Cartes a Josep Pla des de Menorca

L. Suau
Professor

Amb més de mil articles publicats, un parell ben mallorquí
de llibres i un innegable bagatge de lectures, Miquel
Àngel Maria (Maó, 1965) emprèn, amb aquestes Cartes
a Josep Pla des de Menorca, un projecte que per a molts
d’escriptors seria suïcida i que, en el seu cas, resulta
encertadament ambiciós: parlar de tu a tu (o millor, d’un
servidor a vostè) amb Josep Pla.

Amb aquesta cinquantena d’assajos breus apareguts al
llarg dels anys 2011 i 2012 en el diari Menorca, Miquel
Àngel Maria reïx en una empresa iniciada a partir de dos
recursos literaris clàssics però perillosos: el somni i
l’epistolari. I se’n surt amb èxit perquè evita alguns esculls
mortals: la imitació de l’estil planià, la inversemblança,
l’admonició setciències i la xerrameca. Maria no imita, ni
s’exhibeix, ni sermona, ni xerra per xerrar. Parla amb
naturalitat, atenció i coneixement. Resol el difícil repte
que s’ha plantejat amb l’ús d’una llengua vivaç i clara, la
pràctica virtuosa de la reflexió assagística, l’observació
crítica de l’entorn, l’actitud cívica, i l’assumpció, modesta,
profunda i explícitament antipendantesca del mestratge
d’alguns dels grans: Adorno, Hannah Arent, Montaigne,
Fuster, el mateix Pla...

Miquel Àngel Maria no s’adreça a Pla debades. Parla a
un autor que, com el ciutadellenc F. de B. Moll, “va edificar
la seva obra literària com si es tractàs d’una fortalesa per
guardar-hi la llengua […] i preparar-la per quan vinguessin
temps menys infausts” i que amb una prosa veritablement
popular “ni massa barroera ni massa culta” va bastir
“un model de llengua que a l’inici de la seva carrera
alguns trobaven vulgar i que ha esdevingut un model de
referència”. Per això no pot deixar d’informar-lo de “les
envestides contra la llengua que patim” per part d’uns
governants que “per manament de les lleis vigents, per
seny i per coneixement haurien de ser capdavanters de la
normalització” i “han preferit erigir-se en paladins de la
liquidació” amagats darrere una defensa de “lo nostro”
que no dissimula “el rebuig dels registres formals i, per
tant, la impossibilitat d’emprar la nostra llengua més enllà
de la conversa col·loquial”.

En aquests “temps d’indigència” que vivim, Maria repassa
els homenots planians i els compara amb el paisatge
humà contemporani, ple de “pinxos enderiats a guanyar
doblers de qualsevol manera”.

“Les passam magres”, constata, i “hi ha gent entestada a
donar la culpa al paisatge i a les normes aprovades els
darrers anys per protegir-lo de la depredació. Només
veuen solars, parcel·les, immobles...Però la seva mirada
no té res a veure amb la dels turistes , que vénen a
Menorca pel seu paisatge privilegiat”.

L’autor, conscient de viure un temps difícil i una època
infoxicada, en què la saturació d’informació provoca la
incapacitat de processar-la, segueix confiant més en els
“mestres de la sospita” que en els “gurús” que prometen
“solucions fàcils a qüestions complexes”.

Ciutadà d’un temps en què s’afirma impunement que
l’era predigital era “avorrida”, en què un divulgador com
Eduardo Punset és acollit com un gran home de ciència,
Maria no es limita a indignar-se, i estén el seu repertori de
crítiques i observacions més enllà de les habituals a
l’especulació salvatge, el centralisme o l’espanyolisme.
En aquest ameníssim recull d’articles, els lectors hi
descobrim homenots com Sadurní Ximénez (1853-1953)
i hi trobam també Praga, el Merkelreich, Claudio Magris,
Blasco Ibáñez, la memòria dels bijuters, Jaume Bonet, el
Sáhara, Miró, les festes de Nadal, reflexions sobre
l’escriptura i la ficció... Tota la capacitat d’observar, llegir,
reflexionar, pensar, i dialogar d’un home treballador i
ordenat, armat d’un escepticisme positiu i sense nostàlgies,
però a qui ha tocat un temps en què a la crítica
raonada es respon amb un “a mi m’agrada molt”, i en què
ja fan oi l’optimisme obligatori, la coartada dels espavilats
i el campi qui pugui. Però, justament perquè viu en una
època en què la lucidesa és bandejada per pessimista i
en què pessimista és un insult, en què l’entreteniment
passa per cultura i en què el correu electrònic o alguna
xarxa social serveixen per inundarnos
de nimietats les
hores de treball i
lectura, no perd mai
de vista “que el temps
és massa valuós i
escàs com per fer-lo
malbé amb segons
quines collonades” i
que l’important no és
plorar allò que ja s’ha
perdut, sinó preservar
i millorar tot el que
encara deixarem.

Cartes a Josep Pla
des de Menorca
Miquel Àngel Maria
Pròleg de Xavier Pla

Editorial Moll. Palma, 2013
160 p. 14 euros