Un home bo

Lluís F Ladaria. 19 d’abril de 1944. Manacor. Té, per tant, 73 anys. Ben aprofitats. Els interessats per les dades de la seva biografia, poden consultar qualsevol de les pàgines d’Internet, simplement escrivint el seu nom i les trobaran totes. Això ens permet a nosaltres dedicar l’espai d’aquest escrit a coses que ens semblen més interessants per guaitar en la persona i en la personalitat.

Per exemple: és mallorquí i s’hi sent de veres. Aprofita totes les ocasions per tornar a la nostra terra, la seva terra, i gaudir-ne de l’amistat, de la bellesa, de la memòria. Segur que sap perfectament que per evitar perdre’s en les altures dels alts càrrecs i allunyar-se de la realitat, el millor és mantenir unes arrels sòlides, fondes, capaces de sucar la saó que ve dels segles. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva ordenació episcopal, a Sant Joan del Laterà de Roma i no he oblidat mai el bell mallorquí, accent manacorí, amb què va pronunciar unes breus paraules per a tots els qui l’acompanyàvem i érem d’aquí. Ben segur que feia molts de segles que no se sentia la dolcesa de la nostra parla a la Ciutat Eterna, on ningú se sent estranger perquè és una cruïlla de gents i de camins. Li ho vaig agrair. Mallorquí vol dir mediterrani, obert a la conversa de la vida, hàbil en escoltar, tant com en el parlar. Vol dir sentit de l’equilibri i amor a la grandiositat de la mar, coses molt necessàries totes elles per portar a terme la tasca que hom li ha estat encomanada i de la qual immediatament parlarem.

Per exemple: és jesuïta. Com el papa Francesc. Per a nosaltres, catòlics, això és avui una garantia. Garantia de sòlida formació, d’amor als més pobres sigui on sigui el lloc on es desenvolupa el servei que la institució li encomana. Vol dir aprenentatge de l’essencial de la fe catòlica: espargir l’amor sense límits arreu i donar-ne testimoni. Sorprendria qualsevol dels nostres lectors una visita al lloc on viu actualment Monsenyor Ladaria: s’assembla més a una habitació de seminarista del meu temps que a qualsevol dels palaus a què ens tenen acostumats la televisió quan parla de bisbes i cardenals.

Per exemple: és un pensador honest, sabut i acostumat a cercar les llavors de la veritat enmig de la quotidianitat del dia a dia. A la Wikipedia hi trobareu devuit títols d’obres escrites pel Pare Lluís. És una petita mostra de la seva activitat intel·lectual, petita perquè la relació de tots els seus escrits ompliria diverses pàgines. A les quals caldria afegir les conferències i intervencions a congressos o altres trobades on pel seu càrrec participa com a ponent i convidat. Una garantia a l’hora de portar a terme la funció que li ha encarregat el Papa Benet XVI primer i ara el Papa Francesc.

Podríem seguir. Però hem de dir una paraula d’aquest encàrrec. No sense abans afegir que la seva senzillesa, afabilitat i integritat el fan algú molt proper, capaç de dedicar-te tot el seu temps si cal i de fer-te arribar una acollida exquisida i noble.

Però per què en parlam avui i en aquesta revista?

Perquè ha estat nomenat Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Paraules certament solemnes, que ens convindrà traduir. És el responsable últim davant del Papa de tot allò que afecta l’originalitat i la fidelitat a la tradició dels continguts de la fe catòlica. Els temps canvien, les ideologies se succeeixen, les formes de pensar i de dir es transformen i cal aprendre a dir l’antiga experiència de sempre amb mots intel·ligibles a cada generació. Max Weber, el conegut pensador del segle passat, va dir una frase feliç: “cada època històrica té la seva pròpia manera d’accedir a Déu”. Cada una complementària de les anteriors; totes necessàries per provocar l’experiència de la fe, que segons recorda Pau “neix de l’orella”, val a dir, de l’exposició per part dels experts en la Paraula i la fe als interlocutors.

Cada traducció té sempre un risc. I aporta una possibilitat inèdita: la possibilitat de fer nostre allò que altres amb altres llenguatges han formulat. Convé que en tot moment hi hagi qui avaluï, prengui el pols, confronti i proposi alternatives quan es donen les diferències entre pensadors o actors del drama de la vida. Ens basti recordar Agustí, Tomàs d’Aquino i tants altres. Per això la Congregació avui té també cura de discernir els casos de pederàstia de tot el món; s’ocupa del diàleg amb els germans que no acaben d’acceptar el Concili Vaticà II; atén totes aquelles consultes que els bisbes o les universitats plantegen…, etc., etc.

De totes aquestes coses ha de respondre, idò, Mons Lluis, el nostre paisà, certament amb un bon grup de col·laboradors, però que estic segur que més d’una vegada li fan perdre la son. La seva bonhomia i el seu fer amable i atent fan molt més fàcil les trobades a aquest alt nivell de la vida cristiana catòlica. Perquè si hi ha un lloc sensible per a la discussió, és precisament la qüestió ideològica. Els matisos, les formulacions d’idees i sentiments, l’expressió en definitiva de la realitat de la fe, l’esperança i la caritat toca sempre vius molt decisius per a la persona i per a la comunitat creient. Els esquemes dretes – esquerres avui, per exemple, no sempre responen als criteris efectius a l’hora del judici.

Cal saber tenir en compte la persona que parla o escriu i la seva voluntat en fer-ho. Crec que a aquest nivell Mons Ladaria sap exercir un paper moderador i aclaridor a la vegada que resulta molt útil per a l’Església actual. Que no sempre sigui reconeguda aquesta feina, forma part de la dinàmica de la vida mateixa. Ell sap, però, que sempre pot comptar amb la nostra pregària i la nostra confiança.

Comparteix l'article