Geringonça! Les lliçons de l’esperança portuguesa

Joan Pau Jordà*

Geringonça (http://geringonca.com), pot ser traduït al català com “nyap” o “potineria”. Emperò, més enllà del Minho i el Guadalquivir també té un altre significat: és com s’ha convingut a denominar, a mig camí entre la incredulitat i la broma, al govern que regeix el destí de deu milions de portuguesos des de fa menys de dos anys.

Les eleccions del 2015, com a Espanya, obriren un escenari incert: la dreta va guanyar, però no va assolir la majoria parlamentària, i es va donar allò que pocs esperaven. Antonio Costa (Lisboa, 1961) qui era el batle de la capital, diverses vegades ministre i des de l’any 2014 cap del Partit Socialista (PS), va aconseguir assolir el suport extern de comunistes, verds, l’esquerra alternativa i animalistes per impulsar una via diferent de la del liberal Pedro Passos Coelho (Coimbra, 1962), del PSD.

Coelho, personatge peculiar, va arribar al poder al juny del 2011, just un mes després que el Govern lusità firmés el Memoràndum de rescat econòmic del país, el tercer des de la Revolució d’Abril de 1974. El futur estava hipotecat, però el govern liberal del PSD (conjuntament amb el CDS-PP, conservadors demòcrates-cristians) va anar més enllà del que exigien les autoritats europees: privatitzacions i retallades foren la tònica de la seva gestió a canvi d’un préstec internacional de més de 78.000 milions d’euros. Els neoliberals portuguesos veieren la crisi econòmica com una oportunitat per fer unes reformes estructurals que anhelaven des de feia temps. Quatre anys després de mobilitzacions socials i desencís, la coalició al govern va passar de 132 a 108 escons dins un parlament compost per 230 electes. Coelho va intentar formar govern (durant 11 dies) però la majoria progressista li ho va impedir. El President de la República, en aquell moment Aníbal Cavaco Silva (Boliqueime, Loulé, 1939), també del PSD, no va tenir cap altra opció que encarregar la formació de govern al socialista Antonio Costa. Era la primera vegada des de la restauració de la democràcia el 1974 que el partit més votat no aconseguia el poder. Tot un trauma per a una bona part de la població.

Als 82 escons del PS (32% dels vots) se li sumaren, els 19 del Bloco da Esquerda (10%) -una coalició formada l’any 1999 a instàncies de diversos partits trotskistes i maoistes, que impulsaren un espai d’esquerra ecologista i plural-. D’igual forma, el PS rebé el suport dels 17 diputats (8%) de la Coligação Democrática Unitária (CDU) creada l’any 1987 com una munió entre l’històric Partit Comunista de Portugal (PCP) –formació que mai va acceptar l’eurocomunisme i que és euroescèptic- els ecologistes d’ Os Verdes (PEV) i altres grups menors. Aquesta vegada les forces progressistes superaven les seves animadversions mútues i impulsaven una nova forma de govern. La nova situació era tota una passa en un context de confrontació caïnita al si de l’esquerra. Un fenomen covat durant el convuls període de transició cap a la democràcia (1974-1976) i arrossegat fins avui dia. Segurament la pressió de les mobilitzacions populars tingué un pes important en la recerca d’aquesta entesa històrica.

Per acabar de girar la troca, a les eleccions presidencials del 2016 el poble trià el prestigiós Marcelo Rebelo de Sousa (Lisboa, 1948), candidat conservador del PSD, en primera volta com a cap de l’Estat, una figura simbòlica però amb capacitat per dissoldre l’Assemblea de la República.

S’ha de dir que el poble portuguès rebé aquest experiment progre amb certa incredulitat, però els fets han capgirat totalment la situació en poc més d’un any i mig. Segons les enquestes, si avui hi hagués eleccions, les forces d’esquerres, en el seu conjunt, augmentarien els seus suports. El govern de Costa, doncs, és sinònim d’èxit.

