ROSA CURSACH SALAS

El feminisme és la noció radical de què les dones som persones

Biel Pérez i Pep Valero*

La sensibilitat de les nostres administracions públiques no ha seguit una línia de millora continuada a favor dels drets de les dones. Amb l’excusa de la crisi ha patit un dels sectors que sempre rep: la dona. Na Rosa ha assumit amb il·lusió la tasca de tornar activar una de les eines que té la nostra Comunitat per a aconseguir una societat més justa i igualitària: L’Institut Balear de la Dona.

El meu nom és Rosa Cursach Salas, vaig néixer l’any 1967 a Artà, enguany faré cinquanta anys. Vaig estudiar Teologia, aquí en el CETEM, Centre d’Estudis Teològics de Mallorca, quan encara les dones podien estudiar amb els seminaristes, perquè, després, el Papa va dir que les dones no podien estudiar amb els seminaristes; devia trobar que érem perilloses.

El Papa no va dir que els seminaristes eren perillosos per a les dones...

No! Després vaig estudiar Filosofia. I vaig començar amb els cursos de doctorat i el 2009 vaig fer la Memòria de la Suficiència Investigadora, això que et donen com a Diploma d’Estudis Avançats, que és a l’Àrea de Filosofia Moral i Política. Aquesta investigació ja va ésser de caire feminista: agafant dues categories d’una biblista feminista, n’Elisabeth Schüssler Fiorenza, que podríem dir que és la mare de les biblistes feministes, i les vaig analitzar des de la perspectiva de la filosofia. També he anat fent distints estudis no reglats en funció dels meus interessos. Vaig estar dins dos grups d’investigació a la Universitat: un dins el grup d’en Bernat Riutort (Filosofia Moral i Política) i amb el grup de Treball Social, que dirigia na Maria Antònia Carbonero, Desigualtat de Gènere i Polítiques Públiques.

I professionalment?

Som professora del Col·legi concertat Beat Ramon Llull d’Inca.

Com desperta dins tu aquest afany, aquesta empenta de lluita feminista?

Jo vaig començar des d’una perspectiva teòrica. Quan estudiava Teologia començava a haver-hi algunes autores que feien una crítica a la religió des d’uns perspectiva feminista, per exemple n’Ivone Guebara. A partir del coneixement d’aquestes autores, va sortir l’anàlisi crítica de la religió des d’una perspectiva feminista. I, després, també es va donar la casualitat, mentre jo encara estava estudiant Teologia, de què a la Setmana de Teologia que organitzava el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca, el Director del Centre, que aleshores era en Teodor Suau, va convidar a fer una xerrada a dues dones que havien organitzat el “Col·lectiu de Dones en l’Església” a Catalunya. I record que va esser curiós, perquè, quan convidaven eminents professors perquè venguessin a donar conferència dins la Setmana de Teologia, el Director i els quatre capellans més importants anaven a sopar amb aquests professors. Aquesta vegada en Teodor em va demanar a mi que les acompanyàs i que les agombolàs. En comptes de què fos el Director o el Rector del Seminari els qui tenguessin cura d’elles, ho varen donar a l’estudiant... és un fet del que me’n record.

I d’aquí en neix qualque cosa...

A partir de la vinguda d’elles, ens vàrem trobar un grup de dones i vàrem dir: “hem de fer qualque cosa en aquest sentit”. Va esser quan va començar a sorgir la idea de fundar “Creients i Feministes”. Va esser curiós, perquè elles es deien a elles mateixes “Col·lectiu de Dones en l’Església”, dins el seu món no hi havia la categoria feminista, en canvi nosaltres ja ho vàrem incorporar. Ja vàrem començar, des del primer moment, pensant que la categoria feminista n’havia de formar part, perquè el nostre interès era fer una anàlisi crítica des d’aquesta perspectiva. Al mateix temps, una cosa que elles ens varen aconsellar, que no ens constituíssim com a grup d’Església, perquè tot d’una ens posarien un Consiliari. Ens vàrem constituir com associació civil.

“expliquem això de la Teologia Feminista què és”

Inevitablement vos heu trobat amb el feminisme no creient; més aviat no gaire simpatitzant amb l’Església...

