L’ABISME: 5C5

Pep Traverso* ,

Ho he de reconèixer, sóc addicte a les sabatinas intempestivas de Gregorio Morán a La Vanguardia. Morán escriu molt bé i sap moltes coses, és molt llest encara que de vegades aquest “excés” de dades no li deixi arrodonir la seva pàgina; el trob valent, se la juga amb noms i llinatges de personatges polítics als quals recorda nissagues, actuacions polítiques no massa democràtiques…de vegades la clava, especialment quan rescata de l’oblit un llibre, una novel·la, un assaig i els connecta amb el món en el qual vivim…el darrer dissabte de gener va escriure sobre Jack London i la seva obra La Gent de l’Abisme, recentment editada en castellà per l’editorial Gatopardo; el títol de l’article era Jack London Vuelve.

La Llamada de la Selva i Colmillo Blanco van ser les primeres obres de John Griffith que vaig llegir ja fa molts d’anys i me van agradar molt, si no vaig errat totes dues eren als prestatges de lectura del meus fills. Més tard he llegit altres obres seves, El Vagabundo de las Estrellas en edició de Nørdicalibros podria ser una altra recomanació de lectura. La primera vegada que vaig llegir el seu relat curt Amor a la Vida, anava saltant entre línies a la recerca del final, anava botant avant i enrere amb la por d’haver-me deixat coses importants sense llegir; el final del relat dóna la raó a Morán quan parla del sentit de l’humor d’aquest home capaç de viure la vida al màxim i de posar-li un punt i final als quaranta anys. Diu “la tradició” revolucionària que Krupskaia se’l va llegir a Lenin un parell de dies abans de la seva mort al gener de 1924 i que va agradar al revolucionari moribund.

Entre molts altres “oficis” Jack London era fotògraf; si no anem errats, les dues fotografies que acompanyen aquesta ressenya són també d’ell; a la primera, la que fa de portada al llibre, es veu un “pacífic” policeman enlluernant amb una llanterna a algú que dorm al carrer, l’escena passa davant la porta d’un setmanari anomenat Truth!!. A principis del segle passat la policia londinenca no deixava els borratxos, els sense sostre, els rodamons, els exclosos dormir al carrer ni protegir-se als portals dels habitatges, dels edificis públics, els feien caminar durant la nit esgotats, aterrits, tremolant de fred.

L’altra fotografia ve a ser un complement de la primera, es veu un grup de dones intentant dormir als bancs d’un parc obert, tapades fins dalt de tot, intentant recuperar son i energies. Persones sense sostre, dins el fred de l’hivern, sense protecció, sense menjar…no està passant això mateix davant dels nostres ulls?L’any 1902 Jack London s’endinsa a l’East End londinenc on milers de nins, dones, homes morien exclosos d’un sistema social pervers. Va voler tocar l’abisme amb les mans, ho va fer sense hipocresia ni falsos moralismes, sabia que podia sortir d’aquell infern quan volgués però s’hi va endinsar, es va arriscar físicament i moral…el resultat és una literatura crua, directa, humana, molt humana, amarada de veritat; i com a resum una pregunta sobre la seva/nostra “civilització” que queda plantejada a un paràgraf del llibre: “ ¡Los no aptos e indeseables! Miserables, despreciados y olvidados, muriéndose en el estercolero de la sociedad. Los descendientes de la prostitución, de la prostitución de hombres, mujeres y niños, de la carne y de la sangre, y de la agudeza y el espíritu; en suma, de la prostitución del trabajo. Si esto es lo mejor que la civilización puede hacer por la humanidad, es preferible el salvajismo feroz y aullante. Mucho mejor ser un pueblo de la selva y del desierto, de la caverna y de la choza, que ser un pueblo de la máquina y del Abismo.” (250)

Morán té raó, Jack London torna, i torna perquè l’abisme que a les seves pàgines se’ns obre encara hi és entre nosaltres, haurà canviat de lloc però des de principis del segle passat no ha fet més que engrandir-se; n’hi ha prou amb romandre una estona al costat d’un contenidor de fems de la nostra ciutat i assistir a la desfilada de gent, de persones humanes a la recerca d’alguna cosa que pugui ser venuda, aprofitada.

5C5 és el nom de la tenda de campanya d’una refugiada siriana a un camp de refugiats a Grècia, 5C5 és el seu nom, el nom pel qual se l’identifica, l’he sentida parlar demanant a “les potencies occidentals” (quin eufemisme) que treguin les seves mans, els seus soldats, el seus mercenaris i les seves armes d’aquell petit i mil·lenari país.

Morán acaba la seva columna amb les següents paraules: “¿Por qué ahora vuelve Jack London? Independientemente del impulso editorial, que debe ser reconocido, porque su mundo se nos echa encima. Una literatura muerta, sin fuerza, castrada por principio de nacimiento, se ve de pronto reforzada por una historia antigua que evoca tiempos pasados: cuando los obreros que leían querían conquistar el mundo y los banqueros no leían más que los balances, porqué no tenían tiempo”.

Documents adjunts

  • L’ABISME: 5C5 (OpenDocument Text – 1.8 MB)

    Version OOo Writer de cet article