Projecte Home: Una porta oberta a l’esperança


Bartomeu Català Barceló*

Biel Pérez i Pep Valero*

Bartomeu Català Barceló, nascut a Vilafranca fa 75 anys, Llicenciat en Filosofia i Pedagogia, Rector des de fa vint-i-cinc anys de la Parròquia de Puigpunyent i creador del Projecte Home Balears l’any 1987. Ens rep a la nova seu del Projecte Home, en el Polígon de Son Morro, un edifici i unes instal·lacions que trameten llum, vida, serenor... Ningú diria que en aquells moments hi habiten unes cinc-centes persones que la societat qualificaria, com a mínim, de problemàtiques. En Tomeu acaba d’arribar de la presó, de celebrar el berenar de Nadal amb els presos que fan el Projecte. Ens acull amb la vitalitat que el caracteritza, reforçada per la celebració en què acaba de participar.

Encara que creim que el Projecte és prou conegut, serà bo que el seu creador ens el defineixi, així, de cop i volta.

Projecte Home, al llarg de tot aquest temps, ha estat i és una porta oberta a l’esperança per a la gent que s’ha ficat dins el món de l’addicció i les seves famílies. Per una raó molt clara i molt senzilla: quan vàrem començar el món de psiquiatres, metges, etc., tenien molt clar que s’havia de fer feina amb aquesta gent, però que ningú es curava. I la societat com a tal tenia molt clar que pel drogoaddicte hi havia aquestes sortides: presó, psiquiàtric, o, també ho vaig sentir a dir, “barco de rejilla i fons de la mar”. Que, en el fons seria la idea que, en aquest moment encara tenen els caps de qualque nació, per exemple, Filipines.

A Filipines encara pensen així els caps?

Nosaltres vàrem fer un manifest des del V Institute de la Federació Mundial de Comunitats Terapèutiques que vàrem celebrar a Palma encara no fa un mes. Vaig conversar amb el President de la Federació filipina, que era aquí amb la seva esposa, i li vaig dir: “mira, sabem que existeix això; si tu creus convenient que l’Institute i la Federació Mundial faci un manifest respecte de Filipines, digues-ho”. Perquè tampoc no l’has de posar entre l’espasa i la paret. Jo me’n recordava del temps d’en Franco, que sorties defora, deies qualque cosa i en tornar tenia conseqüències. No li havien de pegar una troncada. Va respondre: “Ens agradaria molt; creiem que és molt important que digueu una paraula, perquè estam fent aquest treball -el me va explicar”. I jo li vaig dir: “idò, escriu-lo”. Va escriure el manifest i el vàrem firmar, la Presidenta de la Federació Mundial i jo com a President del Comitè Organitzador de l’ Institute.

“hi ha gent que, quan veu la nostra seu nova, pensa que no hi ha dret”

Això a Filipines, i més a prop?

Hi ha gent que encara pensa en la presó; hi ha gent que, quan veu la nostra seu nova, pensa que no hi ha dret; el drogoaddicte toca estar d’una altra manera... Si aquí hi hagués luxe és una cosa, però que sigui digne... qualsevol persona té dret a això! D’altres encara pensen en el psiquiàtric... Al començament en deien: «tu et fiques en això... tanmateix no tenen remei» Per tant, que davant un sector de la societat especialitzada, pugui haver-hi l’experiència de milers de persones que, després d’anys, es troben bé i viuen bé, és una porta oberta a l’esperança . Quan vàrem començar ho férem perquè ens ho havien dit, perquè ho crèiem, però tampoc no teníem massa experiència. Però, després de passar el temps, veim que és real; nosaltres no “creim” que un drogoaddicte es pot rehabilitar, ho “veim”, ho experimentam cada dia (en Tomeu recorda un dels primers que varem rebre l’alta, fa vint-i-vuit anys, i un d’aquests dies passats va venir a dinar en el centre i du una vida absolutament normalitzada professionalment i personal). Això no és fer promeses; això són realitats!

Tu acabes d’arribar de la presó, fa pocs minuts, del berenar de Nadal...

