Valoració del GOB

Margalida Ramis

Ens trobem ben prop de l’equador de la primera legislatura d’un govern tripartit conformat per MÉS, PSOE i PODEM. El resultat de les eleccions del 2015 varen tenir, per molts, una lectura d’oportunitat històrica per capgirar la realitat fosca del capitalisme del saqueig impulsat pel darrer Govern Bauzá. Un govern que tenia com a estratègia que el turisme es convertís en el centre del vòrtex econòmic que engoleix drets laborals, socials i recursos naturals.

L’estratègia del Govern Bauzá, va consistir, a desregular tot el marc normatiu existent per tal de possibilitar, via llei, la intensificació dels beneficis econòmics privats dels grans inversors: es varen desmantellar les normes bàsiques de protecció territorial per tal de posar el territori (i amb ell, les persones que hi vivim) a mercè dels interessos econòmics dels poderosos sectors propers al govern conservador: hotelers, promotors immobiliaris i grans propietaris del sòl, varen veure com se’ls redactaven lleis a mida per poder aconseguir i maximitzar les seves expectatives de lucre incessant.

Sabíem cert idò, que el canvi polític d’un govern d’esquerres a les principals institucions de les Illes havia de comportar una acció legislativa immediata i contundent per aturar la devastació que la desregulació, maquinada i executada amb eficàcia per José Ramón Bauzá, podia implicar pel territori. Però la primera mesura ja va arribar tard i tova. El mes de gener del 2016 en un Consell de Govern extraordinari, el Govern posava en stand-by els articles més controvertits de les lleis del trio Bauzá-Delgado-Company en forma de decret llei de mesures urgents. Un decret, però que no va eliminar directament les disposicions més dures sinó que les va suspendre a l’espera de revisions en profunditat de les esmentades Lleis que havíem de tenir aprovades a finals del 2017. Una suspensió per tant, amb una data de caducitat que, ara mateix, no acabem de tenir totes les garanties que no se’ns aixequi de nou.

Tenim en tramitació una nova Llei del sòl, ara se li diu Llei Urbanística de les Illes Balears, una nova Llei agrària i una modificació de la Llei turística que res té a veure amb una revisió en profunditat de la regulació de la matèria per excel·lència a aquestes illes si no que, per mandat parlamentari, s’ha dedicat a intentar regular el nou fenomen turístic que ha desbordat les institucions amb efectes directes greus sobre les classes més vulnerables i els no-propietaris: el boom del lloguer turístic d’habitatges, i concretament dels habitatges plurifamiliars. Una proposta de Llei però, que no pretén limitar, sinó més aviat donar cabuda a les demandes dels nous grups de pressió vinculats al lloguer turístic a pisos.

Les illes, que viuen una pressió turística sense precedents i en aquest sentit, ens hem trobat davant un govern incapaç i sense voluntat real de fer un placatge al monstre, atacar el mantra del «vivim del turisme» i cercar alternatives més enllà del turisme. En comptes d’això, ens trobem amb un govern que presentà, al costat de sindicats majoritaris i la patronal, una campanya de «Benvingut turisme sostenible» en un estiu inèdit – el de l’any passat i que es repetirà enguany – pel que fa a la saturació d’espais i infraestructures, en què l’activitat il·legal de lloguer turístic de pisos va envair la Ciutat induint a la conflictivitat social i generant una problemàtica greu d’accés a l’habitatge, un estiu en què companyies de lloguer de cotxes desembarcaren 90.000 vehicles a les nostres carreteres, moltes sense ni tributar aquí, un estiu en el qual magnats ocuparen amb els seus para-sols i hamaques de luxe el parc nacional Cabrera, que els fondejos irregulars arrasaven massivament les nostres praderies de posidònia, en definitiva, una temporada en la qual encara a l’octubre hi va arribar a haver 7 creuers simultàniament al Port de Palma (desestacionalització en diuen o «better in winter» la darrera campanya de promoció turística que el Govern ha presentat a les fires turístiques de Madrid i Berlín en el marc d’una suposada i inexistent Estratègia de Turisme Sostenible que és només una marca per a atreure més turistes, diferents, però més al cap i a la fi.

Davant un panorama on les inèrcies dels poders econòmics ens atropellen, les polítiques impulsades des de les suposades esquerres no són més que apòsits mentre les causes de fons de les desigualtats i la degradació del territori i de les condicions de vida de les persones que vivim en aquestes illes, no es veuen en absolut alterades. En la qüestió turística com a motor econòmic, l’exemple no pot ser més evident.

Certament hem tingut ocasió de celebrar casos concrets de lluites d’antuvi: la sentència definitiva que salvaguarda Son Bosc, a l’espera ara de ser incorporat al Parc Natural, o la declaració del Parc Natural des Trenc, amb el regust amarg de l’acceptació incomprensible d’un aparcament al cor del parc que ben segur condicionarà la seva conservació. L’impost de turisme sostenible que havia de ser un emblema s’ha convertit en una eina per suplir els dèficits pressupostaris d’una de les Conselleries que hauria de tenir més pes en un govern realment rupturista, la Conselleria de Medi Ambient i Agricultura. Un fet ben significatiu.

El decret de posidònia, la nova llei de residus, la llei de transició energètica, el pla de mobilitat integral de l’illa de Mallorca, la redacció d’un Pla d’Ordenació del Litoral, etc. són altres propostes que ara estan damunt de la taula i que haurien d’esdevenir eines estratègiques per fer palesa una altra manera d’entendre la nostra realitat política, econòmica i social. Ens agradaria pensar que es conceben amb aquesta finalitat.

La clau de fet, més enllà de polítiques o aspectes sectorials, està a establir límits reals que contenguin l’hemorràgia generada pel monocultiu turístic intensiu, mentre es reverteix el model i s’enfoca cap a recuperar dels diferents àmbits de les sobiranies. Però per això cal convicció i una determinació que el Govern actual ha demostrat no tenir a l’hora de reenfocar la realitat del nostre model econòmic.

Cal des-turistitzar la nostra economia i això vol dir reenfocar precisament l’objectiu fonamental de les polítiques sectorials abans esmentades perquè esdevinguin les bases econòmiques de la nostra societat perquè, en cas que els turistes deixin de venir, aquesta terra pugui subsistir per ella mateixa i amb dignitat. El turisme hauria de ser el complement d’una estratègia econòmica que tingués per objectiu la sobirania i la independència (no només en termes nacionals, que també) sinó en termes energètics, d’abastament de recursos, d’alimentació i de creació de llocs de feina estables i de qualitat que generaria una política activa de conservació i gestió del nostre territori i els nostres espais naturals, com a eixos estratègics del nostre desenvolupament, lluny de les inèrcies que fins ara els ha concebuts com a béns a mercantilitzar turísticament o trists escenaris i serveis a disposició dels turistes que ens visiten.

Comparteix l'article