VICENÇ VIDAL MATAS

Conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca

Cal donar continuïtat a les polítiques que hem impulsat


Havíem quedat, fa dies, en trobar-nos a la conselleria a les 14 per fer aquesta xerrada, però l’actualitat comanda i ens avisen que el Conseller està reunit amb els batles de Llevant a Sant Llorenç. Quedam per les 16’30. Tot just ha tengut temps de posar quatre miques dins el gavatx; suposam que amb més ganes d’estirar una estona les cames a una butaca que no de rebre dos impertinents que li fan preguntes, ens rep amb una afabilitat que agraïm de veres.

Toca començar pel currículum…

Trenta-vuit anys. Fadrí, no veis la meva trajectòria política? (ha, ha, ha, ha!!!) Llicenciat en Ciències Ambientals per l’Autònoma de Barcelona. Màster en Gestió d’Espais Naturals Protegits, per l’Autònoma, la Complutense i Alcalà. Especialista Universitari en Cooperació i amb Ordenació del Territori i Urbanisme per la UIB. Hi ha altres coses, però ja està bé…

Recordam la seva col·laboració en el Projecte “Toni Real Vicenç” a El Milagro, un immens “basural” mar de fems, a Huarchaco, Trujillo, Perú, dirigit per la religiosa mallorquina Catalina Vallespir, que treballa amb els nins que furguen per dins els fems cercant una mica de menjar o qualque cosa per vendre.

On vares néixer?

Vaig néixer a Esporles, tenc sis llinatges d’Esporles i dos de Sant Joan.

I la teva trajectòria professional?

He estat consultor en temes de medi ambient a diferents consultories, he estat interí dos anys a la Conselleria de Medi Ambient, a la Comissió Balear de Medi Ambient com a tècnic; després vaig estar a una empresa de serveis en tema de contractació. Pel que fa a la meva trajectòria política vaig començar com a regidor de l’Ajuntament d’Esporles; vaig esser secretari de na Francisca Vives a la Conselleria de Comerç, un parell de mesos, i Director General de Biodiversitat amb en Biel Vicenç. Som un dels pocs Consellers que no som funcionari. Després d’això ens n’anirem altra vegada al sector privat; si em volen…

Sabem que has escrit un article sobre l’agricultura per a la nostra revista per això avui ens centrarem més en el tema medi ambiental. Per començar ens agradaria que ens comentassis el tema dels espais naturals. Què s’ha pogut fer durant aquesta legislatura?

En el capítol dels espais naturals hem donat passes importants. Sobretot en el tema de recuperació de personal. Darrere els espais naturals, si no hi ha qui els gestioni, qui els cuidi, que faci feina per a ells, les idees queden damunt el paper; i el paper ho aguanta tot. Al IBANAT hem recuperat catorze treballadors, que havien estat acomiadats a l’anterior legislatura, i jo crec que aquest és un dels processos importants; capitalitzar humanament…

Dit això, crec que és una fita històrica la Declaració del Parc Natural d’Es Trenc i d’Es Salobrar de Campos. Marca un abans i un després en aquest espai. Evidentment neix, i en un parc que neix afloren tots els conflictes ambientals que no s’havien afrontat i es veuen més. Per tant, el primer és saber què passa per a poder donar solucions. El tema de las “ZEPAS” (Zones d’Especial Protecció per a les Aus) també és un dels projectes que tenim. I una cosa poc celebrada, que va esser la protecció definitiva de Son Bosc. Que em va marcar en l’àmbit personal, perquè era una feina que havia començat amb en Biel Vicens. També hem iniciat els tràmits d’ampliació del Parc de l’Albufera i de Llevant.

Un dels èxits medi ambientals més importants, parlant d’espais, és el “Corredor dels Cetacis”. La Declaració del Corredor dels Cetacis de la Mediterrània. Cent cinquanta mil quilòmetres quadrats que permeten aquest corredor; ens donarà una important protecció marina.

