A MACIÀ MANERA, AMB QUI TANT ESTIMAVA

Apol·lònia Miralles Xamena*

Consellera electa Consell de Mallorca*

A Montuïri, el seu poble i el meu, va morir en Macià Manera, amb qui tant estimava.

Aquests dies he recordat molt l’elegia d’en Miguel Hernández, perquè alguna cosa s’ha romput dins meu amb la mort d’en Macià Manera, i m’atreveixo a dir que dins tots els que l’estimàvem.

En Macià i jo érem de la mateixa quinta, jo de febrer i ell del desembre del 62. Anàvem a escola junts de petits i hem anat sempre amb la mateixa colla. Una colla gran, de gent de diferents generacions i ideologies, un poc alternatius tots, però molt diferents també i puc dir que a tots se’ns ha trencat alguna cosa per dintre amb la seva mort. Hem perdut l’amic, el germà, la persona que ens unia i agermanava, un home bo, que tenia un cor molt gran i un somriure sempre a la boca. I tot això no ho deim ara perquè hagi mort, ho hem dit sempre, i no només nosaltres, ho diu tothom que el va poder conèixer i estimar. Per això no us podeu imaginar el mal que ens han fet algunes paraules escrites amb tota la mala intenció. Perquè en Macià no era un terrorista, i tal com va dir el seu bon amic Jordi Puig, “els qui l’hem conegut i estimat no permetrem que ningú embruti la memòria d’un dels cors més nobles que ha donat aquesta terra”.

A Montuïri, en Macià era en Titi, perquè era de can Titina, i així funcionen els mals noms als pobles, que es converteixen amb el nom de pila sense ser-ho. Quan vam començar a créixer eren els anys de la transició, del despertar a la vida i dels despertar a la política, tot se’ns va ajuntar, la rebel·lia i la inconsciència, les reivindicacions polítiques, les ganes de conèixer i les poques ganes d’estudiar. Eren anys de manifestacions per la llibertat i per l’amnistia dels presos polítics, i poc ens podíem imaginar que uns anys després ell també ho seria. Aquells van ser uns anys plens de vida i de bogeria, plens d’il·lusió i utopia, perquè semblava que el món només podia anar a més, a més llibertat, a més democràcia, a més tolerància i a més igualtat. No sabíem encara com n’estàvem d’equivocats.

I vam créixer, i vam anar fent el nostre camí. En aquells moments, simplificant molt, podem dir que jo era més internacionalista, i en Macià més independentista. Ara el puc sentir dient allò tan seu de: “o no, depèn, ...”. L’any 1986 va començar a militar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), front de l’esquerra independentista, ell tenia clar que la independència era l’únic camí possible. Va anar a Nicaragua un estiu de cooperant i van construir un pou i un safareig que du el seu nom.

L’any 89 en Macià anava de suplent a la llista de Catalunya lliure per les europees, i el 21 de juliol, un divendres que record perfectament pel cop moral i pel desplegament policial que hi va haver al poble, el van detenir al seu lloc de feina, a peu d’obra, 6 policies de la Brigada de la policia nacional de Barcelona. El van dur en cotxe cap a Palma i el van torturar, es van aturar a les costes de Xorrigo, el van apallissar i li van ficar una pistola a la boca que van disparar. Després el van dur a Barcelona amb helicòpter i l’amenaçaven de tirar-lo si no xerrava, si no delatava. Allà van continuar les pallisses i tortures clàssiques, com la banyera i la borsa de plàstic.

En el poble ningú ho entenia, aquell desplegament policial, aquella campanya mediàtica contra en Titi, que va aconseguir provocar un moviment ampli, i tot el poble, fos de la ideologia que fos, fos del partit que fos, PSM, PSOE, i fins i tot destacats militants del PP van sortir a recollir firmes per lliurar a Delegació de Govern, declarant que era una persona pacífica, incapaç de fer mal a ningú, que mai havia actuat de manera violenta. Més endavant es va crear un comitè de defensa de Macià Manera amb molta gent coneguda del moviment independentista i molta altra anònima que va engegar una campanya àmplia de solidaritat.

Però com bé deia ell, el judici a l’Audiència Nacional va ser un judici polític i el van condemnar per pertinència a banda armada a 6 anys i 1 dia de presó (proves: només l’autoinculpació sota tortura i sense assistència jurídica; i tinència d’explosius, dos cartutxos que per cert van desaparèixer i mai van ser analitzats). Finalment i gràcies a la dissolució de Terra Lliure, va passar 3 anys empresonat, els dos primers anys i mig a Alcalà-Meco, i els darrers mesos a Lleida, on per sort les condicions van millorar molt per ell.

El 1992 va sortir i li vam fer una bona festa a s’hort des pont, el nostre lloc de trobada, el mateix lloc on li vam fer la festa de funeral que a ell tant li hauria agradat i on amb tanta emoció i sentiment el vam poder acomiadar.

Quan va tornar es va integrar a la vida de sempre, a Montuïri, sense fer renou, sense problemes, fent la seva feina, llegint els diaris cada dia, amb el seu cafè i el seu set. Relacionant-se amb tothom, homes, dones, vells, joves, ... Perquè a Montuïri tots els que el coneixíem ho teníem clar, en Macià no era un terrorista, en Macià va ser un pres polític, per molt que ho vulguin disfressar els amics de la retòrica del poder, que amb el mal ús i abús de la paraula terrorisme volen guanyar lluites ideològiques que no són capaços de guanyar-les amb arguments. Ja ens va avisar Lewis Carroll, el significat de les paraules depèn dels que manen, no de la veritat

No va voler tornar a militar perquè mai va tornar a trobar un espai on es sentis realment a gust. Estava molt esperançat amb el procés català i preocupat per Mallorca, perquè veia que la gent no es mobilitzava i pensava que l’ofensiva contra les illes, contra la nostra llengua i cultura, contra la nostra sobirania, seria cada vegada més gran. En Macià tenia les idees molt clares, volia ser un home lliure dins un país lliure i socialista, i aquesta era la seva lluita i aquest era el seu anhel.

I amb ell estimàvem aquesta lluita i tantes altres coses, estimàvem Montuïri, la justícia, passar els vespres d’estiu a s’hort des pont xerrant de res i de tot, anar de festa, sa roqueta, ... I he de confessar que amb els anys he sigut jo qui m’he apropat més al seu independentisme, perquè ara ja he entès que sense sobiranisme no hi pot haver un vertader internacionalisme.

I acabaré amb unes paraules d’en Pere Sampol que compartesc totalment, ’en Macià que coneixíem els qui tenguérem la sort de conviure amb ell era humil, senzill, coherent, vehement, generós, fidel, amic... Una gran bona persona’. Fins a sempre Macià,

Documents adjunts

  • A MACI (OpenDocument Text – 38.8 kB)

    Version OOo Writer de cet article