De què voleu que vos parli, de la presó o del que hi hem fet? Bé, el Projecte ha tingut una relació bastant forta amb la presó. Des d’abans que començàs el Projecte, jo ja anava a la presó, a l’anterior. Com anècdota, el coordinador dels actuals mòduls ha vingut a la festa i em diu: “Tomeu... Tomeu Català, ara et pos cara...” i hem parlat. Li he demanat: “I tu, quin temps fa que ets aquí?” Fa pocs anys. “I quants d’anys tens?” Cinquanta, em diu. Idò, abans que tu nasquessis, jo ja anava a la presó dels Caputxins.

Ha evolucionat la relació del Projecte amb la presó?

Nosaltres sempre hem tingut una opció molt clara per la presó, perquè el setanta per cent dels cinquanta-mil presos que hi ha a Espanya ho són per motius directes o indirectes de drogues. Segurament més del setanta per cent. Clar, nosaltres teníem mot clar que allà hi havíem d’esser. Hem fet una feina, primer d’acompanyar; també de provocar que dins la presó mateixa començassin a tenir... el que deim en el Projecte “uns mínims”. Que començassin a esser protagonistes de qualque cosa d’ells. Fins que, en un moment donat, des de la presó ens demanaren fer una experiència que ja s’estava fent en altres llocs amb el Projecte Home (per exemple a Soto del Real i a la presó de Ourense): fer una comunitat terapèutica dins la presó. Projecte Home Balears oferí al Director, no fer una comunitat terapèutica, per tota una sèrie de raons; com pot esser, per exemple, que perquè hi hagi una comunitat terapèutica hi ha d’haver funcionaris que estiguin en relació amb els membres de la comunitat; i han d’estar en la mateixa sintonia..

.Per altra part, posar un equip de sis o set o vuit persones terapeutes allà dedins costa bastant i, per a això, difícilment tens ajudes. A Madrid ho pagaven des del Pla Nacional Anti-drogues i a Ourense també ho pagaven des d’ells, però nosaltres érem una altra història; nosaltres això no ho teníem. Però, no era tant per l’aspecte econòmic com per l’aspecte terapèutic. Per una raó: una persona que fa comunitat terapèutica, arriba un moment en què ha de sortir; de cara a la reinserció. Si no ha acabat de complir el que toca, no surt i, per tant, queda tallat el seu procés. En aquell moment el Director era en Fernando, i nosaltres li feim la proposta que gent que nosaltres creguéssim, amb la feina que feim sempre dins la presó, treure’ls a defora, fins i tot en segon grau (no sols la gent de tercer grau, que surt), i que venguessin al nostre centre.

“és que no volem cap policia ni cap guàrdia civil!”

Que a les nou del dematí els anàssim a cercar, passassin tot el dia en el centre (en aquell temps estava a Sa Vileta) i després, a les cinc o les sis de l’horabaixa tornar-los a la presó. En Fernando em va dir: “esto será un problema, porque tanta policia haciendo guardia y guardia civil...”. Li vaig dir: “és que no volem cap policia ni cap guàrdia civil”. No en volem cap; nosaltres no en necessitam. Amb tot el respecte per ells! I que sí, que no, que sí, que no... de Madrid li donen permís per fer aquesta experiència. Que gent en segon grau venguessin tot el dia. Hi havia un voluntari nostre que anava a cercar-los; amb totes les dificultats (perquè, a vegades tardaven una hora perquè havien de passar tots els controls...). En tot el temps que vàrem fer aquesta experiència, cap es va escapar, i va durar anys. I per a això no ens donaven ni un cèntim. En un moment donat es va tallar aquesta experiència...

Nosaltres anam a la presó perquè volem, perquè creim que és una opció nostra, de Projecte, però no “a canvi de”; com, a vegades, hi ha gent que ho fa. Nosaltres continuam amb la gent de tercer grau, que estan aquí (Son Morro) o a Ses Sitjoles, i seguin tenint gent de compliment, però que ve des del jutge. Si ve des del jutge és molt més ràpid i molt més fàcil que si ha de passar per presó, perquè llavors ha de passar per Madrid i és tota una complicació.

El compliment...

