L’educació dels fills dels immigrants africans nascuts a l’Occident: el gran dilema!

Mahécor Mbengue*
Professor*

El nin és d’argila, sempre pren la forma que li donam. (
proverbi wòlof)


· Quina educació donar als fills d’immigrants nascuts a l’Àfrica de l’Oest?

· En quin(s) idioma(s) se li ha de parlar en la vida quotidiana?

· Cal dur-los a créixer al país d’origen dels seus pares perquè els eduqui un parent proper considerat bon educador, perquè puguin
impregnar-se més de la cultura africana i aprenguin, per tant, els valors tradicionals i religiosos?

· O cal deixar-los al lloc on varen néixer per facilitar millor la seva integració en la societat futura, on se suposa que han de viure i treballar, i al mateix temps donar-los l’oportunitat de créixer dins del seu entorn familiar per poder-se beneficiar d’una educació proporcionada pels seus propis pares, els quals, després de tot, han de ser els que estan en millors condicions de determinar quin és el camí pel qual volen guiar la seva descendència?

Com una elecció
complicada, aquestes preguntes es discuteixen sovint, de vegades apassionadament. Qualsevol pare expatriat preocupat per donar la millor educació als seus fills ha hagut de fer-se les més d’una vegada durant la seva vida lluny del seu país.


La majoria dels pares expatriats africans que envien els seus fills al seu país d’origen perquè hi puguin ser educats, sovint ho fan a contracor i tan sols perquè consideren que és necessari. Per a molts d’ells, l’estranger, especialment a l’Occident, només és bo per la feina, una vaca lletera que s’ha de saber munyir evitant les coces.


En general, educar-los aquí ho veuen amb mals ulls i consideren que és la font de tots els mals: el lloc on els nins poden sortir de casa a la seva majoria d’edat sense tenir l’obligació de justificar-se; on aquests mateixos nins poden dur els seus pares a una llar d’avis a la seva vellesa; on l’homosexualitat, l’individualisme, l’aculturació, la llibertat sense restriccions, etc. són omnipresents. Sens dubte, pensen també, que a l’Occident, els nins tenen massa poder.


D’aquí la noció de «nins reis» i «nins tirans». Aquest és el primer escull on topa l’educació que desitgen donar a la seva descendència. El més maliciós entre els nins en alguns països com els EUA o Canadà és que aviat saben que l’amenaça d’una trucada telefònica al 911 (telèfon d’emergència) pot ser un mitjà de pressió, una espasa de Dàmocles sobre els caps dels seus pares que finalment cedeixen als seus capricis.


Per als adeptes del «retorn als orígens», l’Occident és també el lloc on un assistent social,
després de preguntes fetes a un nin innocent de forma maliciosa, té el poder de trencar una família en un instant proposant la concessió de la seva custòdia a les autoritats públiques competents en la matèria.

Al cap i a la fi, per a molts d’ells, l’Occident és el lloc on és difícil, gairebé impossible, donar una bona educació als seus fills, ja que els valors tolerats, acceptats i fins i tot
propugnats, sovint estan en contradicció amb els de la seva cultura a l’Àfrica. Ells voldrien que els seus fills gaudissin de la mateixa bona educació que tengueren l’oportunitat de rebre que, suposadament, els ha convertit en els bons homes o dones que han esdevingut avui.

Segurament per pur maniqueisme, en general, tenen una visió bona i positiva, sovint massa idealitzada, dels seus països d’origen, i una mala, negativa i sovint molt
caricaturitzada, de l’Occident. Potser pensen, ingènuament, que el problema és la falta de doblers en molts països africans, però hi ha bons valors morals, i que no hi ha molts bons valors morals a Occident, però hi ha doblers.

De veritat, les coses bones i dolentes es poden trobar en tots els països del món, en totes les societats i en totes les cultures. No obstant això, molts fenòmens i pràctiques que alguns d’aquests immigrants denuncien al seu país de residència es troben també al seu país d’origen. En un món globalitzat, com les economies, els vicis també tendeixen a globalitzar-se.


Per aquesta raó moltes societats africanes es veuen sacsejades en els seus fonaments més profunds, que es debaten entre l’esquer del vici importat i la ferotge resistència de les velles virtuts, parafrasejant Mariama Bâ. No obstant això, alguns dels fenòmens o de les pràctiques citats abans sovint segueixen sent un tema tabú en molts països africans, sovint per pura hipocresia.


El fet de néixer i créixer a l’Àfrica no fa que un sigui, necessàriament, millor que el que ha nascut i crescut a Occident o en un altre lloc, i viceversa. Ningú està condemnat per avançat. No existeix país o continent on les persones que hi neixen i creixen estiguin destinades a ser bones, com no n’hi ha on reben una educació que els destina a ser dolentes.