La mar ha estat un tema molt important. Hem aprovat la Reserva Marina de Dragonera. Prest aprovarem la nova Reserva de Formentera i acabaren la legislatura amb una altra a Eivissa i una altra a Menorca. Tendrem quatre reserves marines noves; amb tota la seva vigilància. Això suposa, també, un bot qualitatiu. Generam a terra aquestes organitzacions de defensa d’espais naturals; dotació de personal; vigilància; protecció… I, evidentment, al final, et dóna una satisfacció veure que ja està a exposició pública l’inici de l’ampliació de Cabrera. Això també és una fita històrica: tendrem el parc marítim més gran de l’Estat, amb diferència. Probablement el

més gran de la Mediterrània.Un altre dels reptes ambientals era el tema de la lluita contra les prospeccions. De moment ens va bé. Per tant, des d’aquesta política d’espais naturals també hem abordat aquest front.

I el tema de residus?

En el tema dels residus, jo crec que ens hem avançat, i, a vegades, és una satisfacció. Quan nosaltres sempre hem estat admiradors davant les accions del País Basc o Catalunya en política de residus… Ara hem donat la volta a la truita, ara mateix Balears és on es mira tothom. Ahir la Comissió Europea, el Parlament Europeu, aprovava els objectius que van alineats amb la nostra llei, que ja hem presentat. Hi ha coses que són canvis puntuals, però aquest serà un canvi de calat, de fons; perquè els residus canvien el dia a dia de cada persona. La Llei de Residus crea un impacte des del matí, quan t’aixeques, fins que te’n vas a dormir; en tots els teus hàbits. És d’aquestes accions,d’aquests canvis que realment fan país; un canvi social important.

Tu ens estàs donant una visió tècnica molt interessant i amb visió de futur. El nostre dubte és: el poble, la gent senzilla del carrer, ho entén a això, és conscient del problema?

A vegades els canvis, o aquestes figures de protecció, generen unes reaccions… El poble a vegades et sorprèn, perquè penses que has superat segons quins nivells… Per exemple “Parc si, parc no”; penses que és un debat que ja està socialment superat, i te’l tornes a trobar. Amb l’ampliació del Parc de Llevant el tornam a tenir. Però totes les Administracions hi estan a favor. I l’oposició al Parc d’Es Trenc no ha estat tan grossa. La presa de consciència és importantíssima. En el tema de residus crec que tothom n’és conscient. I és un dels avantatges que té la Llei de Residus, que, a través de les xarxes socials veus l’impacte dels plàstics a la mar, a la natura, i la gent té clar que s’ha de fer qualque cosa; ha de regular el consum. Aquesta és una oportunitat que, tal vegada, amb altres polítiques ambientals no tenim. Un exemple clar de prendre consciència molt ràpid la societat, és la posidònia. És espectacular com amb poc temps ha calat. Quan parlàvem de posidònia l’any 2010 érem quatre folls, quatre il·luminats, ecologistes radicals. És un tema entorn del qual s’ha creat una sensibilitat, on hi ha un seguiment constant de totes les actuacions que s’han fet. El Decret de Posidònia, ha estat també una de les coses amb les quals ens avançam, generant normativa pròpia, aplicant la iniciativa directament amb un decret. El que m’ha sorprès més és que tothom és conscient que aquí hi ha un impacte. Això, fa un temps, era impensable. Ja m’agradaria que altres impactes ambientals que es produeixen cada dia tinguessin aquesta presa de consciència.

I en el tema dels comptes de l’aigua, quina realitat tenim? Com anam d’aigua potable a les Illes?