Senzillament, el jutge li diu: “Pel que has fet jo et condemnaria a tants d’anys; si vas al Projecte i fas el programa que ells et diuen que has de fer... (pensa que nosaltres tenim 22 programes distints) una vegada acabat i obtinguda l’alta del Projecte, la condemna està perdonada, condonada. I, si un mes abans d’acabar el programa te’n vas, entres a la presó tots els anys que t’havia condemnat”. Clar, això, vist des de fora, pot sonar a no sé què. El que és cert és que fer el projecte... Ara vos contaré (de tan en tan fuig del guió...): Cada parell d’anys vénen al Projecte un grapat de jutges i fiscals a passar tot un dia a la Comunitat de Ses Sitjoles. La primera vegada que varen venir..., clar, Ses Sitjoles segons com ho mires, és molt exigent i aparentment molt dur (dic aparentment, perquè tampoc no ho és tant). Amb això una jutgessa diu al grup d’al·lots: “Això és molt dur; més dur que la presó!” I un al·lot li diu: “Sí, tu em vares condemnar a tants d’anys de presó i els he complert, però hi ha una diferència entre la presó i aquí. A la presó hi estam perquè ens hi duis, per força. Estam a la presó i no ens serveix de res, en canvi, aquí hi estam perquè volem i veim que cada dia ens serveix!”. Aquest al·lot li va dir això; jo ara no faig un judici de la presó.

Què hi feis actualment a la presó?

Allà hi tenim un grapat de voluntaris i també una terapeuta; n’Aina, una psicòloga que està bàsicament dedicada a la presó. Tenim un mòdul i mantenim uns primers diàlegs amb la gent que ho vol. Arribat un moment podem fer la petició de què vagi al que es diu la UTE (un nom que canvia cada dos per tres), un mòdul amb unes condicions especials. I estan fent el Projecte allà dedins; són un grup de vint persones (volem que sigui un signe, una realitat, però no hi podem posar-hi més personal; d’on treus els recursos?). Hi ha una llista d’espera per poder anar a aquest mòdul. Estar en aquest mòdul suposa estar amb la gent que fa tractament, Creu Roja..., abans hi estaven els de bona conducta, els polítics, etc. Nosaltres estam aquí. Es fan grups terapèutics, treballam molt la possibilitat de reinserció. Per exemple, aquesta setmana, per mi ha estat una alegria enorme, hi havia cinc altes del mòdul; i això és molt guapo. També treballam tot el “papeleo” per poder arribar al tercer grau; llavors ja poden venir directament aquí (Son Morro).

Quan els donau l’alta ja passen a tercer grau?

No, no, nooo... uhhhh! Això sempre ha de passar per Madrid!

O sia, que els donau l’alta i segueixen estant a la presó?

No, nosaltres feim aquesta feina conjunta, perquè, si no, hi ha una interrupció. Quan poden sortir de la presó els donam l’alta. Ha estat molt guapo veure com les cinc altes d’aquesta setmana s’acomiadaven dels companys. Un fa el programa “Reincorpora” (que és fer feina a defora), l’altre a “Arrels”... depèn. Per tant, la feina que en aquests moments feim a la presó és, bàsicament, anar als distints mòduls amb l’equip de voluntaris perquè, el qui vulgui, pugui xerrar amb un de nosaltres i, quan consideram que ha fet un procés mínim, se li proposa per anar a aquest mòdul. I avui el que hem fet és que cada any la terapeuta s’encarregava de preparar-los un berenar-dinar. És curiós, el que trien cada anys és: pa moreno (una burrada de quilos de pans grossos per a vint persones), cuixot, formatge, olives, tomàtigues de ramallet (cada any les duc de Vilafranca), oli, Cola Cao amb galletes dolces, torró... Ahir vespre, quan feia netes les tomàtigues, jo pensava molt en ells...Això m’emociona.

Quin perfil té la persona que fa el Projecte?

Està molt mesclat. És drogoaddicte. Des d’al·lots joves, que potser fa sis o set anys que estan allà dedins., fins a gent gran, de cinquanta anys. He demanat a bastants d’on eren i quasi tots de Palma, qualque emigrant, però no massa; tampoc gaire gitanos.

“Gilberto Gerra va donar una visió global des de l’ONU del narcotràfic, de la rehabilitació, de la realitat de les drogodependències”.

