Quaranta menorquins als camps d’extermini

Josep Portella Coll*

La presència dels menorquins en els camps d’extermini nazis forma part de la nostra pròpia història, no és una realitat aliena vista en un documental de televisió. Potser perquè se’ns fa difícil imaginar menorquins (i mallorquins, i eivissencs) a l’infern de Mauthausen, ens situem fàcilment lluny d’aquells murs. Durant molts d’anys, l’episodi ha estat recordat únicament pels familiars dels quals el van patir, amb alguna incursió molt valuosa a l’estudi del tema, com les que van fer Miquel Àngel Limón amb la biografia de Ramon Pons Jover i diversos articles; Macarena Ramos i Miquel Àngel Marquès amb Jaume Orfila; Xicu Lluy en recordar la relació dels menorquins que van passar pels camps i aprofundir en les biografies de Bartomeu Florit o dels Madrigal Sancha, etcètera.

He de dir que el llibre que es publicà el passat novembre és la suma de les biografies dels quaranta menorquins que van viure distintes experiències en els camps; no és cap estudi sobre els camps d’extermini. Penso que, de memòries, estudis i investigacions sobre aquesta qüestió, n’hi ha prou i de gran valor i rigor, i que poden satisfer plenament les persones que en vulguin tenir coneixement. En aquest sentit, seria molt útil la lectura prèvia de l’aportació que fa pocs anys va fer un amic ja desaparegut, Xicu Lluy, Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, que té una doble línia: per un costat, una aproximació general a la tragèdia a partir dels itineraris dels refugiats de les Illes Balears, i per altra, la concreció d’algunes de les experiències vitals a partir d’entrevistes que encara va poder fer a alguns supervivents, sobretot eivissencs i mallorquins. També he de dir que des de la publicació del llibre, aquells quaranta menorquins ja s’han convertit en quaranta-quatre.

En els estudis que s’han fet fins ara, s’ha parlat d’uns trenta menorquins als camps d’extermini. El mateix Xicu Lluy, en la seva relació, parla de trenta-un. Segons ell, 26 haurien estat als camps, dels quals en moririen 20 i se’n salvarien 6; 3 haurien intentat fugir durant el trasllat als camps, amb el resultat de dos morts i un supervivent, i per últim, Xicu Lluy inclou 2 casos dubtosos. En aquesta investigació que ara surt a la llum he arribat a la xifra de quaranta-quatre. D’aquests, 23 moren als camps i 1 de camí al camp; 20 sobreviuen, tretze en el mateix camp i dos fugint del tren de la mort; i 3 casos els apunt com dubtosos. He de dir que no he pogut fer una biografia de tots ells. Han passat gairebé vuitanta anys des de la fugida i setanta-cinc anys de la mort de la majoria dels que van ser exterminats als camps, majoritàriament l’any 1941. Alguns d’ells eren joves, sense germans, fadrins, sense fills. Amb la mort dels seus pares se’n va perdre tota la memòria. Uns altres eren joves de fora que van viure la Guerra Civil a Menorca i que no van deixar cap rastre a la nostra illa. En altres casos, les famílies, tant la menorquina com la de l’exili, han guardat el record dels que van perdre. Tret d’un parell, que no han considerat oportú compartir aquells records, la gran majoria ens fan arribar allò que han sentit contar. Com podeu veure, una part de les fonts és oral i indirecta; en conseqüència, no podem cercar l’exactitud.

Pel que fa a les fonts documentals, convé fer-ne unes reflexions. Una d’important han estat els padrons municipals. Els padrons ens serveixen per situar el personatge en una família i per seguir la seva trajectòria; també ens serveixen per fixar dates de naixement. Una altra font important és la relació dels exterminats, amb una informació bàsica sobre data d’entrada al camp, procedència, data de la mort, etc. Aquesta relació ha estat utilitzada en estudis anteriors, però fa referència sobretot als que van morir als camps. També han estat una font de gran valor els documents personals dels exterminats que guarden algunes famílies: cartes, escrits, documents diversos, que ens aproximen més a la personalitat de cada un d’ells.

Els menorquins que acaben a Mauthausen i a altres camps viuen dos itineraris diferents. Tots arriben alhora a Argelers. Una part important dels refugiats entren en les companyies de treballadors estrangers per fugir d’aquells camps de refugiats que en realitat eren camps de concentració. En una primera fase, aquestes companyies s’espargeixen pel sud de França, proporcionant mà d’obra barata i obedient que serveix per substituir la mà d’obra nacional, els joves que són cridats a files, en l’aparell de producció. Quan esclata la Segona Guerra Mundial, les companyies són enviades a reforçar les posicions de defensa de la frontera. Sense poder-ho evitar, els refugiats es troben en primera línia de batalla. Quan els alemanys entren a França i l’exèrcit francès cau, ells són els primers presoners. Durant uns mesos reben la consideració de presoners de guerra i són tractats segons la Convenció de Ginebra. Això és així fins que Franco afirma que aquells no poden ser considerats espanyols. En la seva condició jurídica d’apàtrides, a poc a poc són enviats en massa als camps d’extermini en els combois de 1940. Un altre grup de menorquins que acaba en els camps són aquells que s’han unit a la resistència francesa a la zona de Carcassona. Alguns d’ells seran fets presoners i facturats cap a Mauthausen.

El resultat del treball m’ha satisfet a mitges. Dic això perquè he quedat amb la decepció de no poder completar la biografia de tots els menorquins que van passar pels camps. N’hi ha mitja dotzena que resisteixen qualsevol intent de recerca, com si se’ls hagués engolit la terra. Possiblement, no he sabut demanar a la persona correcta, no he trobat el recorregut del llinatge. En estudis com aquest, l’historiador és més investigador detectivesc que cercador d’arxius. És probable que, en el futur, noves fonts, noves aportacions, ens ajudin a avançar en aquest repte de recuperar la memòria dels que van patir l’infern dels camps d’extermini i, amb la memòria, l’homenatge.

Durant aquest temps, molta gent s’ha sorprès en conèixer la presència de menorquins en els fons crematoris, en les cambres de gas. Fins i tot s’han sorprès familiars que desconeixien la història dels seus avis. El testimoni d’aquells horrors, expressió màxima de la follia humana, és la millor manera de prevenir els brots de feixisme i nazisme que encara podem veure avui a Europa.

Documents adjunts