Ara hem aprovat la revisió anticipada del Pla Hidrològic. Està aprovat en el Consell de Govern. I és dur; quan tu veus les dades, que venim d’una sequera que se’ns havia amagat. El pitjor que pot tenir un gestor és no saber què li passa. Si a Eivissa s’hagués avisat que feia dos anys, abans que nosaltres entràssim, estava en una sequera, és de suposar que qualcú hauria adoptat mesures… Per tant, el primer ha estat recuperar indicadors de seguiment; saber què tenim. La informació és clau per a gestionar una crisi. Amb la revisió del Pla Hidrològic ens hem adonat que ho fèiem perquè Europa ens havia dit que estava mal fet; és a dir, que no havíem afrontat els reptes, com després empíricament s’ha demostrat que les masses d’aigua han baixat en qualitat del 2013 al 2015 Per tant, sobre explotació, salinització, contaminació per nitrats… Si no afrontam aquests reptes, no tendrem bona aigua. Hem de gestionar tot el cicle, des del principi. Hem de gestionar l’oferta, estam acostumats a què es deixa fer pous, a no controlar les fuites… Però, també, la demanda; no podem estar pensant que la tècnica ens ho resoldrà tot; que posarem dessaladores i haurem resolt el problema. Les dessaladores són unes estructures que ara tenim i poden esser una oportunitat per recuperar els aqüífers, però no és una solució anar sempre darrere la demanda. Si pensam en els quinze dies d’agost en què tenim tanta gent, sempre haurem de fer noves infraestructures per a satisfer aquesta demanda. Hem de pensar com ho feim per recuperar aquests aqüífers, per tenir capacitat; per tenir un consum responsable d’aquesta aigua per a aconseguir uns recursos recuperats. Eivissa és un dels problemes que ens ha ocupat més temps durant aquesta legislatura.

Estan infrautilitzades les dessaladores?

Hi ha hagut dessaladores apagades, no mantingudes i desconnectades. Amb això ja vos he respost… Ara estan funcionant, però també hem d’assumir que l’aigua té un cost. És un bé escàs i s’ha de valorar. Si tu no valores el que val l’aigua, és un dels béns comuns que es tuden. La política d’aigua no s’ha de fer sols en temps de sequera, quan tothom és més conscient i feim unes actuacions de polítiques progressives, de preus ajustats, per reduir i a la vegada respondre a la demanda. Crec que s’ha pres consciència amb la sequera que hem patit, però és que ara, quan tornes a conversar amb la gent sembla que ja no hi ha un record… És una oportunitat: hem tingut una sequera, n’hem d’aprendre. Hem de recuperar la cultura de l’aigua; recuperar infraestructures, que ja sé que no són molt visibles, però són indispensables. L’altre dia parlava amb una batlessa i li deia: “has fet molt bé, perquè has fet obres de llevar fuites, dipòsits d’aigua, has gastat un dineral que no es veu, però és necessari, perquè el dia que obris el grifó i no surt aigua, te n’adones”.

Políticament no sé si resulta molt rendible…

Desgraciadament, la gent no ho entén. Per exemple, quan nosaltres gastam cada dia una milionada en tubs, o en arreglar depuradores… això no són fotografies d’inauguracions. El tema de les depuradores és un exemple clar; nosaltres gastam moltíssim més en el manteniment, però això no et dóna per tallar cintes. A la gent li agrada veure tallar cintes, però nosaltres tenim moltes infraestructures de depuració de les que hem de cuidar el seu manteniment…

Precisament era el tema que volíem tractar el de la depuració hi ha un perill real de saturació d’aquestes estructures?

En depuració ho tenim planificat; perquè hem de saber què volem. A vegades deim “la depuradora no va bé” i no, aquella depuradora tècnicament va bé; el problema és que li arriba un cabal pel qual no està preparada; sigui per increment de població o perquè hi van les pluvials. Per tant, els creixements desordenats o d’urbanismes més salvatges fan que les estructures vagin darrere o no arribin a la capacitat. Una altra cosa és el manteniment, s’hi ha d’invertir; i hi ha els instruments financers per a fer-ho. Ho hem fet durant aquesta legislatura, hem gastat doblers del cànon de sanejament, que es va plantejar perquè, si és d’aigua, s’ha de gastar en aigua. Ho hem reforçat amb projectes amb doblers provinents de l’impost de turisme sostenible. Si feim una depuradora de dotze milions d’euros amb l’impost de turisme sostenible, vol dir que aquests doblers ja no els agafam dels que podrem invertir en moltes més depuradores. Es poden dedicar doblers a altres llocs. Hi ha hagut mal finançament; i, evidentment, l’urbanisme ha d’anar acompanyat de les infraestructures; si no, si desvinculam una cosa de l’altra… tindrem els problemes que tenim.

Tenim localitzats els emissaris privats que aboquen directament a la mar? Són legals?