Amb tot això, l’any 2001, que és quan es va crear l’Institut Balear de la Dona, amb na Xisca Mas com a Directora, en una de les primeres accions que vàrem organitzar, ja la vàrem convidar a ella perquè hi vingués. Ella encara no tenia seu i ens vàrem trobar en un racó del Consolat de la Mar (o de la Conselleria; ara no ho record). Li vaig demanar si voldria fer la presentació de dos llibres i ella em va dir: “expliquem això de la Teologia Feminista què és”. Li vaig donar un parell d’articles perquè els llegís; i na Xisca, que és una persona molt assenyada, els va llegir, va investigar, i va fer una presentació d’aquest acte molt interessant. I, clar, d’alguna manera, la nostra relació amb el feminisme va esser a través de na Xisca. També hi havia na Maria Pons, na Maria Bonnín, na Maena Juan, que eren gent coneguda dins el món activista, dins el món social. A “Creients i Feministes” no s’hi va apuntar... Va esser un procés normal la trobada amb la resta del feminisme. Jo record que entorn del vuit de març o del 25 de novembre des de l’Institut es solia fer un programa conjunt de totes les accions que es realitzaven i nosaltres hi vàrem participar.

La teva opció feminista et va suposar ruptures per exemple, amb companyes d’estudis?

Sí! Claríssim! Jo sé de qualque professor (a Mallorca tot es sap) que, dins el mateix CETEM, em va criticar davant els alumnes. Un company d’estudis que tenia relació amb els seminaristes va saber que un professor havia dit: “a aquesta l’haurien de cremar...”. És un acudit, però diu molt... no se li ocorre a qualsevol. Hi ha hagut moments en què “Creients i Feministes” ens havíem ofert per donar formació, o per donar a conèixer la investigació bíblica feminista (perquè la investigació s’ha fet dins l’àmbit de la Bíblia; i no per causalitat, sinó perquè és un àmbit molt més lliure i obert que el de la Teologia sistemàtica). Després vaig formar part de la Junta de l’Associació de Teòlogues Espanyoles, des de la perifèria. Perquè te n’adones que tots aquests tinglados acadèmics tenen el centre, bé a la Complutense o a Comillas -el aquell temps era Comillas, avui sembla que les idees surten de la Complutense.

I Barcelona?

No, a nivell d’investigació i de teòlogues feministes, era Madrid.

I fora d’Espanya?

També vaig formar part de l’Associació Europea de Dones per la Investigació Teològica. Molt interessant, perquè hi ha des de teòlogues laiques, fins a protestants... molt plural.

Tornam a Espanya...

Aquí es va fundar “EFETA” (Escuela Feminista de Teología de Andalucía), amb seu a Sevilla, que va funcionar uns anys. Tenia una escola on-line amb moltes alumnes llatinoamericanes. Però totes les que hi donaven classes estaven fent altres feines; aquestes classes no donaven per viure. No era possible investigar, i no es va formar un corpus d’investigació.

Resulta decebedor per una feminista veure la realitat de l’Església Catòlica? És més dura que en altres àmbits, o semblant?

Seré un poc dura, però crec que dins l’Església no hi ha salvació. És tot el contrari del que ella diu: “fora de l’Església no hi ha salvació”. Dins l’Església no hi ha salvació si l’entenem com aquesta elit masculina clerical. Jo no havia fet feina mai dins l’Administració Pública i una de les coses que he trobat ha estat una espècie d’estructura eclesial. Constitució, Estatut i tot el corpus jurídic... També tens els bisbes, els grans juristes de l’Administració, que són els que tenen la capacitat d’interpretar tot això; i, endemés, ho fan de tal manera que no sigui entenedor. Igual que a l’economia; interessa que hagi especialistes. És una manera de mantenir el control sobre aquestes disciplines; quan tots hi hauríem de poder accedir.

’En el moment en què es va constituir MÉS... jo hi vaig anar’

Efectivament, arribes a la Direcció de l’Institut Balear de la Dona. Com hi arribes?

