La corrupció i l’autoritarisme, dues cares de la mateixa moneda

Miquel Rosselló*

President de la Fundació Ateneu Pere Mascaró*

La nostra democràcia està malalta i la corrupció generalitzada que patim n’és un símptoma evident. Entre els múltiples casos que fa anys han anat apareixent als ulls de l’opinió pública, molts dels quals viuen ara moments importants i públics dels seus processos judicials i els que continuen apareixent, això no atura, es pot parlar clarament de corrupció sistèmica que està esquitxant a importants sectors que ostenten el poder del règim del 1978. L’empresariat, la banca, la monarquia, determinats partits polítics del sistema...

Tothom té al cap casos gravíssims com Gurtel, el 3%, la família Reial, Palau de la Música, els ERES, Bankia , una llista que es faria eterna si els haguéssim de nomenar tots.

Menció a part requereix els casos de corrupció de les nostres Illes. Des del ja llunyà Zeus i Torcal o el Túnel de Sóller fins als nostres dies la llista és inacabable. I la cosa no atura. Els darrers casos que afecten la policia local de Palma i Calvià i la recent aparició de l’empresari de l’oci nocturn, en Bartomeu Cursach, el podríem trobar a moltes excel·lents novelles negres. La realitat perfecciona la ficció.

I quan prolifera una corrupció tan extensa és que la salut democràtica de la nostra societat no és bona. Però la corrupció no és l’únic virus que inocula la nostra democràcia, l’acompanya el constant creixement de l’autoritarisme com una altra cara de la mateixa moneda. Ens agradi o no, el fet és que el sistema està ferit, per no dir que està podrit.

La proliferació de les polítiques d’extrema dreta, autoritàries i racistes arreu del món, des de Washington, passant per Turquia, Aràbia Saudita, els distints jihadismes, fins a la mateixa Unió Europea, arriben també a l’Estat espanyol.

Des del menyspreu als drets humans quan es tracta del tema dels refugiats fins a la persecució de fiscals que pretenen combatre la corrupció, com recentment ha passat en el cas del Fiscal anticorrupció de Múrcia. L’Administració espanyola posa més zel en perseguir fiscals i jutges que no li són fidels que a la mateixa corrupció.

O declarar la guerra bruta contra la Generalitat de Catalunya sota la batuta de l’exministre Fernández Diaz, a qui lògicament no li ha passat res.

Deriva autoritària que no és patrimoni exclusiu del “Gobierno”. Estan implicats tots els aparells de l’Estat. I la Justícia no es queda curta com li correspon al sector d’aquests aparells que manco s’ha democratitzat des de la dictadura i que encara no ha tingut la decència d’assumir la seva responsabilitat en les sentències del Franquisme i en conseqüència la seva anul·lació.

Com es pot condemnar a tres anys i mig de presó a un jove raper per les lletres de les seves cançons i absoldre a Cristina de Borbó?

Com es pot deixar al carrer a Urdargarin, Torres, Matas, Rato i Blesa, després d’ésser condemnats a molts anys de presó apel·lant a la seva honorabilitat.?

Com es pot jutjar a importants càrrecs polítics de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, entre ells a l’ex-President i l’actual Presidenta de Parlament per haver liderat un procés de consulta ciutadana el 9N?.

Fins a on està disposat a arribar l’staff del Règim per impedir el Poble Català exerceixi el dret a decidir.?

N’hi ha que clamen per la suspensió de l’autonomia catalana i si cal utilitzar a la Guàrdia Civil. No haurien d’oblidar que el 19 de juliol del 1936, la Guàrdia Civil a Barcelona, en lloc de sumar-se al cop d’estat de Franco va formar a la plaça de Sant Jordi per retre honors al President Companys.

Escandalitza escoltar a prohoms de la política i la judicatura dir que les lleis estan per sobre del sufragi universal.

És obvi que els poders del Règim continuen considerant intocables la Monarquia, la “sagrada unidad de la Patria” i la impunitat del poder econòmic .

Documents adjunts

  • La corrupci (OpenDocument Text – 22.1 kB)

    Version OOo Writer de cet article