Fa dues setmanes heu celebrat el “V Institute” de la Federació Mundial de Comunitats Terapèutiques (WFTC).

Els americans li diuen “Institute” com li podrien dir una altra història, una “escola”, un Congrés... Consisteix en què, a nivell de comunitats terapèutiques, es fa un “institute” cada sis,set, vuit anys. Només se n’han fet quatre (el primer es va fer a Roma, després Rio de Janeiro, New York, Gènova), aquest era el cinquè. Quin tipus de gent va a aquest “Institute”? Hi van els “spars” (figures destacades) més importants, ja sigui a través de les publicacions que han fet, partint dels estudis o de l’experiència, sobre comunitats terapèutiques i drogodependències. L’objectiu, quin és? Així com a un congrés, normalment, hi vas; i hi ha conferències, debats, tallers... A l”Institute” només vàrem tenir una conferència, la del màxim responsable de Nacions Unides en drogodependències i prevenció, Gilberto Gerra. Per a nosaltres va esser molt important que vingués; no és fàcil dur aquests personatges. Va donar una visió global des de l’ONU del narcotràfic, de la rehabilitació, i de la realitat de les drogodependències a nivell mundial. Va donar una quantitat de dades impressionant. Clar, té una atalaia única.

Per a la resta de l’“Institute” vàrem triar quatre temes. Vàrem fer grups relativament petits, de vint a trenta persones; sis grups, tres en castellà i tres en anglès, i tots els grups estudiàvem tots els temes. Varen venir gent de vint-i-cinc països de tot el món: Argentina, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Xile, Colòmbia, República Txeca, Dinamarca, Escòcia, Espanya, Estats Units, Filipines, Grècia, Indonèsia, Irlanda, Itàlia, Holanda, Mèxic, Nepal, Pakistan, Perú, Portugal, Rússia i Sri Lanka, cent cinquanta persones.

Jo vaig fer la presentació i vaig plantejar: Qui hi ha a ca nostra?, perquè hi ha gent que parla i ja fa anys que no està ficat en això. Què troba a ca nostra? Com és possible fer això? Alegries i dificultats, quines són? Què farem en aquest cinquè Institute. Aquesta va esser la introducció. També varen parlar la Presidenta del Govern, Francina Armengol (na Francina comença a llegir... deixa el paper i comença a recordar una experiència que va tenir a Projecte Home en una visita a Ses Sitjoles; va parlar d’això i va esser impressionant. Sabeu què suposa per aquella gent que la Presidenta del Govern les digui: “jo ho conec; jo ho he viscut?”. Va esser extraordinari) i la Responsable del Pla Nacional de Drogues.

Pel Projecte Home Balears suposa un reconeixement molt important la celebració aquí d’aquest Institute...

Sí, és clar!

I els temes tractats?

El títol gros que li vàrem posar a aquest Institute era: “Esencia e innovación”. Tenim unes arrels, hem de saber quines són, però no podem quedar aquí i, per tant, com feim aquest camí. Els temes eren: Metodologia. Sostenibilitat i gestió. Relacions externes. Lideratge.

Un dels problemes que hi ha a les comunitats terapèutiques és que els “líders històrics” es mantenguin i no donin pas als líders emergents. Passar d’un lideratge personal i carismàtic (jo reconec que aquí he tingut un lideratge personal i carismàtic) a un lideratge d’organització (organitzacional); treballar aquest tema era molt important. El vàrem treballar.

Quina dialèctica es va crear? Les procedències dels participants ens parlen de sensibilitats molt distintes...

Mooolt...! Com que els temes eren molt clars, hi havia la persona que guiava el grup i tenia molt clar l’itinerari.

“el respecte als Drets Humans és fonamental, si no, no s’ha de dir comunitat terapèutica”

Qui havia triat aquestes persones?