Jo, políticament, no m’havia acostat a cap partit polític... El meu discurs de bar era: “El PSM és molt nacionalista, però no és excessivament d’esquerra i les esquerres eren poc sobiranistes”. Quan la gent em demanava si estava adherida a cap partit polític, jo sempre posava aquesta excusa. En el moment en què es va constituir MÉS es va fer una convidada a la ciutadania a participar en l’assemblea de constitució i jo hi vaig anar. Sí que tenia afinitats a través de persones; per exemple, el meu germà feia molt de temps que estava amb els Independents d’Artà. Jo no hi vaig estar mai afiliada, però hi havia aquesta afinitat. Coneixia na Lila, na Xisca Mas, en David (amb el que havia coincidit a la UIB)... Vaig rebre el mailing i vaig dir: hi aniré. L’assemblea de MÉS em va semblar super interessant, encara que no havia llegit tota la ponència política, sols l’havia mirada per damunt. Es va parlar de les sectorials, i la persona encarregada d’apuntar la gent era na Mercè Bujosa. Jo vaig enviar un correu a na Mercè dient-li que m’interessava si hi havia un grup que treballàs la igualtat; m’interessava estar i col·laborar en aquest grup. Va esser així, a través del Grup d’Igualtat, que em vaig ficar dins MÉS. La relació havia estat intermitent.

Jo el 2009 havia demanat una excedència i havia anat als Estats Units per estar amb la professora Schüssler i fer la tesi; volia tornar a reprendre tot el tema de la tesi. Quan es va començar a plantejar el tema de les primàries el Grup d’Igualtat es va animar de qualque manera a prendre-hi part i animar les dones a presentar-nos a les Primàries. Donar-nos compte de què el compromís també ha de passar per una major implicació, apuntar-se, etc. Em vaig apuntar a les Primàries, no sabia gaire si al Consell o al Parlament; es tractava de fer cor, de fer bulto... Una vegada fetes les Primàries, ens vàrem posar a fer feina en el Programa Electoral. I, després de les Eleccions, vaig tenir diferents cridades; i va esser conversant dins el Grup d’Igualtat allà on em varen proposar que, si hi havia algun organisme d’igualtat que fos de MÉS, si hi voldria estar... I va esser així; gairebé inesperat.

Arribes a l’Institut, i què trobes?

Arrib a l’Institut amb els Acords del Canvi, que eren tres coses: Transversalitzar les polítiques d’igualtat, que es fes i s’aprovàs la Llei d’Igualtat i fer un Pla Integral contra la violència de gènere. Arrib i em trob amb un Institut on els esforços estan gairebé destinats exclusivament a les qüestions de violència de gènere. No hi ha hagut programes de feina en àrees d’igualtat.

Durant la legislatura anterior hi ha hagut dues directores. Una d’elles donava la sensació que la seva feina era precisament eliminar l’Institut, i l’altra, na Bel Llinàs, que va fer una bona feina de reconstruir de qualque manera part del que la seva predecessora havia espenyat. Na Bel ja havia estat Directora de l’Institut en una altra legislatura i jo la coneixia perquè havia fet feina a una empresa de son pare quan ella era recepcionista. Una de les primeres coses que em vaig trobar va esser que l’assistència jurídica i assistència psicològica a Part Forana s’havia anat desmantellant amb l’excusa de la crisi.

De fet el pressupost no va pujar fins el 2015, l’any de les eleccions. Aquest anys s’havien tornar constituir dos punts d’informació jurídica a Inca i a Manacor. Però la jurídica estava a una oficina, la psicològica estava a IRES... estava molt deslligat. Tot d’una jo vaig dir: això ho hem de reconduir d’alguna manera en el sentit de que tengui tot una unitat i una coherència. Va esser així com va sortir la idea de què, tant amb els dos Ajuntaments com amb el Consell de Mallorca, crear “L’Espai Dona”, on l’Institut hi aportaria aquests serveis, assistència psicològica i assistència jurídica. Vàrem doblar el servei d’assistència psicològica a Part Forana. L’assistència jurídica no la vàrem tocar perquè, entre altres coses, com que ningú sabia que hi era, no feia massa servei. Potser l’haurem d’augmentar, perquè, ara que està reagrupat, té més demanda. Ara la gent el va coneixent i passa el que és normal: així com es va coneixent, es va utilitzant. S’ha d’anar revisant constantment a veure si s’ha de millorar el servei.

Menorca i Eivissa...

