ELS DEBATS DEL MALLORQUINISME

Joan Pau Jordà*

Hi ha una crisi de creixement al si del mallorquinisme polític (o catalanisme, o sobiranisme, o independentisme… com vulgueu dir-li). Això és bo, perquè és una crisi de creixement.

Cal recordar que primer amb les mobilitzacions socials contra el TIL, i després amb les eleccions autonòmiques del 2015, a poc a poc s’han anat apropant al mallorquinisme (social i polític) persones que vénen de tradicions i cultures polítiques ben diferents d’aquells nacionalistes de pedra picada, que poden ser definits com “els que van a la Manifestació de dia 31 de Desembre des de fa 30 anys”. Això potser sorprèn i pot escarrufar a molts, però és la conseqüència d’eixamplar la base social del nostre moviment. Ja no som sempre els mateixos. Hem d’entendre que hi ha persones que potser no comparteixen els nostres objectius a llarg termini, però que somien, com nosaltres, amb una Mallorca amb més autogovern i en definitiva, més auto-centrada socialment. Deixem de banda idees, conceptes i símbols que ens divideixen com a moviment polític i, sense renunciar a les nostres essències, cerquem aquells nexes d’unió i aquells elements que facilitin l’elaboració d’estratègies comunes.

En segon lloc, vull referir-me a tots aquells que acusen als que volem repensar el mallorquinisme polític de voler aigualir els objectius i essències del catalanisme. Vull dir-los-hi que estan molt equivocats, perquè si els que impulsam aquests debats volem un país de tots -fent un projecte de societat amable i atractiu per als castellanoparlants i nouvinguts, per exemple- també ho volem per aquells que ens sentim catalans de Mallorca. Un país de tots, és de tots, i en aquesta Ítaca a la qual hem d’aspirar, ningú hauria de renunciar a les seves idees principals, com ja he dit, per tal de construir un relat col·lectiu comú.

I aquí vull fer una aturada per reflexionar sobre certs sectors que defensen les “essències” del catalanisme. Aquestes poden resumir-se, a parer meu, en el següent discurs: “som Països Catalans, Madrid ens roba, farem la independència, tothom que no pensi com jo s’equivoca.” Seré clar: crec que són actituds sectàries i d’organització amb vocació de minoria. Mallorca és plural, com el nostre moviment. Tu identifica’t amb el que vulguis i com vulguis, però deixa’m a mi ser mallorquí i sobiranista de la forma que cregui més adient, no em recriminis que no pens com tu, si compartim objectius. Intentem, doncs, cercar que ens uneix, quin pot ser el full de ruta comú i els termes, símbols i discursos que ens identifiquin a tots. És molt difícil teixir complicitats al si d’un moviment si hi ha un sector que es creu en possessió de la veritat absoluta enfront de la resta, als quals considera poc menys que traïdors.

En tercer i darrer lloc vull fer una reflexió sobre el paper de la llengua catalana dins aquest país que somiem alguns, i com podem fer arribar la defensa de la llengua pròpia de Mallorca a persones fins ara alienes a aquesta causa. Ho faré posant un exemple:

Vaig xerrar fa uns mesos amb uns companys sobre la idoneïtat o no de què la llengua vehicular de Ràdio Calvià –en un context de majoria castellanoparlant- fos el català. Seré altra vegada taxatiu: jo crec que sí. Però no perquè sigui la nostra llengua, o perquè la llei ho digui, o perquè tenim dret a què estigui en català… o no només per això. Crec que ha d’estar en català perquè el català és, avui dia, una eina de cohesió social de primer ordre, i no ho hem de desaprofitar. A un país on la meitat de la societat ha nascut a fora, no podem perdre cap instrument que ens permeti vertebrar-la- Qui no recorda allò que deia en Guillem d’Efak quan va demanar un cafè amb llet i el cambrer li etzibà: “si no fos perquè xerrau mallorquí, pensaria que sou negre”. Com bé diu Bernat Joan, “als catalanoparlants, quan algú ens parla en la nostra llengua, d’una manera automàtica esborram qualsevol tipus de frontera, de barrera, de distinció entre qui ens parla i nosaltres mateixos…” En el cas de Ràdio Calvià a més, s’hi suma el paper exemplificant que l’administració pública (i els mitjans que gestiona) ha de jugar en la normalització lingüística i en la vertebració del país. Tot això s’ha d’explicar, i fer-ho bé. S’ha de dir a tots els que hi tenen reticències que, tenint Ràdio Calvià en català, hi guanyam tots.

Altre tema molt vinculat a aquest es que potser ens hauríem de fitar, com a moviment, aconseguir a curt termini que la lluita per la normalització lingüística, a Mallorca sigui cosa del conjunt de la societat i no només dels que xerram català i estem conscienciats. Viure plenament en català és un dret i una lluita que tots en aquesta terra hauríem d’assumir. Com m’agradaria que un dia la majoria dels infermers, metges i jutges siguin els primers a defensar el català als hospitals i tribunals com un dret dels seus usuaris! Dit d’altra forma, arribats al punt social i polític actual, convé, pel bé de la normalització lingüística, que termes com la “llengua” –i potser per extensió, també els “símbols”- és despartititzin (que no despolititzin). Enteneu-me,despartitizar no ha de suposar que MÉS, El Pi, la CUP o Esquerra abandonin els seus postulats, sinó més bé que treballin per a què la defensa de la llengua i els símbols comuns siguin lluites i iniciatives transversals dins tot l’arc parlamentari… (comptant, per exemple, amb la complicitat de certs sectors del PP o de bona part dels castellanoparlants del país, per exemple).

En definitiva, hem de guanyar l’hegemonia, carregant-nos de raons. L’oportunitat la tenim al davant.

Documents adjunts