Hem fallat greument al poble sirià

Joan Carrero Saralegui*

President de la Fundació S’Olivar *

És bastant incòmode començar aquest article expressant el meu convenciment que hem fallat greument al sofert poble sirià. Perquè em refereixo especialment a nosaltres, als qui creiem en el progressisme i el sobiranisme democràtic. Admirem tots aquells que van venir a arriscar la seva vida a Espanya com a brigadistes internacionals, conscients del perill que suposava el feixisme per a tothom. No obstant això, el poble sirià, que ha patit una agressió tan injustificable com la que va patir la societat espanyola de llavors, no ha merescut per la nostra part ni tan sols unes hores dedicades a intentar descobrir en mitjans alternatius d’informació si el que ens expliquen els grans i ’respectables’ mitjans és cert o si per contra es tracta d’una propaganda veritablement criminal. En l’àmbit del nacionalisme català mereixeria un estudi específic el fet que els mitjans més emblemàtics, inclosos els progressistes en qüestions nacionals (TV3, Ara, Vilaweb...), en les internacionals s’hagin alineat d’una manera tan incondicional amb la versió occidental, una versió per tant de part.

Pobra Síria, quant sofriment, quina devastació! Profundes ferides, vermella sang. Una espantosa realitat. Però que n’és de difícil sortir de la nostra pròpia pell i de la nostra pròpia quotidianitat per posar-nos en la pell oberta i en la situació tràgica de les víctimes! Intentar escriure sobre Síria un article que surti dels aclaparadors marges del que és políticament correcte (quanta por que hi ha a discrepar i quedar al marge!) és molt més que un repte: és com un dolorós part. Encara que també és una obligació moral. La qual cosa no li resta en absolut dificultat. Per què anomenar ’conflicte’ una terrible agressió internacional (una altra més!) la realitat de la qual ha estat tan escandalosament distorsionada? Distorsió que hauríem d’haver descobert de seguida. ¿No es va fer abans en tants altres ’conflictes’ –Irak, Rwanda, Congo, Afganistan, Líbia...– per tal de justificar les corresponents agressions ’alliberadores’? Com hem pogut tornar a caure de nou en la mateixa estafa? Mikel Itulain escrivia ja el 2012 en un article sobre Síria: ’Han aconseguit deformar tant la realitat i polaritzar-la de tal manera, que resulta fins i tot difícil parlar amb moltes persones, fins i tot cultes, amb normalitat i objectivitat sobre assumptes internacionals. La desinformació mediàtica causa estralls en una societat’.

Els instigadors d’una cosa tan paorosa són, malgrat les seves seductores formes i la seva culta aparença, i fins i tot la seva màscara progressista, uns éssers tan depravats que els qui conservem alguna resta d’humanitat en les nostres entranyes no hauríem de resignar-nos al fet que continuïn movent-se lliurement entre nosaltres. Hauríem d’haver-nos adonat que, com ja analitzava fa anys l’íntegre i prestigiós periodista estatunidenc Seymour Hersh, la diferència entre l’Administració Bush i l’Administració Obama rau en què la primera estava centrada en el seu propi exèrcit i confiada en la seva poderosa actuació mentre que la segona ha recorregut a les ’proxy wars’ en les que s’utilitza a tercers, en aquest cas els gihadistes (o, més ben dit, terroristes takfiris). Com desenvolupo extensament en el meu llibre La hora de los grandes ’filántropos’, aquesta última estratègia està inspirada en l’anomenada doctrina Brzezinski.

Fins i tot des de l’interior mateix del sistema atlantista, militars tan poc sospitosos de ’radicalisme’ com el coronel Pedro Baños expliquen: ’Certament, tots aquests llots vénen, estrictament, de la pols inicial que es va expandir per l’Afganistan. En els primers anys vuitanta del passat segle XX, la CIA nord-americana, l’MI6 del Regne Unit i l’ISI –el més gran dels tres serveis secrets pakistanesos– van crear, amb l’objectiu d’expulsar els soviètics d’aquest país, un grup d’extremistes i de fonamentalistes islàmics que aconsegueix en molt pocs mesos reunir 50.000 combatents de més de mig centenar de països. Així neix Al-Qaida [...]. Doncs bé, quan el 2011 comencen a Síria les revoltes contra Baixar al-Àssad, [...] a ’algú’ se li acut repetir la tàctica i buscar un grup de persones militarment ben preparat, [...]. Així es crea, important els sunnites represaliats a l’Iraq, el posteriorment auto-anomenat Estat Islàmic que, en aquell moment es va anomenar Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant’. Per la meva part, insisteixo sempre a recordar que el gran artífex d’aquella increïble operació a l’Afganistan va ser, com ell mateix confessa amb satisfacció, Zbigniew Brzezinski, el geo-estratega en què David Rockefeller va dipositar tant poder. Insisteixo en això perquè és molt important no perdre mai de vista qui són aquells que a Occident mouen en realitat els fils des de fa moltes dècades, tot i que els ’grans’ analistes i els mitjans globals de referència no es refereixin mai a ells.

Hem abandonat els sirians a la seva sort. I no em refereixo als refugiats, utilitzats, de manera perversa i descarada, com a excusa per a devastar Síria i instaurar-hi el caos que ja regna a Líbia. El 7 de setembre de 2015 El País ens ’regalava’ en portada aquest titular en lletres de grans dimensions: ’La crisi dels refugiats obliga a planejar bombardejos a Síria’. Així que no em refereixo només als refugiats. Em refereixo a tot el poble sirià. Ja sé que ’el correcte’ és parlar, d’una manera apolítica i asèptica, només de refugiats i ajuda humanitària. Però considero que és molt més honest incloure’ls a tots en el terme poble. Un poble, el sirià, que ha patit aquell crim, el crim contra la pau, que el 1950 els Principis de Nuremberg van considerar que era ’una cosa essencialment perversa’, ja que ’iniciar una guerra d’agressió [...] no és només un crim internacional, és el major crim internacional, diferenciant-se dels altres crims en què conté en si mateix la perversitat acumulada dels altres’. Distreure l’atenció, en ple segle XXI, de la nostra societat sobre la singular gravetat dels crims contra la pau, utilitzant per a això la Declaració Universal dels Drets Humans (tots ells individuals) i excitant les nostres emocions amb commovedores històries particulars, és encara més greu que, en els segles passats, haver distret l’atenció de la societat sobre la necessitat de justícia social utilitzant per a això unes pietoses crides a la caritat cristiana.

Davant tan tremenda tragèdia, hauríem d’haver començat per qüestionar-nos tants aprioris oficials. Si fos cert aquest falsejament de la realitat a què m’estic referint, és evident que, com sempre, hi hauria una causa per a això, uns interessos geoestratègics i econòmics. Però considero que en aquest article és preferible desemmascarar primer tots aquests falsos supòsits oficials. Crec que és important començar per qüestionar la suposada falta de legitimitat del ’dèspota’ Baixar al-Àssad. Per què hem donat tan fàcilment per suposat que es tractava d’un ’règim’ tan despòtic que fins i tot les totalitàries monarquies absolutes del Golf estaven legitimades per derrocar-lo finançant hordes de ferotges i fanàtics terroristes takfiris? Ens hauríem d’haver qüestionat també des del principi l’autoritat o legitimitat moral dels Estats Units per arrogar-se una vegada més el dret a decidir quin govern és legítim o no. Qui decideix si Baixar al-Àssad és un dèspota: el poble sirià o els Estats Units? Uns Estats Units el sagnant historial dels quals, des de Vietnam fins a Síria, no pot ni ser comparat amb el del ’règim’ sirià, tal és la seva des-proporcionalitat.