Nosaltres tenim els emissaris d’ABAQUA (Agència Balear de l’Aigua i de la Qualitat Ambiental) que és una empresa que serveix als ajuntaments què li han encomanat aquesta feina. Palma EMAYA, Pollença EMSA, etc. cadascú té la seva. Els emissaris no són el problema, els emissaris fan impacte quan els poses damunt. El problema és què tiram als emissaris, aquest és el problema. Si aquella aigua està ben depurada i l’emissari funciona en condicions, no hi ha problema. El problema és que tenim uns emissaris que són molt antics, que potser en alguns s’han produït ruptures i que la difusió no es fa correctament. El problema, també, és que tenim el record d’emissaris que no eren emissaris per tirar una aigua depurada, sinó que, directament, el sistema de depuració era l’emissari: tirar l’aigua bruta no tractada! Això genera un impacte. Tenim en projecte denou emissaris que els instal·lam per fer la seva adequació a millores i infraestructures, que fins ara Madrid no ho havia autoritzat. El problema també és que s’ha creat tot el debat d’emissaris per intentar minimitzar l’impacte sobre posidònia de les embarcacions. I és cert que l’emissari pot fer un impacte en un lloc concret, però això no fa que els altres impactes deixin d’existir. S’ha mesclat aquest debat. Si tenim re-aprofitament, tenim re-aprofitament agrari d’aigües depurades. El problema és que a la costa, si s’han salinitzat els aqüífers, les depuradores no lleven la sal. Ambientalment connectar una dessaladora per tractar amb aigües regenerades suposa un cost econòmic que després ningú vol pagar. Això ens suposa que només una part (les que podem) de les depuradores del centre es poden reutilitzar pel rec agrari o es poden abocar als torrents perquè es regenerin; però, evidentment, no és maginable tenir una depuradora amb dessaladora a cada emissari.

Encara hi ha emissaris no controlats per l’Administració?

Segons la llei, això pertany a Territori, la Conselleria de Medi Ambient només controla els emissaris propis. Els privats i d’altres no tenen res a veure amb nosaltres. Territori és el qui té la competència en Litoral per a autoritzar i vigilar emissaris, a més de les competències de l’estat en la Demarcació de Costes.

Estan bruts els torrents?

Centrar el debat sobre si els torrents estan nets o estan bruts, jo crec que és un flac favor a formar criteri. El que ha passat a Sant Llorenç o a Pollença no es pot reduir a si el torrent està net o està brut. Comencem pel principi; nosaltres feim actuacions en torrents, no de neteja, sinó per evitar riscs a les persones. En aquesta legislatura hem fet més de 250 quilòmetres de neteja, però aquest no és el debat. El debat davant aquest episodi és: què podem fer per reduir els riscs?. Els torrents no són una canonada, a segons quins indrets ens convendrà que hi hagi vegetació. En principi, a les capçaleres ens va bé per reduir la velocitat, quan arriba a un poble ens interessarà que passi ràpid, per reduir riscs; quan arriba a una plana ens interessa que s’escampi per a evitar riscs d’inundacions segon a on. El problema que és que l’aigua sempre demana el seu títol de propietat i no li hem respectat amb estructures, carreteres, construccions, aparcaments… I això ha generat un problema que no és culpa del torrent. A Sant Llorenç el torrent s’havia revisat aquest estiu, un torrent formigonat, d’una capacitat que no ha respost al cabdal que li ha vingut damunt. El criteri d’intervenció és reduir riscs a les persones.

Es comenta que no hi ha personal suficient…

No hi ha cap Conseller que contesti que no necessita més personal. Si el trobau, presentau-me’l! Hem incrementat els quaranta efectius del IBANAT; agents de Medi Ambient, que sempre és un debat, l’any passat n’incrementàrem sis, enguany n’augmentarem tres o quatre més. Però, també, els que no es veuen, els instructors, els administratius que hi ha darrere, els tècnics.. .És un problema que hem d’afrontar, tenint present que l’Administració està fermada per un model de gestió centralitzada de la crisi econòmica, que fa que es dificulti la gestió per a poder augmentar elpersonal. Necessitis molt de temps per provocar aquest gir intern dins l’Administració. Hem omplert les places que teníem; n’hem creat i dotat de noves per a segons quins cossos… Sempre voldries més gent, però també hem d’esser realistes: no podem tenir un agent de Medi ambient a cada cantó.

