La telefonada tan temuda o: Immigració i males notícies

Mahécor Mbengue
*

Professor de Literatura Francesa*

Quan arriba una mala notícia ningú pensa a donar-te beure

Marcel Pagnol Artista, cineasta i escriptor francès (1895 - 1974)

En aquest món modern, generalment, les bones notícies es donen per telèfon i les males per correu electrònic, va dir qualcú. Per tant, rebre una trucada telefònica tard, de vespre, pot sembrar la confusió, i fins i tot el trastorn en qualsevol esperit, especialment dins aquell d’un immigrant. Sobretot si a través de la màgia de la tecnologia, reconeix que aquesta trucada prové del seu país d’origen. En aquest moment, tot i la curta distància que separa el llit del telèfon, pot semblar quilomètrica. Llavors mil pensaments li poden passar pel cap.

Dins un ràpid diàleg intern, es pot deixar anar a tot tipus d’especulacions. Si dins les darreres notícies de casa, un pare o el seu fill estava greument malalt, és probable que pensi: «Què li passa? Per què em criden en aquesta hora? Segurament ha passat qualque cosa greu..»

O també: «Esper que no hagi mort!». Si el darrer que sabia, la seva esposa o la seva filla s’acostava al final del seu embaràs, segurament es preguntarà: ’Ha parit? Nin o nina? Esper que tot li hagi anat bé». Si a les darreres notícies, el seu país estava ple de disturbis violents, es pot fer un nombre incalculable de preguntes. Moltes hipòtesis d’aquest tipus li poden creuar el seu esperit en un petit interval de temps abans que agafi el telèfon. El seu cor va ple d’ansietats.

Igual que un acusat es troba ansiós i impacient davant el jutge a l’espera del veredicte, o un estudiant paralitzat per l’estrès esperant la llista d’admesos, té pressa d’agafar el telèfon, per alliberar-se d’una vegada d’aquest malestar i posar fi a aquest suspens.

Pot tenir la impressió de que una part del seu destí penja d’un fil. Aquests breus moments semblen durar una eternitat. Alguns immigrants que no ho volen viure, deixaran sonar el telèfon per que els deixin un missatge; a continuació, el podran escoltar imaginant-se que estan més tranquils. Altres apagaran o desconnectaran el seu telèfon abans d’anar a dormir per evitar tenir una mala sorpresa durant la nit.

Quin expatriat mai no ha viscut aquests tipus de situacions pertorbadores, mal sigui una sola vegada durant la seva vida d’immigrant? Encara que pertorbat en el seu somni, si les notícies que rep de l’altra costat no són alarmants, és trobarà molt alleujat, fins i tot si li conten disbarats. Perquè sovint passa que moltes persones al país dels immigrants, criden per telèfon a qualsevol hora del dia, perquè no saben res o saben molt poc sobre les diferències horàries que hi pugui haver entre els dos països.

Aquesta situació mostra com la vida dels immigrants està plena de pressions.

Es debat entre les preocupacions per la família, sovint a milers de quilòmetres, i la pressió amb què viu al seu país de residència, on el seu humor i la seva moral sovint depenen de la informació provinent de ca seva. Tal com la pluja o el bon temps tenen el seu efecte sobre el dia a dia, les notícies del país d’origen dels immigrants, ja siguin bones o dolentes, sovint tenen un impacte també molt important a la seva vida quotidiana.

Així, un dia assolellat pot ser, a qualsevol moment, espatllat i fosc; com un dia avorrit pot ser il·luminat, amb un instant, per una bona notícia provinent del seu país. Per contra si les notícies que acaba de rebre l’emigrant al telèfon no són bones, com temen contínuament moltes persones que viuen fora del seu país, la resta de la nit s’altera, la son s’interromp i la feina de l’endemà queda compromesa.

En la hipòtesi de la mort d’un familiar, es poden presentar molts de casos segons la situació administrativa i financera, i la voluntat de l’immigrant. Si viu legalment al seu país de residència i té mitjans econòmics que li permeten viatjar, tendrà la possibilitat de partir cap al seu país tan aviat com sigui possible, si vol. Si viu legalment al seu país de residència, però no té mitjans econòmics, la cosa es fa més problemàtica. No obstant això, aquest escenari es produeix sovint fins al punt que molts immigrants africans, enfrontats amb les obligacions financeres al seu país de residència i a les del seu país d’origen, tenen dificultats per estalviar prou. Per tant, en situacions d’emergència, molts d’ells son incapaços de trobar els mitjans per cobrir les seves necessitats.

De vegades es veuen obligats a recórrer a la seva comunitat, els seus amics o el seu banc per demanar préstecs per poder anar al seu país. La situació més difícil i complexa és la dels immigrants sense papers. Tot i que potser tendria els mitjans financers necessaris i suficients per anar al seu país, té una decisió molt difícil a prendre.

Entre anar-se’n amb el risc de no poder tornar, o viure el dolor lluny de la seva família i agafar la seva desgràcia amb paciència esperant una hipotètica regularització, és troba en un dels pitjors turments humans. Això pot ser més difícil de viure per la persona que ho pateix que el fet d’estar durant anys sense veure la seva família.

Si els que es varen quedar al seu país sabessin la pressió que hi ha al país d’acollida, farien tot el que poguessin per evitar involucrar-los en certs problemes, que de vegades són meres trivialitats. La distància i el temps són sovint per als immigrants els factors amplificadors del seu patiment, i constitueixen factors que atenuen la felicitat que podrien haver viscut plenament al seu país.

Documents adjunts