Sense allunyar-se de les doctrines de Brussel·les, Costa ha assolit certa estabilitat parlamentària així com ha reduït el dèficit públic (el més baix en més de 40 anys), ha perseguit l’evasió fiscal (que se situa en 10.000 milions d’euros) i ha augmentat les pensions i els sous públics. El govern ha retornat la jornada laboral als funcionaris a les 35 hores setmanals. Així mateix, ha incrementat el salari mínim un 5%, ha proposat una reestructuració del deute públic (d’entorn del 40%) així com exempcions fiscals per a les famílies amb menys ingressos i amb fills.

Tot això unit a un descens generalitzat de la pressió fiscal – la primera baixada d’imposts des del 2012- i un increment de certes taxes, com per exemple a les begudes ensucrades, als habitatges de luxe o a aquells que arrenden pisos turístics (on la taxa ha passat del 15% fins al 35%). Totes aquestes mesures es veuen reforçades per les bones dades macroeconòmiques.

El PIB fa diversos trimestres que està a l’alça. Cada dia arriben més turistes. L’any 2014 el creixement era negatiu i la taxa d’atur arribava al 15%. Avui les estimacions del Banc Central diuen que l’any 2019 l’atur haurà baixat al 7% i les exportacions s’incrementaran un 6%. Aquesta situació ha desorientat a molts economistes neoliberals partidaris de l’austericidi, ja que pareix que s’ha generat una via portuguesa per sortir de la crisi. Cal dir, però, que no tot són flors i violes. Els reptes dels lusitans segueixen sent molts: el govern té per davant gestionar la fragilitat del seu sistema bancari, lluitar contra l’augment del deute extern i l’alça del preu de l’habitatge a ciutats com Lisboa o Porto.

Sigui com sigui, per a molts portuguesos -un país de mileuristes on el preu de la cistella de la compra és similar al nostre- la situació objectiva no ha millorat substancialment, però ara s’albira una esperança. Això és en part gràcies a un govern que ha estat capaç de visualitzar un canvi en les prioritats, fomentant polítiques més socials sense deixar de complir amb les exigències de la Troika.

Què podem aprendre els illencs de tot plegat? Senzillament que és possible per a l’esquerra transformadora moure’s amb èxit entre la realitat a la utopia, com diria el gran Josep M. Llompart. Emperò, no hem d’oblidar que l’experiència portuguesa –pactista, d’esquerres, plural- és una excepció en el context europeu. La socialdemocràcia està en crisi i els populismes de dreta a l’alça. Costa és l’excepció, i alhora, l’esperança de què altra forma de fer Europa és possible.

Un darrer apunt: quina va ser la diferència que marcà l’èxit dels socialistes portuguesos en la gestació d’un possible govern de pacte, en contraposició al fracàs del PSOE de Pedro Sánchez? No ho sé, però segurament Sánchez va ser acorralat per les elits escorades a la dreta del PSOE, que li impediren l’obertura d’una negociació mínimament raonable amb la seva esquerra. Una esquerra, per cert, que disputa l’hegemonia progressista als socialistes espanyols, cosa que no passa a Portugal.

Ho hem d’admetre: la Geringonça és sens dubte menys sexy que la imatge de Varoufakis amb la seva Harley Davidson. Qui no se’n recorda del ex-ministre grec enfrontant-se en solitari a Merkel i al BCE? Nogensmenys, als illencs ens convindria mirar més a l’oest de la pell de brau. El projecte lusità va més amb el nostre tarannà, crec. Mengem, doncs, Pastéis de Belém de tant en tant i comencem a beure molt vi de Porto. I com no, escoltem quan tinguem saudade... (https://www.youtube.com/watch?v=Ha-h5bPSxQE&t=3s)

*Aquest text ha estat possible gràcies a la col·laboració de Pedro Rodrígues, Sebastià Bennàsser i Antoni Aguiló.