A Menorca i Eivissa tenim convenis amb els Consells Insulars. Tant a un lloc com a l’altre hi ha el “Centre Assessor de la Dona” on hi ha treballadora social, assistència psicològica i assessoria jurídica. També tenim un conveni amb el Consell Insular de Formentera que també dóna aquest servei. També hi ha Casa d’Acollida tant a un lloc com a l’altre. A Menorca la casa d’acollida té manco demanda i la d’Eivissa està molt plena. Amb les dificultats d’habitatge que hi ha a Eivissa, a vegades es cronifiquen les estades. A Mallorca tenim un conveni amb el IBAVI (Institut Balear de la Vivenda) i ens resulta més fàcil; en canvi, a Menorca i Eivissa hi ha més escassetat i ens costa.

quin és el perfil d’una dona víctima de la violència de gènere?... “esser dona”

Deu haver-hi dones que frisen de partir del centre i altres que hi quedarien molt de temps...

Clar, quan a mi em demanen quin és el perfil d’una dona víctima de la violència de gènere, sempre responc el mateix: “esser dona”; no hi ha un perfil de víctima de la violència. Una altra cosa es la dona víctima de violència que necessita uns recursos o uns altres. Una casa d’acollida, una vegada la necessites per protecció, per perillositat, o, també per manca de xarxa social i de xarxa familiar. Perquè moltes dones tenen recursos i, per tant, no necessiten anar a una casa d’acollida i la seva situació no és de perillositat. En canvi n’hi ha d’altres que no tenen ni xarxa social ni familiar; no tenen béns per a poder subsistir per elles mateixes en un primer moment. Endemés, a vegades s’hi afegeix la perillositat que fa que hagin d’anar a una casa d’acollida. A vegades la policia et du una dona a la casa d’acollida i són dones que tenen el seu habitatge, estan cercant l’agressor per a fer-li judici o per tancar-lo, per protecció n’hi ha que estan una setmana o hi estan un parell de dies, fins que ha passat la perillositat. També hi ha un conveni entre comunitats autònomes per a poder enviar-nos dones per a una especial protecció. Hi ha circumstàncies excepcionals que fan aconsellable sortir de la pròpia comunitat autònoma.

Les prioritats són els tres acords pel canvi que tu has esmentat abans?

Efectivament; en aquest moment ja ho tenim tot en marxa. La Llei d’Igualtat ja està aprovada, aquelles 135 mesures a les quals el Govern es va comprometre, que són el Pla Integral contra la Violència. Aquestes mesures estan dividides en sis eixos de feina. N’hi ha quatre que són de prevenció i de foment de la igualtat (la igualtat és l’antídot de la violència de gènere). Una és millorar l’atenció a les dones que pateixen o han patit violència i una altra és de canals de participació i de revisió de la posada en marxa de totes aquestes mesures; si es duen endavant, si són efectives, si no ho són... i tot això.

Quines dificultats són les més fortes amb que et trobes?

L’estructura de l’Institut, així com està organitzat, és la mateixa de l’any 2001. Per tant, necessita renovar-se. Per posar un exemple: a l’Institut hi ha una sola cap de servei, que du tots els temes de gestió i planificació; els temes de contractacions. Hi ha molts de serveis que estan externalitzats; per exemple, l’assistència psicològica que existeix des del 2003, no s’ha funcionaritzat. No sé si s’ha de fer o no, però sí que és un plantejament que no crec que sigui més car des del punt de vista econòmic. També s’ha de dir que la manera com està plantejat l’esser funcionari crec que és poc àgil. Per una banda, flexibilitat d’horari, dematí i horabaixa; per l’altra banda, gent especialitzada. No és el mateix si un psicòleg o una psicòloga té formació respecte de la violència de gènere; de la mateixa manera que un jutge o una jutgessa que no tenen formació sobre la violència de gènere, potser no analitzaran bé aquella situació.