A vegades, passa que alguns pares que varen dur els seus fills al seu país d’origen per educar-los, tenen la decepció de la seva vida una vegada que aquests tornen a les seves llars. No només perquè s’han convertit en el contrari del que s’esperava enviant-los, fins i tot es troben incapaços de comunicar bé amb ells, perquè la distància i el temps han erigit barreres gairebé insuperables entre ells.


Succeeix igualment que altres pares que han conservat els fills i els han educat ells mateixos han sigut capaços de fer germinar i florir en aquests nins una bona educació i un bon comportament, tot i les dificultats amb les quals s’han enfrontat. Això demostra que el més important sembla ser no tant la ubicació geogràfica com el compromís i la dedicació que posen els pares en l’educació dels seus fills.


Els que millor han viscut aquesta difícil situació d’
esquarterament són aquells que han sabut conciliar de forma intel·ligent el que és bo en el seu país d’origen i el que és bo al seu país de residència. Fent una bona síntesi de les dues cultures, han estat capaços de donar als seus fills una educació que els permetrà viure a qualsevol lloc.


Aquesta no és una tasca fàcil, però amb perseverança es pot tenir molt d’èxit. No ens hem d’enganyar, no tot és menyspreable a l’Occident, com tot no s’ha d’agafar en les cultures africanes, ni de molt. L’Occident conté bons valors que poden contribuir al desenvolupament de qualsevol societat i qualsevol país, tant en
el pla social com professional o polític, per nomenar-ne uns quants.


En un món globalitzat, qualsevol persona pot trobar en qualsevol lloc, amb poques excepcions, tots els bons valors i condicions que poden contribuir a la bona educació dels seus fills, com l’oposat també. Però és inqüestionable que l’entorn en què creix el nin pot tenir un impacte significatiu, independentment d’on es troba.


Aquells que creixen en una zona residencial tranquil·la i van a un bon col·legi, en un ambient lliure de crim o el desordre social poden ser més propensos a tenir una millor educació que els que creixen i viuen en guetos amb una taxa gran de fracàs escolar o als barris desafavorits on conviuen
bandidatge, droga, criminalitat ..., en resum a un lloc on la bona educació no es propicia.

Els pares que viuen dins aquestes zones desfavorides han de fer molts més esforços per educar els seus fills. També podem apuntar que cada pare educa als seus fills a la seva imatge, és a dir, que seria difícil, gairebé impossible que les persones de mal comportament donassin una bona educació als seus fills, siguin allà on siguin.

Sempre seria bo que els pares immigrants que desitgen quedar-se a l’estranger poguessin dur els seus fills tan sovint com possible al seu país d’origen per entendre i descobrir aspectes de la seva cultura. Perquè ningú pot estimar el que no coneix. Però aquest tema no és senzill, ja que, en general, depèn de la capacitat econòmica de cadascú.


Es pot complicar encara més amb una família nombrosa i un país molt allunyat del país de residència. En aquesta casta de situacions, l’alt cost dels bitllets i l’organització de les vacances col·lectives ho fa tot més difícil, especialment quan els mitjans de vida que tenen les famílies són escassos.


Les qüestions de l’educació dels nens d’expatriats nascuts a l’estranger no importa a tots els pares immigrants. Per a alguns d’ells, ganduls, poc responsables i impulsats exclusivament per l’ànim de lucre, la presència dels seus fills al seu costat no només els impedeix centrar-se en les seves activitats professionals que posen al primer pla, sinó que els costa molts doblers i temps. Com per desfer-se’n, prefereixen fugir dels seus papers i responsabilitats de pares enviant-los al seu país d’origen.



En fer-ho, tenen molt més temps per ells mateixos i uns ingressos extres, perquè reben assignacions per a aquests nins, no han de pagar la guarderia i altres despeses i que, baldament poden enviar doblers a aquests nins una vegada que són al seu país d’origen, les quantitats poden ser molt més baixes, a causa de l’avantatge que tenen les monedes fortes en molts països occidentals.


Molts de pares immigrants, atrets per l’esquer del guany que podria constituir un gran nombre de nins en alguns països desenvolupats que fomenten una política de naixements amb molts d’avantatges socials i econòmics, han caigut en les trampes i laberints de les assignacions familiars de les quals no poden alliberar-se. Sovint els és difícil donar una bona educació als fills, que majoritàriament són font de profits en lloc de fruita de l’amor.

Documents adjunts

  • L’educaci (OpenDocument Text – 27.4 kB)

    Version OOo Writer de cet article