualitat, ja que delimita el moll de l’os del pensament alomarià. Alhora, és el que més entra en la discussió del pensament i vida del mestre.
Per començar, Serra situa el pensament d’Alomar en el marc del federalisme de Pi i Margall i del catalanisme popular que se’n deriva. Així, per Gabriel Alomar, l’autonomia no és una descentralització des de l’Estat (on apuntava, per exemple, el federalisme dubitatiu del PSOE en el debat constituent de la República), sinó l’assumpció de la capacitat de construir una confederació amb la resta de pobles. Impossibilitat el projecte d’unió amb la societat catalana, més lliure de caciquisme i amb una capacitat industrial, Alomar veu la possible autonomia com un contrapoder a la República i, més important, al procés d’emancipació de Mallorca: les Illes estarien en mans conservadores i, més concretament, en mans de March. Així, la seva acció no va encaminada a negar la sobirania illenca, sinó que, rebutjada la seva capacitat sobirana de confederar-se i assumit un marc de descentralització, volia evitar cedir terreny a les elits locals. Un cop més, la lluita de trinxeres. Aquesta idea-força ja la plantejava Alomar el 1903 i segueix essent més actual que mai en els processos de reconstrucció i d’actuació del sobiranisme d’esquerres mallorquinista:
“¿L’aspiració de Mallorca? Un sol mot la concreta i resumeix: substantivació. Millor dit encara: personalització. (…) es pot dir que l’abatiment de Mallorca prové de no haver trobat encara la fórmula de la seva vida pròpia (…) En una paraula: a incorporar Mallorca a la vida universal, aportant una modalitat mallorquina a la civilització.” (Alomar, 1989, p. 113)
Tornant a la biografia, Antoni Serra és capaç de sintetitzar aquesta posició en un dels episodis més controvertits de la praxi política de Gabriel Alomar. Per tant, Serra presenta un polític que pensa que ser favorable a una Mallorca autònoma era ser contrari a un Estatut dominat pel caciquisme i basat en la decisió de la descentralització. És a dir, precisament perquè no garantiria a Mallorca aquesta vida pròpia de civilització moderna que Alomar ambicionava. D’aquesta manera s’explica també com Alomar al final sí participa del procés cap a l’avantprojecte d’autonomia i com és present a l’assemblea que l’aprova al Teatre Principal (Serra, 1984, p. 79). Serra explica aquest Alomar més contradictori amb claredat i et fa entendre el seu autonomisme en un marc més general d’estratègia política d’esquerres catalanistes i transformadores. Com dèiem, el temps potser li va acabar donant la raó. Instaurat el Règim del 78 i fins el 2015, hem vist com a la nostra terra el conservadorisme ha mantingut l’hegemonia en el procés de configuració de l’autonomisme (fins i tot els dos pactes de progrés varen ser possibilitats per una reestructuració de l’espai del centredreta, de la mà de la frontissa d’UM) (Rosselló Xamena & Jordà-Sánchez, 2021, p. 50). Alhora, i ara ja des del 2015, el mallorquinisme segueix lluitant per situar-se en el marc autonòmic com un actor de canvi social i d’emancipació.
És en aquest Gabriel Alomar contradictori, entremesclat entre l’acció dins un context hostil i la fidelitat als seus principis, on Serra ens permet acostar-nos a qui era i què va suposar la seva figura. Alhora, en pocs paràgrafs ens posa entre les cordes del mallorquinisme d’antany i l’actual i ens permet preguntar-nos (sense fer ell fer explícita la pregunta) què hauríem fet nosaltres en aquell debat. Resta la pregunta oberta. Les conseqüències, com apunta l’autor, les sabem tots: Exili i mort pels republicans que van somiar una autonomia d’una manera o una altra. Potser ara seria adequat recordar el contingut dels seus debats, per memòria… però també per fer futur.
Què ens aporta la biografia d’Alomar?
Antoni Serra ofereix un llibre introductori, però on en podem extreure diverses conclusions. En l’àmbit personal, anant més enllà del mateix text i des d’una perspectiva actual i jove, n’apuntaria dues:
En primer lloc, Alomar pertany a un seguit de personalitats que combinaven una intensa carrera transversal (literatura, ciències socials, praxi política…). Aquests personatges de caràcter més propi del Renaixement ja han desaparegut avui en dia. L’especialització i la mercantilització del treball intel·lectual cada cop duu més a l’oblit la necessitat de les competències transversals i dels aprenentatges plurals, portant-nos a coneixements estancs i poc crítics. Pocs són els líders polítics actuals que, al mateix temps, portin a l’esquena un bagatge reflexiu semblant al que portava Alomar. Alhora, pocs acadèmics tenen avui la capacitat de poder treballar temes diversos (des de la poesia fins a l’economia). En certa manera, hem perdut un bagatge de classes dirigents (en el sentit gramscià del terme) que actuïn d’intel·lectuals orgànics de moviments polítics. La pregunta ara seria: volem reproduir als nostres espais biografies com la d’Alomar?