Hi ha jutjats especialitzats en violència de gènere; i, si un jutge no està format en aquesta matèria, no pot fer judicis. Perquè no té tots els elements necessaris per a poder decidir si fa falta emetre una orde de protecció o no. La dona que acudeix a nosaltres té una mitjana de cinc vegades que intenta abandonar l’home que l’agradeix! Per tant, si tu no saps això, dictes una orde d’allunyament, per tant, una orde de protecció cap a aquella dona (no s’hi pot acostar), a vegades se’n tornen anar a viure plegats... El cicle de la violència està formar per una època de lluna de mel, una altra època d’acumulació de tensió fins que arriba un moment en què esclata altra vegada la violència... Potser la dona torna a posar una denúncia... Si tu no saps això, pots interpretar que aquella dona fa comèdia. En canvi, si tu tens coneixements del què és la violència de gènere, descobreixes els indicis d’aquesta violència.

Vols dir que tenir un títol de jutge o de psicòleg, o del que sigui, no vol dir que tengui assimilada la categoria d’igualtat de gènere...

Efectivament. L’altre dia hi havia un article al “Ara Balears” en què dues al·lotes que fan investigació en els Jutjats, tant aquí com a Catalunya, parlaven dels estereotips de gènere que hi ha dins el món de la judicatura. Però, els estereotips de gènere hi són dins el món de la judicatura, dins el mons de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, dins el món dels metges i metgesses, dins el món d’allò social... Per tant, per fer atenció, sigui del tipus que sigui, fa falta formació. En aquest sentit na Bel Llinàs, el que va posar en marxa realment en aquesta darrera etapa va esser, amb uns fons europeus, una base de dades unificada per a tots els serveis de l’Institut Balear de la Dona.

Per altra banda es va dissenyar una formació per a la detecció i atenció a les víctimes de violència de gènere. Està molt ben dissenyada, i és una formació semi-presencial, són quaranta hores (tampoc no és que sigui un excés), bastant densa, on hi participen, amb places reservades, cossos de seguretat de l’Estat, treballadors socials, professors, personal sanitari, personal d’administració de justícia... A les classes presencials es troben tots junts i després hi ha una part especialitzada per a cada un dels col·lectius. És molt interessant perquè, tenir coneixement de quina és la funció de cada un dels professionals i afavorir la coordinació, més protecció pot oferir.

’No és el mateix una escola mixta que una escola co-educativa.’

La violència de gènere, amb la transcendència mediàtica que té, pot fer invisibles altres problemes de la dona?

Sí! La violència de gènere és l’emergència. Però, endemés d’atendre aquesta emergència, l’important és la sensibilització i prevenció, tota aquesta línia. Per una banda la Llei d’Igualtat és la que ens dóna l’estructura per posar en marxa diferents actuacions. Per exemple, marca que a cada centre educatiu ha d’haver-hi un agent de coeducació, que pot esser un professorat que s’hagi format en coeducació. Implantar programes i projectes de coeducació en els centres educatius. Perquè no és el mateix una escola mixta que una escola co-educativa. El que cridaria més l’atenció d’una escola mixta seria l’uniforme, per posar un exemple: les nines amb falda i els nins amb calçons. Ja marques a nivell de gènere; ja els estàs dient: “tu pots fer unes coses i tu en pots fer unes altres”. Tu no pots fer cucaveles en el pati i els nins sí. L’escola mixta està implantada, malgrat els intents de les forces reaccionàries d’eliminar-la.

Ara, l’escola co-educativa no està implantada. Per posar un exemple: Jo donava classes de Filosofia, ara no record quin any era, però a la Filosofia de segon de Batxiller no sortia cap filòsofa. La primera que va sortir era el curs 2011-2012, que vàrem començar a introduir Hannah Arendt. Un altre exemple: en Història Contemporània s’explica el Moviment Obrer, està en el currículum, en canvi el feminisme i el moviment sufragista està en els annexos, com a documents de feina als que mai tens temps d’arribar-hi. Donar més importància al moviment obrer que al moviment sufragista i feminista, que neixen al mateix temps... El Manifest Comunista és del mateix any que el Manifest de Seneca Falls, 1848. I la Declaració de Seneca Falls ningú sap què és. Varen esser cent persones dels Estats Units que es reuniren a una capella metodista i varen començar a parlar dels Drets de la Dona. El mateix any del Manifest Comunista, però ningú en parla. Tot això s’ha anar implantant també dins l’escola. Si no, seguim essent intruses, afegits, en qualsevol àmbit.