El Parc de Llevant…

Ara mateix el procés d’ampliació el tenim a S’Albufera, vàrem iniciar els tràmits d’ampliació. Tenim pendent l’ampliació del Parc de Llevant, on hem fet un procés participatiu inicial. I tenim Cabrera, que ja està en exposició pública. Aquests són els parcs que s’estan ampliant. Després tenim Es Trenc, que s’ha creat, i després també hi ha la Xarxa Natura que estam fent plans de gestió.

A les Illes hem passat de tenir una visió merament medi-ambientalista a començar a tenir una visió més integral de desenvolupament sostenible?…

(Gest de desig…) En un territori limitat… Som ambientòleg i vaig estudiar urbanisme. Crec que això ja dóna una resposta. Un territori tan limitat, on tenim moltíssimes activitats econòmiques, també hem d’entendre com es desenvolupen en el territori per a poder prendre mesures tenint una visió conjunta. Crec que aquesta conselleria ha obert una mirada a la mar, que era molt necessària. Crec que no s’entén que les Illes Balears en el seu Estatut, no tingui com ara han introduït les Illes Canàries en el seu Estatut, el concepte de Mar Canària. Volem actuar sobre la plataforma marina en el seu conjunt. I malgrat que només tinguem competències en el tema de les aigües interiors, a l’escala ambiental hem de saber què passa a la Mediterrània i què passa en el nostre litoral, a les nostres costes. Allà on tenim major càrrega, major impacte, hi ha d’haver una claredat administrativa i una capacitat d’intervenció coordinada. Això ho hem de tenir clar; des de la mar fins a dalt, hem de tenir una visió tota seguida. Altre exemple és la Serra de Tramuntana. Té una activitat econòmica històrica, té una activitat turística i ha d’esser compatible amb la conservació de l’entorn. Els equilibris són complicats…

Es Trenc és un exemple de complexitat: sofreix una pressió molt elevada, un hàbitat molt sensible, amb molts d’interessos econòmics que has de conjugar amb elements ambientals. Per tant, sempre serà polèmic.

En temes agraris, quan hi ha aquesta pressió damunt la terra per a altres usos… Quan xerram de gentrificació de les persones, podem parlar de la gentrificació dels pagesos. Ningú es comprometrà a tenir una finca llogada quinze anys per fer una inversió. Perquè pensa, amb una visió economicista, que, si la vol vendre, tenir un pagès serà un problema…

Crec que hem de canviar el concepte; la societat va canviant el concepte, però ens queda molt de camí per fer.

Es pot dir que les quatre Illes tenen una problemàtica semblant?

Molt diferent! Formentera té un avantatge, i és que és Ajuntament i Consell. Per tant, controla l’urbanisme ell mateix i té una potestat molt forta en el seu territori. Està apostant per un model turístic concret i té una consciència.

Eivissa té una pressió internacional molt forta i uns creixements i una herència urbanística molt poderosa, molt desenvolupista, que genera uns impactes per assumir la gestió dels residus, la gestió de l’aigua, la gestió d’energia molt complexes. Fan que, si no actues d’una manera global…, és l’illa que té més pressió i uns impactes més severs.

Mallorca seria l’entremig.

I Menorca, com que l’activitat agrària ha tingut una conservació… A Menorca, en sòl rústic no s’hi construeix. Això, que sembla una frase tan senzilla dita a Menorca, a Mallorca és impossible pensar-ho.

No podem resistir fer-te una pregunta més personal. Et presentes al Consell de Mallorca, per què?

L’entrevista és com a Conseller, no sé si és oportú que jo digui coses, perquè és un avantatge que els meus companys no tendran…

Això és responsabilitat dels entrevistadors.

He estat dotze anys regidor de l’Ajuntament d’Esporles, he compartit amb un equip del qual he après moltíssim (Miquel, Maria, Josep, Joan…). Uns regidors que hem fet una trajectòria junts i crec que hem aconseguit moltes coses; hem canviat el model social d’Esporles amb profunditat. Un temps tan llarg permet canviar moltes coses i crear debats interessants que després es van aplicant. En l’àmbit de Govern és una experiència molt interessant. Com a Conseller he après moltíssim com funciona aquesta institució, amb en Biel, amb na Bel, amb na Fina.., amb una gran quantitat de gent. El Consell és una altra Administració que no he tocat i em suposa un repte a escala personal on es poden conjugar les dues realitats duals meves: des de dalt i des de baix. Des de més amunt varen pensar en mi com a Conseller perquè era una persona que venia del ram, del tema mediambiental. Em donaren aquesta oportunitat i n’estic super agraït. Ara he optat pel Consell, que és l’Administració d’enmig on hi puc aportar tots els aprenentatges que tenc en aquest moment.

Hi ha algun repte que et preocupi especialment?

Mooolts!! La cosa guapa d’aquesta Conselleria és que cada dia tens un repte nou. Si m’haguéssiu fet aquesta pregunta fa dues setmanes, probablement no vos hauria respost res dels reptes que tenim avui. A escala humana, el primer repte és tornar a la normalitat la gent de Sant Llorenç. Això, fa una setmana no vos ho hagués dit.

Els reptes que tenim ambientalment són claríssims: conservar els espais naturals protegits, dignificar-los. És una cosa que vàrem dir des del principi. Ho coment amb companys d’altres indrets: En un espai tan petit, generar nous espais protegits és estranyíssim. Per tant aquests vaivens que promogueren les administracions del PP no han estat bons. Parlam de consolidar el model de la Xarxa d’Espais Naturals Protegits de les Illes Balears. Crec que és clau aquesta mirada a la mar; potenciar-la. La vigilància de les quatre reserves; que no sigui una cosa circumstancial, sinó que aquest model es consolidi. La gestió de l’aigua és el nou repte que tendrem tots. Residus: si no canviam, no podem tenir abocadors com tenim a Eivissa o Menorca. Hem de fer qualque cosa; el model s’esgota si no el canviam. Els Consellers fan molt bona feina, són persones que volen canviar el model, però el canvi necessita més consciència.

Sents reconegut el teu esforç, la teva lluita, o ets un “lobo estepario”?

(Rialla fresca) Quan tu fas aquesta feina… jo no necessit el reconeixement. Hem tengut una legislatura en què hem enfrontat reptes molt durs: la xylella… Sant Llorenç… sector agrari… Hem tengut moments complexos quan hem volgut introduir canvis. Però l’important no és el reconeixement; l’important és si podran tenir continuïtat aquestes polítiques. Si aquest projecte continua, farem un pas. Nosaltres hem hagut de dedicar temps a reconstruir coses que s’havien esborrat. Ara deixam els papers dels projectes perquè el proper equip que entri pugui continuar afrontant el nous reptes: cartografia d’hàbitats, monitoratge de la Serra de Tramuntana i les condicions de vida de les persones que hi viuen, la cartografia de la posidònia i el seguiment del decret, aplicar la Llei de Residus, aplicar la Llei de Canvi Climàtic… Es tracta d’un avanç que jo crec que serà importantíssim. Quan ho vegis amb perspectiva. Jo, ara mateix, sempre dic que he xerrat més del model de gestió de residus d’Esporles quan no he estat a Esporles, i l’he posat més d’exemple, que quan el posàvem en marxa.

El reconeixement no és l’important; l’important és que quedarà la feina feta. Els canvis costen i necessiten temps. Record que, quan iniciàrem el canvi de recollida de residus a Esporles, alguns membres de la Tercera Edat es disfressaren de poalet d’orgànica i un altre any de bossa vermella… Perfecte! Prenien consciència! S’ha anat acceptant i prenent consciència.

A en Sebastià Sansó, amb la Llei de Residus, li han dit d’il·luminat per amunt. Però, després, quan ve la Comissió Europea i treus la llista de les coses que s’han fet, no se’n poden avenir. I es tracta d’una comunitat amb recursos pèssims, pobres, però que ho hem aconseguit, a través de demanar a molts, a molta gent. Però hem tengut moments molt difícils; quan vols fer canvis sempre trobes una resistència.

Per si al dia li mancava res, ara el Conseller es transforma en Regidor de l’Ajuntament d’Esporles i se’n va al ple. Gràcies i que t’acompanyin la sort i l’encert.

Comparteix l'article