(Rialles d’en Tomeu) Home, nosaltres... però abans havíem dit per escrit quins eren els objectius. N’hi havia un que guiava, hi havia un secretari i hi havia el qui feia la presentació del tema; hi havia tres persones a cada grup, que no és que duguessin el grup cap a determinat lloc, sinó que tothom pogués parlar i que no es centràs només en una cosa. El vespre abans ens vàrem reunir aquí... estava molt ben preparat. O ho prepares molt bé, o és un fandango. Aquests tipus d’organització pot sortir un xurro si no està ben preparat. Però vosaltres m’heu demanat si gent de països tan diversos, amb mentalitats i ideologies tan diverses, es poden compaginar. La primera impressió meva, molt positiva, és que, a pesar d’esser tan distints, arribàvem a uns acords mínims. I respectuosos. Pensau que hi ha països, i no sols Filipines, on el primer de tot que s’ha de fer, a nivell de societat i a nivell de comunitat terapèutica, és respectar els Drets Humans. Això és molt fort; perquè hi ha gent que vol una comunitat terapèutica per a tenir-los tancats i punt. Hi ha comunitats terapèutiques que són “carcelarias”. Per tant, aquesta passa de dir que el respecte als Drets Humans és fonamental, si no, no s’ha de dir comunitat terapèutica, és una passa molt important.

Què en destacaries?

Jo crec que la gran riquesa va esser que tothom va poder dir, els secretaris comunicaven les informacions, i, per fer la Declaració, el dia abans es va fer una primera aproximació. I això també va estar molt ben duit; ho varen dur en Jesús Mullor (Director de Projecte Home Balears) i n’Oriol Esculies (Barcelona). Els dissabte dematí, en dues o tres hores es va fer la Declaració, però havíem fet feina a matar! El divendres, que vàrem fer un sopar de gala, va haver-hi gent nostra que de sopar res de res...

Segur que la Declaració té un efecte de creació d’opinió, però vincula d’alguna manera els seus firmants?

Sí! Perquè hi havia tots els presidents de les Federacions que diuen Regionals (australiana, asiàtica, europea, llatinoamericana i nord-americana) amb el compromís de què arribi a totes les seves comunitats la Declaració de Mallorca i marqui el ritme dels anys venidors. Hi havia, per exemple, el president de la Federació brasilera, parlant amb ell em diu que a Brasil hi ha dues-mil comunitats terapèutiques! Dues-mil...! Brasil és molt gran... Espanya o Europa saps que són de petites... Ell ho tenia claríssim, vàrem conversar molt, hi ha aquest compromís.

Mallorca què ha après amb aquest Institute?

Hem fet dues coses especialment. Una. Nosaltres teníem un grup de gent que hi participava. Nosaltres vàrem dir: si qualcú s’ha d’aprofitar d’aquest Institute... també hem d’esser nosaltres. No només hem de fer un servei, sinó que a nivell de formació de la nostra gent també ha de servir. A nivell d’organització hem estat més de mig any preparant això. I veure que érem capaços, tenir aquesta experiència de què érem capaços de treure-ho, ja és important.

A nivell de Comitè Científic, tot la feina que vàrem fer de crear i de preguntar a la nostra gent quins temes convé i no sé què... i després consultar-ho a defora, va esser un exercici de relació molt positiu.

La nostra gent que va participar en els grups, dels quals algun era el secretari o el moderador, en els grups espanyols hi havia un argentí, una altra llatinoamericana... tres eren nostres.

Al cap d’un parell de dies la Directora de la Federació Mundial de Comunitats els digué als al·lots: “Mirau, podeu estar ben contents d’estar en el Projecte Home de Mallorca”. O sigui, que la nostra gent se’n donàs compte de què estàvem bé...

Va esser una certa homologació internacional

Sí! I una reafirmació. També és important. Per altra part, per a la nostra gent escoltar versions tan distintes del que és el treball en drogodependències és d’una riquesa bestial. Per exemple, quan deim “aconfessional”, perquè n’estam plenament convençuts, trobar-te amb gent de Llatinoamèrica que de paraula sí, però de fet no. Ets “el padrecito”... això, com s’entén? Quan es diu, per exemple, “a partidista”, és molt guapo ha d’esser fora partits, però llavors, ideològicament, quan parlàvem d’essència i d’innovació... quins són els valors essencials? Quan parlam d’ideologització pensau que nosaltres tenim gent de tota classe. A nivell de terapeutes hi ha gent que ha estat de partits d’extremísssima esquerra, però ells tenen molt clar que aquí la ideologització queda a part. Una altra cosa són els valors, els valors sí que els hem de defensar. El mateix a nivell religiós; aquí no hi pots entrar absolutament gens; són opcions que cadascú fa i les respectam. Tenir-ho tan clar aquí, i veure que era tan difícil tenir-ho clar a tants de llocs! I fer una defensa rabiosa d’això...

“Malgrat sofrir més de dues pressions... i de vint-i-dues!! “

El Projecte de Balears seria un avançat en aquest nivell d’aconfessionalitat i apolitització

Sí, sí... claríssim!! Malgrat sofrir més de dues pressions... i de vint-i-dues!! Per exemple, tot l’assumpte ideològic, sabeu què és el món nordamericà i el llatinoamericà? Són mons distints! Sabeu què suposa que el director de determinada comunitat sigui un psiquiatra o sigui un ex-addicte? Sabeu què suposa topar-te amb la realitat de comunitats terapèutiques que no poden tenir aquest nom, perquè, jo què sé, un al·lot fa tres mesos de comunitat terapèutica, es sent bé, se’n va i crea una comunitat terapèutica. Al·lot, què fas!? Això ha passat i segueix passant. I pegam un crit molt fort a nivell de grups; això és molt seriós!

Les comunitats orientals, també tenen pendent el tema religiós i polític?

Sí que el tenen. Va venir qualque “bonzo” de Sri Lanka. Un altre... a nosaltres no se’ns ocorrerà mai repartir Santcristos a tothom; ell repartia Budes a tot quisque... uns penjarolls. Clar, aprendre que, quan una persona ve al Projecte, no ve per a esser evangelitzada ni ideologitzada, sinó per afrontar un problema que té, que és la drogoaddicció... no és fàcil això! Sembla que és el normal, però no és tan normal dins el nostre món.

El tema de la legalització de la droga, va esser present a aquest Institute?

No; absolutament. Nosaltres tractam la gent que ens ve i veim les conseqüències... Volíem tractar un tema, però llavors no vàrem tenir dades suficients; era Uruguai. I, de part dels Estats Units, el haixixs. Però resulta que, cada vegada més, es veu que la puresa del “porro” ha passat del set al vint per cent i això es fa ben conscientment i cada vegada fa més mal. Crea més addicció i, segons la part psicològica d’una persona, li pot provocar brots esquizofrènics, etc. Com que tota la gent que érem allà ho teníem tan clar, ni es va plantejar.

Tornant al tema de l’informe de les Nacions Unides, l’aspecte de la rehabilitació deu esser la part més petita del món del narcotràfic, no teniu la sensació d’esser una gota que cura una mica, però...?

Mirau, hi ha interessos fortíssims, fortíssims. Perquè això segueixi i augmenti. No sols perquè això segueixi, després, conversant particularment amb en Gilberto, em va dir una sèrie de coses que em varen impressionar molt. Dóna la impressió que hi ha gent i grups als quals els interessa, no sols que existeixi la droga i que molta gent s’hi enganxi, sinó que quedi molta gent “tocada”. I t’acollones, perquè és molt de poder i són molts de doblers...

Aquesta sensació que heu dit, és certa. Però, per altra part, dius: bé, sí som una gota, val la pena esser una gota! L’altre dia, per exemple, m’agafa una al·lota i em diu: “Tomeu, ara estic aquí i n’estic molt contenta, però els quatre anys darrers he estat dins un cotxe abandonat, tota sola, he passat els Nadals tota sola, sense menjar, sense els fills...”. I va seguir dient sense, sense, sense... “I ara, aquí, podré tenir un llit per dormir, podré menjar, podré veure els meus fills...”. Dius: ho val la pena! A pesar de què... fins i tot a nivell d’eleccions nord-americanes,...! Et pot sentir un no res, però, tens això altre: són persones i, per tant, sempre val la pena.

Conversant amb en Tomeu quedes contagiat de què, malgrat sembli insignificant, val pena aportar encara que sigui una gota a la millora del nostre món. Una lliçó ben nadalenca per a tots nosaltres!

Documents adjunts