Mallorca actualment, per les seves característiques illenques i per la seva realitat poblacional, potser sigui un laboratori ideal per a la percepció de les enormes diferències que existeixen entre els distints pobles, també referides a les dones. Arriben a l’Institut les dones africanes i les llatines?

Per posar un exemple: Des de la Direcció General de Cooperació, estic parlant d’avui, que són els qui realment tenen relació amb les ONGs, algunes de les quals, endemés de fer feina a països en vies de desenvolupament d’Àfrica o Llatinoamèrica, també duen activitats aquí, sempre que treballen amb dones vénen a l’Institut. I, a vegades, a través de les dones que ells duen, des de l’Institut hem pogut arribar a altres dones.

Moltes vegades els immigrants africans i llatins tenen unes xarxes molt més consistents que les nostres...

Exacte! Han vingut dones nigerianes que treballen per la igualtat en el seu país, i hem organitzat en el Casal una xerrada amb altres dones nigerianes. També hem començat a establir xarxes amb aquestes dones. En el Casal de les Dones hi ha dos grups d’alfabetització en castellà, la majoria dones marroquines. Dues professores d’universitat marroquines les varen fer una xerrada. Entrar des dels seus mateixos paràmetres culturals i des de les reivindicacions que fan elles mateixes en els seus països, és la millor manera d’entrar-hi. Les mediadores culturals són les que envien les dones a aquestes formacions.

Parlant de xarxes, l’altre dia vaig anar a Fiesta Radio, que és una radio llatinoamericana molt escoltada pels col·lectiu immigrants llatins, a explicar el Pacte. Vàrem estar xerrant una hora i mitja! Tot d’una que vaig arribar em digueren: “Hauràs de conversar en castellà”. Jo les vaig respondre: “A mi el que m’interessa és que arribi el missatge”. Un dia de la setmana fan un programa més cultural. És la ràdio més escoltada per la comunitat llatinoamericana. Llavores hi posaran “cumbias”, que són masclistes com elles totes soles... però si només les deixam amb les “cumbias” és pitjor!

Què es més difícil treballar, el masclisme dels homes o el de les dones?

El dels homes!! Claríssim!! Les dones, quan entres, quan aprofundeixes una miqueta, ho reconeixen que hi ha masclisme. Potser les que no reconeixen que hi ha masclisme són les dones amb un determinat status.

Que també són masclistes elles...

Siii, el que passa és que també han estat formades pel masclisme. Qui ha pensat la formació, qui ha pensat la Teologia, la Filosofia, ha dissenyat el programa de formació, han estat els homes. A la Universitat s’empipaven quan els deia que la Facultat de Filosofia estava molt masculinitzada i, com que molts són ateus i anticlericals, no els agradava que els comparàs amb l’Església. I hi ha unes gran semblances en això.

Potser sigui la cultura romana...

Jo crec que l’Imperi Romà encara el tenim damunt. I els qui l’han conservat han estat l’Església i les estructures administratives. Les estructures polítiques segueixen essent estructures eclesiàstiques. A un jurista “pope” de la nostra Comunitat li vaig dir : “Això que m’estàs dient és metafísica; anem a cercar una altra interpretació. Tu estàs fent una interpretació super interessada del que diu l’Estatut, del que diuen determinades lleis...”.

’volem que hi hagi agents d’igualtat que vagin dinamitzant aquest pacte’

Com està el tema de la campanya “Reacciona”?

Són vàries coses. Per una banda hi ha la pàgina web, que és la part visible. Ara hi ha unes 2.500 adhesions. Va tenir un pico quan es va presentar i ara les adhesions són més lentes. Una altra cosa és que en el projecte d’enguany, ara estam mirant com ho podem posar en marxa, volem que hi hagi agents d’igualtat, tècnics d’igualtat amb formació bàsica, bé de treball social o d’educació social, que juntament amb els Consells Insulars i l’Ajuntament de Palma formin una xarxa i vagin dinamitzant aquests pacte. Què significa dinamitzar aquest pacte? Per posar un exemple: En un determinat poble aquest agent d’igualtat podria esser una ajuda per a l’Ajuntament perquè dins les diferents entitats que hi ha es faci una feina d’incorporar la perspectiva de la igualtat dins cada entitat.

Una cosa és l’aspecte mediàtic del Pacte i l’altra és la intenció de fons, que és manco mediàtica però més transformadora. En la mesura en què a cada poble hi hagi una entitat o dues, al marge de les associacions de dones que pugui haver-hi, que dins els seus projectes hi incloguin la perspectiva d’igualtat, es pot anar afavorint un canvi dins el teixit social d’aquest poble. Una altra de les línies del Pacte en les que s’està fent feina són els mitjans de comunicació i les agències de publicitat. Encara estam en els inicis. De la mateixa manera que nosaltres l’any passat vàrem posar en marxa un curs de formació del professorat en coeducació i ara estam fent feina amb la Conselleria d’Educació perquè dins el seu propi pla de formació a centres un dels projectes sigui aquest. L’important és que hi hagi un projecte coeducatiu dins el centre, però això suposa que hi hagi professorat amb les antenes posades. Amb les mitjans de comunicació i les agències de publicitat, el mateix. Fins i tot estam dissenyant un programa per anar a cada consell de redacció i fer-hi una formació.

Ho han acceptat els mitjans de comunicació?

Ho estam dissenyant, llavors els ho oferirem. El món dels mitjans de comunicació és molt complicat. A vegades he enviat cartes als diaris per la manera amb què han tret certes notícies. També n’he enviat per felicitació per un determinat editorial. Conversant amb un director em deia: “Jo, cada dia, he de treure un diari i tenim la plantilla que és la que és...”. Som conscient de les dificultat que hi ha, però farem aquesta oferta. El març de l’any passat vàrem convidar tots els mitjan a una reunió, el Diario de Mallorca no hi va venir, per revisar un decàleg que hi ha del 2003 (quan encara no hi havia la Llei de Violència de Gènere) sobre la manera amb què es donen les notícies de violència de gènere. Aquesta és una passa: com es donen les notícies. Hi hem de fer feina perquè no està aconseguit, ni molt manco. També cal revisar com surten les dones en els diaris; quina és la imatge que es dóna? Per exemple: IB3 quan té tertulians per a parlar d’un tema. Li haurem de fer una llista de tertulianes possibles (una dona economista, una enginyera...). En aquest moment estam fent feina amb tot això; de quina manera els podem facilitar la feina. Però també necessitam el compromís dels mitjans.

’La preocupació per la violència de gènere ocupa el lloc 18! ’

Perquè els mitjans de comunicació, ja siguin a través de xarxes, on line, televisió, diaris, premsa escrita... tenen imaginari social i reforcen determinats imaginaris. Els que sempre els deim: quan hi ha hagut un assassinat, no aneu a fer entrevistes als veïnats. Si tu únicament destaques aquell fet i no converses amb els experts, el que fas és desvincular aquest fet concret de tota una problemàtica social que hi ha. L’any passat hi va haver sis-mil dones assassinades; però és que n’hi va haver més de quatre-mil cinc-centes que havien posat una denúncia. I, segons les estadístiques, únicament un trenta per cent de dones víctimes de violència posen denúncia. Per tant, estam davant una problemàtica en què hem d’aconseguir capgirar les enquestes del CIS. La preocupació per la violència de gènere ocupa el lloc 18! Quan hi ha hagut un assassinat, tot d’una ve la pregunta: “Què ha passat; què ha fallat?”. Ja m’arriba a fer nosa. Fallam tots! Tots i totes! Potser l’Administració falla en unes coses, potser els Cossos i Forces de Seguretat fallen en algunes coses, i l’Administració de Justícia falla en algunes coses, però fallam com a societat!!

Encara feim acudits, encara parlam d’atacs de gelosia... encara anam a cercar excuses. Per a un poble és molt fàcil declarar-se anti-taurí (sobre tot si el poble no té plaça de toros), també és fàcil fer mocions, però un poble declarar-se com a poble –no com Ajuntament- com a poble igualitari, com a poble respectuós, com a poble que rebutja les violències masclistes. Això significa canviar la manera de fer comentaris en el bar... significa moltes coses.

Quin feminisme caldria impulsar en el segle XXI?

Na Schüssler diu que el feminisme és la noció radical de què les dones som persones. Això és molt “ianqui” perquè això surt a la Constitució nord-americana. Les dones som ciutadanes de ple dret. El feminisme és això. Una societat que facilita (no només no posa fre, sinó que facilita) que les dones puguin estar a tots els espais, i això significa, també, poder caminar el vespre cap a ca teva tota sola sense tenir por. Poder ocupar l’espai públic en el sentit més ample, ocupar el carrer. Un estat que assumeix les grans contribucions que les dones han fet, com a patrimoni de la Humanitat; que les incorpora. Una societat que no assumeix això és una societat fracassada.

El que la dona s’hagi de reivindicar en el segle XXI...

Vol dir que encara som masclistes. Les societats estructuralment encara són patriarcals. Heu llegit o vist notícies del tant per cent de denúncies falses de robatoris? Ningú es planteja si hi ha denúncies falses de robatoris. Si qualcú fa una denúncia falsa la Justícia fa la seva feina i s’ha acabat. Bé, idò, com és que els mitjans de comunicació encara em demanen si hi ha denúncies falses? No n’hi ha més que en qualsevol altre delicte que es pot denunciar...

Per tant, queda un llarg camí...

Que, amb l’excusa de la crisi, el Ministeri d’Igualtat fos el primer que s’eliminàs... I el Ministeri no era una capritxada; hi havia dues lleis molt importants, la “Llei de Lluita contra la Violència de Gènere” i la “Llei d’Igualtat”, que necessitaven un instrument potent per a desenvolupar-les. Eliminar el Ministeri era donar el missatge de què la igualtat no és important, és un luxe. “Què és el primer que hem de retallar? Els luxes”. Avui el feminisme és molt ric i molt variat, per tant, molt interessant. Una dona que es va acostar a “Creients i Feministes” em va dir: “Jo llegia llibres de teologia i no entenia res. Quan vaig començar a llegir teologia feminista, me’n vaig donar compte de què no es tractava de què no ho entengués; és que no m’interessava gens!”. En aquests moment en què es parla d’un pacte d’estat contra la violència de gènere, jo voldria que fos també un pacte social.

’Voldria que fos un pacte d’estat feminista; que sigui proactiu. Que tengui incidència. No es tracta sols de la violència de gènere’

Voldria que fos un pacte d’estat feminista; que sigui proactiu. Que tengui incidència. No es tracta sols de la violència de gènere. Per exemple, als jutges els costa horrors llevar la pàtria potestat a un home; horrors! Les dones fa dos dies que la tenim, mirau la pel·lícula “Sufragistas”. Tampoc no vull dir que només l’haguem de tenir les dones; però, si hi ha un pare que no compleix o és un maltractador, que li llevin. Ens trobam amb dones que no han denunciat perquè no tenen proves (és fotut trobar proves per a un procés judicial), el que ha fet ha estat separar-se; està fent un procés d’assistència psicològica, té fills, els fills han vist les agressions... Aquesta dona, mentre l’home tengui la pàtria potestat, ella tota sola no pot decidir que els fills vagin a una assistència psicològica per refer-se d’aquest trauma; necessita el permís de l’home! A vegades el jutges els envien a Mediació. Quan hi ha violència, no hi ha mediació que valgui; el millor que pot fer és trencar aquesta relació. Que s’han de posar recursos, que hi ha molts d’homes que tenen actituds masclistes, que és una conducta apresa i que la poden refer. Bé, dedica recursos cap aquí i després ja donaràs pàtries potestats!

La transversalitat funciona realment?

No! La transversalitat és un objectiu: es tracta de què totes les Conselleries faci les seves polítiques en perspectiva de gènere. Per exemple, la llei marca que els pressuposts del 2018 han d’anar acompanyats d’un informe d’impacte de gènere. Si cada conselleria ja fa els pressuposts amb aquesta perspectiva, marcam un llistó, un nivell, però això encara no suposa dedicar una partida a les dones, sinó tenir en compte com la política que fas afecta a les dones i als homes. Es tracta d’un canvi de mentalitat brutal. De moment, les partides econòmiques les hem de posar des de l’Institut.

Gràcies, Rosa, nosaltres intentarem prendre’ns la medicina; mem si els nostres lectors també ho fan.

Documents adjunts