Arrel de la web > L’altra mirada > L’altra Mirada 27 | abril 2014 > Cartes a Josep Pla des de Menorca

Cartes a Josep Pla des de Menorca

dimarts 1 d'abril de 2014

L. Suau
Professor

Amb més de mil articles publicats, un parell ben mallorquí de llibres i un innegable bagatge de lectures, Miquel Àngel Maria (Maó, 1965) emprèn, amb aquestes Cartes a Josep Pla des de Menorca, un projecte que per a molts d’escriptors seria suïcida i que, en el seu cas, resulta encertadament ambiciós: parlar de tu a tu (o millor, d’un servidor a vostè) amb Josep Pla.

Amb aquesta cinquantena d’assajos breus apareguts al llarg dels anys 2011 i 2012 en el diari Menorca, Miquel Àngel Maria reïx en una empresa iniciada a partir de dos recursos literaris clàssics però perillosos: el somni i l’epistolari. I se’n surt amb èxit perquè evita alguns esculls mortals: la imitació de l’estil planià, la inversemblança, l’admonició setciències i la xerrameca. Maria no imita, ni s’exhibeix, ni sermona, ni xerra per xerrar. Parla amb naturalitat, atenció i coneixement. Resol el difícil repte que s’ha plantejat amb l’ús d’una llengua vivaç i clara, la pràctica virtuosa de la reflexió assagística, l’observació crítica de l’entorn, l’actitud cívica, i l’assumpció, modesta, profunda i explícitament antipendantesca del mestratge d’alguns dels grans: Adorno, Hannah Arent, Montaigne, Fuster, el mateix Pla...

Miquel Àngel Maria no s’adreça a Pla debades. Parla a un autor que, com el ciutadellenc F. de B. Moll, “va edificar la seva obra literària com si es tractàs d’una fortalesa per guardar-hi la llengua […] i preparar-la per quan vinguessin temps menys infausts” i que amb una prosa veritablement popular “ni massa barroera ni massa culta” va bastir “un model de llengua que a l’inici de la seva carrera alguns trobaven vulgar i que ha esdevingut un model de referència”. Per això no pot deixar d’informar-lo de “les envestides contra la llengua que patim” per part d’uns governants que “per manament de les lleis vigents, per seny i per coneixement haurien de ser capdavanters de la normalització” i “han preferit erigir-se en paladins de la liquidació” amagats darrere una defensa de “lo nostro” que no dissimula “el rebuig dels registres formals i, per tant, la impossibilitat d’emprar la nostra llengua més enllà de la conversa col·loquial”.

En aquests “temps d’indigència” que vivim, Maria repassa els homenots planians i els compara amb el paisatge humà contemporani, ple de “pinxos enderiats a guanyar doblers de qualsevol manera”.

“Les passam magres”, constata, i “hi ha gent entestada a donar la culpa al paisatge i a les normes aprovades els darrers anys per protegir-lo de la depredació. Només veuen solars, parcel·les, immobles...Però la seva mirada no té res a veure amb la dels turistes , que vénen a Menorca pel seu paisatge privilegiat”.

L’autor, conscient de viure un temps difícil i una època infoxicada, en què la saturació d’informació provoca la incapacitat de processar-la, segueix confiant més en els “mestres de la sospita” que en els “gurús” que prometen “solucions fàcils a qüestions complexes”.

Ciutadà d’un temps en què s’afirma impunement que l’era predigital era “avorrida”, en què un divulgador com Eduardo Punset és acollit com un gran home de ciència, Maria no es limita a indignar-se, i estén el seu repertori de crítiques i observacions més enllà de les habituals a l’especulació salvatge, el centralisme o l’espanyolisme. En aquest ameníssim recull d’articles, els lectors hi descobrim homenots com Sadurní Ximénez (1853-1953) i hi trobam també Praga, el Merkelreich, Claudio Magris, Blasco Ibáñez, la memòria dels bijuters, Jaume Bonet, el Sáhara, Miró, les festes de Nadal, reflexions sobre l’escriptura i la ficció... Tota la capacitat d’observar, llegir, reflexionar, pensar, i dialogar d’un home treballador i ordenat, armat d’un escepticisme positiu i sense nostàlgies, però a qui ha tocat un temps en què a la crítica raonada es respon amb un “a mi m’agrada molt”, i en què ja fan oi l’optimisme obligatori, la coartada dels espavilats i el campi qui pugui. Però, justament perquè viu en una època en què la lucidesa és bandejada per pessimista i en què pessimista és un insult, en què l’entreteniment passa per cultura i en què el correu electrònic o alguna xarxa social serveixen per inundarnos de nimietats les hores de treball i lectura, no perd mai de vista “que el temps és massa valuós i escàs com per fer-lo malbé amb segons quines collonades” i que l’important no és plorar allò que ja s’ha perdut, sinó preservar i millorar tot el que encara deixarem.

Cartes a Josep Pla des de Menorca Miquel Àngel Maria Pròleg de Xavier Pla

Editorial Moll. Palma, 2013 160 p. 14 euros

També et podria interessar: