LA SOFRENÇA DEL POETA:

DEL DOLOR A LA BELLESA*

J. Jesús Camargo*

Professor de Filosofia*

Fa dos anys l’editorial de Calonge, AdiA Edicions, amb el gran poeta calongí Pau Vadell al capdavant, va tenir la valentia de propagar la poesia de Bàssem an-Nabrís, un dels grans poetes palestins d’avui, publicant el recull de poemes titulat Totes les pedres, traduït per Valèria Macías.

En la poesia d’en Bàssem la història de dolor esdevé sofrença que es fa vers que aixopluga i salva. Obri camins incandescents entre els núvols amb l’aixada dels versos, per desfer la «brossa als ulls» i busca la mirada neta, senzilla, però plena de veritat que fa mal, però és un mal essencial per remoure i commoure les consciències i per lluitar contra la injustícia.

Bàssem an-Nabrís, 2012. Foto: Víctor P. de Óbanos.

Sempre, emperò, hi ha quelcom que va més enllà del vers, que el transcendeix, i els mots busquen la raó de la seva existència i el silenci busca fugir de la seva solitud perquè es sent còmplice del desastre i somia ser esqueixat per la paraula justa del poeta que calmi la sofrença. I el silenci, de fet, es dorm al costat d’un riu de paraules, però la casa queda lluny, ressona lluny la casa del ser, que és la paraula, el llenguatge.

El tanc de l’exèrcit sionista commou els fonaments de la casa, i les paraules creen la llar en la que viatgers, refugiats, busquen la calma, busquen beure de les mans del poeta l’aigua que calmi la set de la tristesa. En els versos del poeta, els expulsats del paradís, de la casa, de la terra, hi faran nit, i encendran les mirades, les espelmes i les paraules.

Perquè Bàssem es mira Palestina quan cau el sol que crema i fereix al pit, i prefereix mirar-se-la de nit, amb les estrelles que, tímides, dibuixen constel·lacions en les que els palestins busquen guarir-se de les bombes, del dolor...Bàssem roba «la música a la tristesa» i del dolor crea la bellesa d’uns mots que es fan vers esculpint els silencis de la sofrença als ulls, un cant que lluita incansable per salvar als palestins de la fredor injusta que pateixen, de la fredor als nostres pits davant la seva mirada de sofrença.

En el poeta palestí escriure i sobreviure es confonen, perquè de fet, a Palestina escriure és sobreviure, es fa poesia per resistir l’ocupació sionista. Per això deixa palesa la seva lluita contra els que reprimeixen als poetes, als que prohibeixen els versos palestins fins a ser capaços de matar-los o quasi com és el cas de Bàssem.

Per això, Bàssem, abraça als que «escriuen després de les dues de cada nit», els que es demanen: per què morir? Els que se’ls hi xopa l’ànima per esqueixar-se als ulls després d’una hora de música. Però sobretot abraça als «col·lectors de cendra» que somien desperts sota el cel trist de Gaza, mentre «l’obscuritat cau com l’aigua sobre les cases» i es fa silenci i lluita contra les bombes que maltracten la pell, el pit, l’ànima dels palestins, i sembla que la història s’obstina en ferir-los amb un «dolor que no mor», i nosaltres no podem restar indiferents, perquè si no esdevindrem còmplices de la Naqba que segueix en present continu. Perquè com deia Edward W. Said «el pitjor per Palestina és: ser conscients i mirar cap a una altra banda».

Bàssem an-Nabrís roba versos a la tristesa. Perquè el dolor esdevingui bellesa i pugui commoure les consciències articulant un discurs digne contra l’ocupació. En cada vers hi podem fer nit. Bàssem ens convida, però pot fer mal. Al refugi poètic de nit per mirar Palestina plena de llum. Pot fer mal.

Després de submergir-nos en la seva “sofrença” palestina ja no podrem mirar cap a una altra banda. Els ulls dels palestins formaran part de nosaltres per sempre. Així, la poesia, esdevé essencial, per a que els palestins siguin humans als nostres ulls. Perquè fa massa temps que els condemnàrem a la insignificança. La poesia de Bàssem és un desafiament al sionisme, a l’orientalisme perquè té el poder de crear bellesa al temps que combat contra la indecència.

Bàssem ens ensenya que l’autèntic Déu s’amaga en una rosa, o en un ocell, en el miracle, dels pètals, o en el misteri ocult darrera les ales de l’ocell, que no sap que és lliure. I Bàssem viatja de la cova a l’horitzó encès, obert, enyorant els seus fills, nets, i la dona amb qui comparteix l’amor, el dolor, la sofrença...enyorant als ulls que més estima a la terra que l’acull, a la llengua que l’acull, que fa del mots el bressol, l’aixopluc per crear del no-res. I esdevé un degustador de bellesa i deixa que el puput li mengi del buit de les mans per, en aixecar el vol més insospitat, ompli cada plec de la seva pell de versos, de mots indelebles, i palpa els senyals que marquen, i dibuixen l’abisme en «les pupil·les de l’insecte» i es delecta amb la màgia impossible que s’amaga al darrera del silenci de l’univers, on es perd el significat del crit que anomenem Déu. I el dolor esdevé bellesa, i la bellesa fa mal com la tristesa de l’exili i esdevé poema:

«Un senyor amb barret

truca a la meva porta,

als suburbis de Barcelona.

Un senyor que, quan se’n va,

amb ell se’n va el més bell de mi,

i l’ànima torna a l’instant al seu estat:

polsegosa,

al prestatge de l’armari».

Totes les pedres. I l’amor és suplicat perquè faci possible estimar cada pedra en la que dormen totes les persones del camí de la paraula, de la vida. I cada pedra amb la llum de la paraula, de l’amor, encendrà el temps i Bàssem caça les ombres perquè la llum fereixi la pell i les pedres.

Escriure és resistir, i llegir Bàssem an-Nabrís és essencial perquè els palestins existeixin per lluitar contra l’ocupació sionista.

Bàssem, caçador d’ombres, s’enfada perquè la llum no acaba de perfumar els instants dels palestins. Bàssem dansa amb els mots contra el memoricidi que dur a terme el sionisme. I el poeta, amb els versos, construeix pedra a pedra la casa dels records, de la memòria. Perquè la mort i l’oblit del món no omplin d’ombres la vida dels palestins i Bàssem caça ombres per ser fidel a la llum de la memòria i a la casa que cada dia el sionisme pretén robar i demolir. Es fa difícil ser fidels a la memòria, però Bàssem i els grans poetes ens salven de caure en l’abisme de la indiferència davant el dolor de les grans víctimes silenciades de la història: els palestins.

Documents adjunts

  • LA SOFREN (OpenDocument Text – 35.4 kB)

    Version OOo Writer de cet article