Llibertat d’expressió: tuits, Trump i autobús transfòbic


Miquel Àngel Llauger*

Professor i escriptor*

Un mes després que l’Audiència Nacional sentenciés el raper mallorquí Valtònyc a tres anys i mig de presó per unes lletres de cançons, el mateix tribunal, que no és altre que el Tribunal d’Ordre Públic del franquisme, ha condemnat a un any de presó a Cassandra Vera, una jove que havia fet servir Twitter per escampar vells acudits sobre la mort de Carrero Blanco. També podem recordar el cas del raper César Strawberry o dels titellaires que actuaven a Madrid. Tot plegat, resulta grotesc, i faria riure si no fos perquè un d’aquests joves pot acabar entrant a la presó, mentre que hi ha una persona que ha vist trencades, en virtut d’una pena d’inhabilitació, les seves expectatives professionals. Faria riure, si no fos perquè figures delictives com les de l’enaltiment del terrorisme s’estan fent servir grollerament com a formes d’intimidació.

Les sentències que arriben ara no són altra cosa que un capítol més en una delirant deriva autoritària de l’Estat espanyol, liderada pel govern Rajoy i secundada, sembla que amb entusiasme, per tot un seguit de jutges i tribunals nostàlgics dels temps en blanc i negre del No-Do. El camí d’involució va entrar en la seva fase més accelerada amb l’aprovació de l’anomenada Llei Mordassa, el juliol del 2015, consistent en una sèrie de modificacions de la Llei de Seguretat Ciutadana que tenien l’objectiu de criminalitzar les expressions de dissidència política. Dos anys després, som aquí: una jove condemnada per difondre els vells acudits que, com s’ha comentat molt aquests dies, solien contar Tip y Coll.

Podríem estar temptats de creure que Espanya fa aquest recorregut amb rumb cap a l’era fosca de la censura en solitari. Podria ser un consol, però les coses, malauradament, van per un altre camí. El retrocés és la tendència. Potser Turquia i Rússia es veuen com països llunyans i d’una altra òrbita, però el que hi està succeint forma part d’aquest panorama general. Turquia, després del cop d’estat fallit del juliol passat, ha esdevingut la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, mentre que l’autòcrata Putin estreny els perns a tots els mitjans de comunicació. No parlem de la propera potència mundial, la Xina, amb la seva internet sota control i els seus dissidents tancats. Més a prop nostre, políticament si més no, hi ha Donald Trump, de qui basta recordar el tweet segons el qual la premsa és l’enemic del poble: és difícil pensar en res més llunyà del genuí esperit nord-americà. Altres amenaces passen més desapercebudes, però van penetrant a totes les anomenades democràcies occidentals. És el cas del debat sobre la necessitat de regular les falses notícies a les xarxes socials, o la intenció, ni més ni menys que del govern britànic, d’endurir la normativa contra les filtracions de notícies: dues portes més aviat dissimulades per on poden entrar moltes mordasses i moltes tisores.

En aquest context, cal estar atents a un perill que aquests dies es fa evident: que la cultura de les tisores, el paradigma de la prohibició, acabi impregnant tot el camp polític, i que això inclogui l’esquerra que sempre ha defensat les llibertats de la manera més aferrissada. La llibertat d’expressió és la llibertat que tenen tots els ciutadans de dir allò que a nosaltres ens resulta agradable i allò que no. Dit d’una altra manera, és també la llibertat que tenen els indesitjables de dir coses indesitjables.

Qualsevol límit que no sigui la injúria o calúmnia contra persones amb nom i llinatges, o que no sigui una incitació als actes violents en què la relació causa-efecte sigui deliberada i incontrovertible, és un camí que se sap on comença però no se sap on acaba. Per això són preocupants algunes reaccions al tristament famós autobús transfòbic del grup HazteOír. O altres posicionaments semblants que aquests dies trobam per la Xarxa.

Prohibir? N’esteu segurs? No hi ha dubte que hem de denunciar políticament el rerefons reaccionari d’aquesta campanya i de moltes altres. I és clar que hem de posar de manifest la seva connexió amb determinats poders. Però, dur-ho al Codi Penal? Estam segurs, que ho volem fer a la seva manera? Aconseguiríem altra cosa que victòries en fals? Guanyem-nos la consciència col·lectiva sense tocar aquest fonament del nostre ordenament: la llibertat d’expressió.

Documents adjunts