Foto: Alep Síria -BBC.com

En tot cas, si la falta de legitimitat és justificació suficient per arrasar un país utilitzant per a això desenes de milers de sagnants mercenaris sense escrúpols o duent a terme bombardejos com els que van arrasar Líbia, quantes desenes de països ens queden encara per arrasar, començant per les ’democràtiques’ petromonarquies del Golf? Què estan manipulant a l’interior de les nostres ments perquè siguin necessàries reflexions tan elementals com aquestes? Són molts els experts de diferents nacionalitats que (com l’estatunidenc Seymour Hersh) ens han recordat des de fa anys la legitimitat del Govern sirià. A Espanya podríem citar Mikel Itulain, entre d’altres. Vegem què diu referent a això en alguns dels seus magnífics articles:

’[...] a Síria es va aprovar el projecte de reforma de la Constitució el 26 de febrer de 2012, amb un 89.4% a favor. [...] Aquesta constitució és secular, no basada en l’Islam o la llei islàmica, no permet partits basats en una religió, ètnia, raça o un altre tipus de discriminacions. Per tant, exclou qualsevol partit que vulgui crear un estat islàmic, [cosa que és un seriós obstacle per al projecte estatunidenc de substituir els règims laics àrabs de Tunísia, Egipte, Líbia, Síria i Algèria per altres controlats per la Germandat Musulmana]. [...] A més, en la constitució es protegeixen certs drets socials que als Estats Units o Europa s’han perdut o s’estan perdent, com, per exemple: protecció estatal per a les malalties, la invalidesa o la vellesa; accés al sistema sanitari i sistema educatiu gratuït a tots els nivells. Els impostos també seran progressius. I ja perquè els nostres dirigents tan poc democràtics s’irritin una mica més: [...] Es va incloure una disposició a la Constitució que requereix que, com a mínim, la meitat dels membres de l’Assemblea del Poble han de ser extrets de les files dels camperols i obrers (Stephen Gowans). [...]

Finalment es van celebrar a Síria Eleccions Presidencials el 3 de juny d’aquest any 2014, amb uns resultats contundents, una participació del 77,42%, malgrat les amenaces i sabotatges dels mercenaris islamistes, i les traves, prohibicions i amenaces abocades contra els sirians que van marxar a l’estranger i volien venir a votar. [...] Baixar al-Àssad va obtenir un 88,7% de suport, la qual cosa indica que un 68,67% dels sirians, malgrat totes les dificultats posades, el va votar, i competia amb altres dos candidats que eren precisament de la cultura predominant al país, la sunnita (cosa que desmenteix el mite que només un alauita pot arribar al poder ara a Síria i que estan oprimits la majoria, els sunnites). [...] Es van tornar bojos de sobte els sirians o estem davant una de les mentides més grans dels últims temps? I n’hi ha hagut unes quantes d’escandaloses.

Es dur, fins i tot per a occident, negar que les recents eleccions van ser un enorme èxit per al Govern a Damasc, eliminant la il·lusió d’una Síria dividida. El país estava sumit en un conflicte prolongat no a causa d’una ‘revolta popular’, sinó a causa d’una premeditada guerra amb mercenaris organitzada per EUA, Israel i Aràbia Saudita (i involucrant altres membres de l’OTAN i del Consell de Cooperació del Golf) ja el 2007 –confirmat això en l’informe del periodista guanyador del premi Pulitzer 2007 Seymour Hersh i titulat ’la redirecció’ (Tony Cartalucci).

[...] El garant del manteniment de la tolerància, la pluralitat i el respecte a la vida dels sirians ha estat el Govern sirià, encapçalat per Baixar al-Àssad, al costat del seu exèrcit, tan demonitzats a occident. No han fet aquest paper, en realitat han fet l’oposat afavorint la barbàrie, els mitjans de comunicació occidentals, les organitzacions ’humanitàries’ i part de l’esquerra. És bo recordar aquí també, ara que està tan present el tema dels refugiats, que la majoria de refugiats sirians han anat cap a zones de Síria controlades pel seu govern. Mostrant amb claredat el que realment passava i passa a Síria. Si no és legítim i popular el Govern de Síria ja em diran quin ho és.’