La meva resposta és que segurament no. Aquestes personalitats, quan es mira la seva biografia, amaguen una estructura social nociva que possibilitava aquest desenvolupament reflexiu. Serra ho apunta molt clar quan parla de la posició patriarcal d’Alomar vers la seva dona i destaca la posició de classe que tenia des del principi. Quan admirem aquestes figures potser també ens podem demanar què hi ha al darrere i si l’aproximació a aquesta transversalitat lliure d’imposicions de mercat ha de produir-se de la mateixa manera en l’actualitat. En unes altres paraules, tenir un Alomar, dirigent polític i intel·lectual i home de classe benestant, en l’actualitat del món neoliberal és, segurament, poc desitjable. Per una banda, ens cal afirmar que la construcció de pensament i de praxi política d’avui ha de ser fruit d’una obra col·lectiva, lliurat a espais plurals i col·lectivitzats, sense biaixos d’opressions diverses. Segurament feim tard en generar espais així. Per l’altra, i essent l’altra cara de la moneda, ens podem demanar si els espais de pensament i reflexió actuals no segueixen essent masculinitzats i classistes (per no dir competitius, elitistes i egocèntrics), fruit de les mateixes lògiques que es vivien en l’època d’Alomar. Queda camí cap a la construcció d’espais de reflexió i polítics que deixin fora les dinàmiques del mercat, però alhora també caldria fer fora una certa tendència que Serra representa en Alomar i que avui encara podem identificar. Valorar la història del pensament polític i les seves figures també ha de servir per veure en les seves biografies els biaixos que no volem repetir. Tant de bo, en un futur, poder debatre sobre l’obra d’Alomar (i altres!) en espais on no primi el fet abstracte i se cerqui la reflexió i la formació sobre el present, on trobem la col·lectivitat plegats, amb un peu cap a la feminització del pensament i on es donin perspectives de les obres mai donades.
En clau positiva i d’aprenentatge, l’honestedat difícil d’Alomar ens pot permetre reafirmar un principi fonamental i oblidat en les nostres accions polítiques i reflexives: les idees estan per sobre dels projectes i els espais orgànics establerts. Alhora, les idees no deixen de ser camps de batalles de les dinàmiques històriques que les condicionen i les contradiuen. Aquesta potser és la principal conclusió que Serra ens pot oferir quan ens parla de Gabriel Alomar. Al final és l’esquema de la construcció de la lluita política: assumir la contradicció de l’època; afirmar la cosmovisió social, cultural i política pròpia, i batallar les posicions antagòniques assumint que construir és també canviar per sumar, generant nous cicles de pensament i d’aliances populars. En definitiva, canviant en cada passa i davant cada problemàtica… tot i saber que això pot suposar no guanyar-se molts amics. Potser l’únic camí és assumir l’honestedat difícil. En aquest sentit, crec que una part del mallorquinisme polític recent, hereu de Gabriel Alomar, ha estat capdavanter: ha entès que l’aliança amb moviments socials nous (ecologisme, feminisme…) és cabdal i que, alhora, s’ha de generar discursos que vagin més enllà dels axiomes clàssics (llengua i cultura) sense mai renunciar a ells (a tall d’exemple: Rosselló Xamena, Jordà-Sánchez, 2021; Jordà-Sánchez, Colom, Mayol, 2016; Trobat, 2018). Constructivisme alomarià actualitzat: Antoni Serra ens aporta les contradiccions que allò va suposar en aquella època i ara toca cercar les contradiccions actuals a aquest model.
Per desgràcia, actualment el llibre d’Antoni Serra es troba descatalogat. Sols algunes biblioteques disposen d’exemplars (a banda d’algunes estanteries de cases particulars amb les quals hom pot tenir sort de trobar-se). Ara bé, recentment, des de l’editorial Moll fins a la catalana Tigre de Paper, s’està fent una tasca de recuperació dels textos de fons primàries de Gabriel Alomar. Potser seria bona idea que una d’aquestes tasques també fos recuperar la biografia de Serra o que aquesta servís de pròleg d’una lectura més àmplia de biografia alomariana escrita des dels reptes actuals. Estaria bé que, de cara a nous cicles polítics, la societat mallorquina tengui instruments de reflexió a mà… i que Alomar surti de l’oblit d’una vegada per totes. Tots en sortiríem beneficiats.
