Els Ajuntaments, els parents pobres de la democràcia.

Miquel Rosselló*

Exregidor de l’Ajuntament de Marratxí

i ex-Conseller de Cooperació Local del Consell de Mallorca*

Els Ajuntaments sempre han estat els parents pobres de les institucions democràtiques des de la recuperació de la democràcia. El finançament sempre ha sigut la gran assignatura pendent i ho continua essent.

Malgrat els distints governs que durant anys varen comandar a Madrid no fessin res per millorar aquesta situació, els Ajuntaments empesos per la lluita ciutadana anaven incrementant serveis i acumulant competències que no els hi eren pròpies per satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Òbviament sense que això els hi suposés un increment del seu finançament per part de l’Estat.

Tot això no feia més que anar en detriment de la situació d’unes institucions que per cert són les més properes a la ciutadania. Els Ajuntaments es trobaven assumint unes competències que no l’hi eren pròpies, és a dir substituint les deficiències de l’Estat i sense el finançament necessari per dur-les a bon port. Distints estudis de les distintes federacions de municipis arribaren a fitxar que aquestes competències que no eren propis dels municipis se’n portaven entorn de 30% dels seus pressuposts. És a dir durant anys i panys els Ajuntaments han destinat aproximadament un 30% dels seus doblers a finançar serveis i projectes que corresponien a altres institucions.

La passada legislatura la situació era insostenible. Des de totes les posicions polítiques al món municipalista es reclama regular adequadament les competències que els corresponen als Ajuntaments i resoldre l’etern problema del mal finançament.

Arribats a aquest punt voldria aprofitar per donar la meva opinió. L’oblidat i a pesar de tot europeu principi de subsidiarietat, que no és una altra cosa que tot allò que es pugui governar des d’abaix millor que fer-ho de manera centralitzada. Doncs bé em sembla demencial que les decisions de com s’han d’organitzar i funcionar els Ajuntaments les prengui el Parlament i el Govern de l’Estat. Les diferències entre municipis de Galícia, Castella i Andalusia per posar solament aquest exemple són paleses. Som un convençut que l’ordenament municipal hauria de recaure en les autonomies.

Però tornem a on ens hem quedat, la necessitat de regular competències i finançament municipal. El que passa és que ve la crisi i com en altres aspectes la dreta conservadora aprofita l’avinentesa per fer la cosa contrària que calia fer. L’encarregat és el Ministre Montoro que inicia una croada contra les institucions municipals. Primer amb una desvergonyida campanya que pretén comptabilitzar als municipis del deute públic espanyol.

A pesar que la realitat s’encarrega de demostrar el contrari. El deute municipal és molt més baix que l’estatal, sobretot si se li resta el deute de l’Ajuntament de Madrid que és astronòmic.

Però Montoro, expert en tot tipus de retallades no atura i comença a elaborar nous projectes de lleis de règim local, fins a sis n’arriba a fer, que havien de fusionar municipis, retallar nombre de regidors, extirpar tot tipus de competències. Però es troba amb l’oposició de la majoria de Batlles del PP. Al final s’aprova una nova legislació que no solament no dóna per bones les competències que les mateixes necessitats ciutadanes havien demostrat que eren necessàries, sinó que en retalla algunes de les que estaven reconegudes a la legislació vigent fins aleshores.

Arabalears.cat

Per descomptat, de millorar el finançament no se’n torna ni parlar, més aviat tot el contrari. El retallador Montoro dóna ordres en què es poden gastar els doblers els ajuntaments i en què no. Imposa radicals restriccions tant en la contractació de personal com en despeses per serveis socials, esports, educació i pràcticament tot allò que fa referència a les necessitats bàsiques de les persones. Es veu que enyora els ajuntaments del franquisme que es dedicaven al clavegueram, asfaltar carrers, enllumenat públic i poca cosa més.

El balanç d’aquesta política Montoro és esperpèntic. Els Ajuntaments continuen sense tenir les competències que la ciutadania reclama, tenen una falta alarmant de personal, especialment tècnic i qualificat i tenen una bossa de superàvit impressionant.

Es calcula que els Ajuntaments de Mallorca tenen més de 400 milions d’euros que no poden gastar, mentre les necessitats de personal, de polítiques socials, esportives o culturals són enormes.

En definitiva el clam contra les polítiques municipals de Montoro sona per tots els territoris de l’Estat espanyol. I jo afegiria una altra petició al Govern de Rajoy, que deixi de ficar les mans als municipis i ens transfereixi la totalitat de competències municipals a les nostres Illes.

Documents adjunts