De la mateixa manera, ens hauríem d’haver qüestionat les informacions sobre els suposats crims ’intolerables’ del ’dèspota’. Després de tantes, tan perverses i tan greus mentides a l’Iraq, Rwanda, Líbia... era demanar massa? Els qui coneixem bé les anteriors conspiracions estatunidenques per demonitzar i derrocar un altre ’dèspota’, el president hutu ruandès Juvénal Habyarimana, així com els molts crims de falsa bandera (els coneixem en detall per les declaracions a l’Audiència Nacional d’actors fins i tot directes) realitzats a Rwanda pels assassins del Front Patriòtic Ruandès (una associació terrorista segons la interlocutòria del jutge Fernando Andreu), ja no caiem en aquella basta propaganda

Foto: TECS international

que, ràpidament i sense proves contrastades, adjudica sempre al ’sàtrapa’ sirià tot tipus de crims, inclosos els atacs amb armes químiques i els atacs a hospitals.

Ens hauríem d’haver qüestionat també la qualificació de ’rebel·lió’ que des del començament es va donar a la violència desfermada de sobte en aquest país en el qual des de fa molt temps convivien harmònicament els més diversos grups ètnics i religiosos. Hauríem d’haver-nos qüestionat la certesa que tot el que hi està succeint es va iniciar com una primavera àrab que buscava democràcia i llibertat. Ens hauríem d’haver interessat per informacions tan rellevants com la que aportaven personalitats com el general estatunidenc Wesley Clark: el derrocament del Govern sirià (igual que el de Líbia i altres més) estava decidit des de molt abans que comencessin allà les anomenades primaveres àrabs. Fins i tot el coronel Pedro Baños reconeixia que el que ha passat a Síria ’de cap manera és una cosa espontània: es tracta d’un procés absolutament dirigit, manipulat i instrumentalitzat des de l’exterior’. I sobre les causes d’aquesta agressió, afegia: ’Des del punt de vista dels Estats Units, Baixar al-Àssad [...] defensava un socialisme molt particular, marcadament anticapitalista, panarabista [tot massa semblant a la Líbia de Moammar al-Gaddafi] i, per descomptat, enfrontat amb les monarquies del Golf’.

Pel que fa a les insistents ’informacions’ sobre el que posteriorment ha anat passant dia a dia a Síria, no val la pena ni ocupar-se’n: estan tan sistemàticament falsejades que seria inacabable desemmascarar-les. La periodista canadenca Eva Barlett, que ha viatjat en repetides ocasions a Síria, ha respost així al periodista noruec que li va preguntar sobre quines serien les intencions dels mitjans occidentals i de les organitzacions internacionals sobre el terreny per fabricar mentides sobre atrocitats: ’Expliqui-m’ho, quines organitzacions internacionals hi ha a Alep? [Silenci per resposta] D’acord, jo l’hi dic: cap. Aquestes organitzacions confien en l’Observatori Sirià per als Drets Humans (OSDH), que té la base d’operacions a Coventry, al Regne Unit, i que està compost per una sola persona, [...] depenen de grups poc fiables com els Cascos Blancs ( SOHR) [...], fundat el 2013 per un exmilitar britànic i finançat amb uns 100 milions de dòlars pels Estats Units, Regne Unit, Europa i altres països. [...] Diuen ser neutrals i, tanmateix, porten armes i se’ls pot veure drets prop dels cadàvers dels soldats sirians. I els seus enregistraments de vídeos mostren a nens que han estat reutilitzats en diferents reportatges. Pots trobar una noia anomenada Aia que surt en un reportatge l’agost, i surt el mes següent en dues localitzacions diferents. No són creïbles. El SOHR no és creïble. Activistes sense nom no són creïbles. No tens fonts pròpies sobre el terreny. Quant a la teva motivació, no teva però sí de certs mitjans corporatius, és la de canvi de règim.’

Documents adjunts