ELS MALLORQUINS

Un llibre generacional*

Damià Pons*

Dos joves mallorquins que a la llarga serien personatges rellevants en els terrenys de la cultura i la política varen llegir, quan tot just s’acabava de publicar, Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster i en varen rebre un fort impacte. M’estic referint a Josep Melià i Gregori Mir. Ambdós coincidiren fent el servei militar a Melilla i durant l’estada a la ciutat compartiren la lectura i varen debatre a fons el contingut de l’obra de Fuster.

Nosaltres els valencians era la segona baula d’una cadena de llibres que tenien com a principal objectiu promoure l’autoconeixement del país propi. La primera havia estat la Notícia de Catalunya (1954) de Jaume Vicens Vives. El llibre de Vicens incloïa una consigna programàtica de gran potència: “Coneguem-nos”. Després de Nosaltres els valencians calia continuar la cadena amb una obra equivalent que fes referència a Mallorca / les Balears. Joan Reglà, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, va proposar al jove geògraf Vicenç Rosselló Verger que s’animàs a redactar un llibre d’aquesta naturalesa. Josep Benet va intentar convèncer Josep M. Llompart perquè n’assumís el repte. Baltasar Porcel va signar un contracte, l’any 1964, amb l’editorial Ariel per escriure “Notícia dels mallorquins”.

Podem afirmar que la inexistència d’una obra d’aquestes característiques era percebuda per un sector de la intel·lectualitat principatina com una mancança que havia de ser resolta amb urgència. Aquells mateixos anys, hi va haver un debat entre els intel·lectuals illencs sobre si era possible o no elaborar un llibre de síntesi sobre la personalitat històrica i nacional dels mallorquins / balears quan encara hi havia una bibliografia tan insuficient sobre tants de moments i tants d’aspectes del seu passat i tanta d’ignorància científica sobre el seu present. Sembla que Josep M. Llompart, Gregori Mir i Jaume Vidal Alcover eren de l’opinió que l’objectiu no era realitzable amb garanties de solvència.

Contràriament, Josep Melià (Artà, 1939-Palma, 2000), un novell llicenciat en dret per la Universitat de Madrid, va creure que la necessitat i la utilitat potencial d’un llibre d’aquestes característiques era tan grossa que la seva existència quedava plenament justificada encara que pogués tenir nombroses llacunes o, més directament, uns buits documentals insalvables. D’acord amb aquest pensament, Melià va redactar Els mallorquins entre l’octubre de 1963 i l’agost de 1964. És, per tant, una obra d’un escriptor de tan sols vint-i-cinc anys. Malauradament la censura no en va permetre l’edició fins al març de 1967. El llibre va tenir un èxit infreqüent: se’n va haver de fer una segona edició immediatament. I la seva recepció a Mallorca, tant la mediàtica –comentaris i debats- com la social, va ser prou considerable.

Els mallorquins sobretot va tenir el seu origen en l’instint polític de Melià. Si l’autor hagués funcionat d’acord amb els paràmetres d’un historiador, probablement hauria compartit l’opinió de Llompart, Vidal Alcover i Mir. Però Melià era un jove amb vocació política que els anys seixanta ja veia que era previsible que en un futur no gaire llunyà arribaria a la seva fi el període de la dictadura franquista. L’envelliment del dictador i dels seus col·laboradors més incondicionals, els profunds canvis soci-econòmics i culturals i morals que es començaven a produir i a generalitzar, l’aparició de quadres joves del règim que ja entenien que la seva futura carrera política dependria de la capacitat que tinguessin d’actuar des de dedins com a agents de liberalització i de canvi controlat, l’enfortiment de l’oposició (la sindical, l’estudiantil i la cultural)... Tots aquests fets determinaren que un Melià que tenia molt d’interès per la política, que tenia bons contactes personals amb el sector més reformista del règim i que estava ben dotat per a l’anàlisi de la realitat político-social, se n’adonàs que els temps estaven començant a canviar i que, per tant, calia crear els instruments necessaris per aconseguir que determinats plantejaments ideològics estiguessin situats en una bona posició en el moment que es produís l’inici de la nova etapa.

Melià no va voler amagar les seves limitacions als lectors: “Aquest llibre meu neix, amb tots els seus defectes i les seves improvisacions, d’una urgent tasca que ens cal a tots els intel·lectuals mallorquins”. Alhora també va explicitar que la decisió de fer el llibre sobretot s’explicava per la seva voluntat de compromís civil: “Convinguem, doncs, que el llibre era urgent, i calia que algú s’hi atrevís, afrontant, coratjós, el perill de les comparances més o menys inútils. L’autor l’ha fet més aviat amb esperit de servei que amb ganes de lluir-se”.

Melià el que va pretendre amb Els mallorquins va ser garantir que des del primer moment en què començàs a construir-se el futur polític postfranquista la qüestió de la personalitat històrica i nacional diferenciada de Mallorca / les Balears ja estigués obertament plantejada com un element que a la força havia de ser tingut en compte de manera principal. La funció del llibre era crear i enfortir entre els mallorquins la consciència de ser un poble amb una identitat pròpia, diferenciada de la castellano-espanyola i alhora lligada a la catalanitat, que en el passat havia tingut una història d’autogovern, i que en el moment present patia un procés accelerat de despersonalització –l’abandó de l’ús del castellà entre la burgesia urbana n’era el senyal més evident- que era necessari neutralitzar i revertir. La frase següent ho proclama amb claredat: “Les pàgines que segueixen no tenen, doncs, altra ambició que la de cercar una fórmula de continuïtat, definir les nostres aspiracions i marcar una trajectòria immediata per al nostre poble”.

I amb la publicació en castellà d’Els mallorquins –un tiratge de cinc mil exemplars a l’editorial Cuadernos para el diálogo- Melià va pretendre un altre segon objectiu complementari: donar visibilitat en l’àmbit de l’estat de la qüestió nacional dels mallorquins / balears per tal que fos degudament atesa i tractada en l’etapa de democràcia parlamentària que previsiblement arribaria a mitjà termini. Històricament hi havia hagut la qüestió catalana i la basca, fins i tot la gallega, però les Balears al parlament de l’Estat en èpoques de democràcia –la Restauració, la Segona República- hi havia estat inexistent com a problema polític per a l’Espanya uniforme, centralista i castellana.

El que va pretendre Melià va ser posar el cas de les Balears a la llista de les qüestions que necessàriament s’haurien de resoldre si el sistema polític postfranquista volia tenir credibilitat democràtica: la distribució territorialment equitativa del poder, el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural, la necessitat de reconèixer l’existència d’unes realitats històrica-nacionals prèvies a la creació de l’estat-nació uniforme engendrat i mantingut per l’absolutisme borbònic i el liberalisme jacobí.

Els mallorquins ha estat sense cap dubte un dels llibres més transcendents de la història del nostre país. Es va publicar en un moment molt oportú. Va ser el combustible que va reactivar el mallorquinisme polític i que va col·locar l’autogovern en l’imaginari polític desitjable dels joves més conscienciats de la generació dels setanta. Des del punt de vista nacional, tot hauria anat molt pitjor sense l’existència de l’obra de Melià.

Documents adjunts