Un Estat cada cop més centralista

Ha vengut Rajoy. No ha anunciat cap mesura positiva, que haguéssim recollit puntualment en aquest especial finançament. Sí que ha tengut temps de criticar les polítiques en defensa de l’oficialitat de la llengua pròpia de les Illes Balears, en la línia clàssica: el castellà és un tresor, un actiu; el català, una nosa. I ha expressat el risc que les Illes Balears segueixin el camí de Catalunya, potser perquè ens suposa farts dels incompliments de l’Estat. Sembla que li ha trobat el gusterrí al 155, a la intervenció de l’autogovern, de les llibertats, vaja, i per tot en veu motius, com per imputar delictes d’odi, de rebel·lió… o de terrorisme, segons recordava Zoido en un tuit recent. Així estan les coses.

Últimament els manaments de la Constitució s’han resumit en dos: estimaràs la unidadnacional i la Corona sobre totes les coses o seràs condemnat a l’infern, en vida. Els articles 2 i 155 són cara i creu d’una mateixa moneda.

El camí a l’autogovern dels darrers quaranta anys ha estat tortuós, les possibilitats de lectura federal quedaren molt tocades després del cop d’Estat, però, amb estires i arronses, s’anava avançant, fins a la majoria absoluta d’Aznar que suposà un canvi de paradigma definitiu, la voluntat de tancar el sistema, recentralitzant-lo, i negant el dret de les societats basca i catalana a aspirar a un major autogovern del concedit graciosament. De llavor ençà, l’Estat assetja l’autonomia (fins i tot la local), per la via legislativa (en aliança amb el TC) i per la via econòmica. I, si no vols tassa, 155 tasses, i mitja. El bloc del 155 tanca, a més, l’única esquerda per on s’havia escolat avenços federals: la frontissa catalana per governar l’Estat.

El nostre autogovern sempre ha estat supeditat a les enteses PP-PSOE a Madrid, cap força pròpia ha aconseguit condicionar-los, i l’Estat ens ha mostrat una olímpica indiferència. Exemples i conseqüències es multipliquen, una de les més rellevants, la financera (no hi ha autogovern sense recursos), se’n cuiden avui d’altres ponents, reparem aquí breument en el règim competencial.

El sistema de competències el configura el que un temps se’n digué “el bloc de la constitucionalitat”, el tàndem Constitució-Estatut. I és que la Constitució, després de reservar a l’Estat un seguit de matèries fonamentals (que, per cert, en quê soni a acudit, les pot delegar), estableix que tota la resta se les podran atribuir les CCAA en el seu Estatut, que no deixa d’ésser una llei de l’Estat (a diferència dels Estats federats que aproven les seves pròpies constitucions).

Idò bé, tot i que l’Estatut s’atribueix la competència de crear un cos de policia, la Delegada del Govern gosa declarar que crear una policia autonòmica és un desbarat. És a dir, que complir l’Estatut, concreció del sistema constitucional de competències, és un desbarat. No sé si haurà comès un delicte d’odi a les institucions (o només era si s’ataca la Corona?). No és fàcil crear una policia, fer-ho amb l’oposició militant de l’Estat esdevé una heroïcitat.

L’Estatut també ens atribueix la funció executiva de la normativa estatal sobre el domini públic maritimoterrestre, i especifica: concessió d’autoritzacions i amarratges, execució d’obres i policia administrativa, i precisa que inclou la franja terrestre, les aigües interiors i el mar territorial. La matèria de costes és, idò, competència autonòmica, i ho escric en present: “és”. Però no l’exercim. Per què? Perquè falta un petit detall, constitucionalment irrellevant, un tràmit: transferir els recursos.

La transferència és obligada, l’Estat no s’hi pot resistir ni perquè li faci il·lusió entretenir-se en concedir hamaques i xibius, ni perquè vulgui quedar-se el botí milionari de les concessions (ingressos que no reverteix aquí, basta veure el nombre d’inspectors de què disposa), però passen els anys i no fa cap proposta de transferència digna d’aquest nom. Seguim sense poder gestionar una competència sensible per al país, les nostres platges, la seva bellesa, i la seva saturació.

L’Estatut preveu explícitament que l’Estat ens pot cedir la gestió de ports i aeroports. No en volen ni sentir parlar. En tot cas, com a Pla B, també diu, com un mínim, que el Govern “pot participar” en la gestió dels aeroports. Si diu que pot és que pot, que hi té dret, sinó a la cogestió, a la participació. Idò Rajoy afirma categòric que no participarem en la gestió dels aeroports, la porta d’entrada al país, decisiva per tants de motius, i altament lucrativa.

L’Estatut també ens atribueix la competència sobre l’administració de la justícia o sobre immigració, i sobre un seguit de matèries no transferides (o cruament retallades). I parla de règim especial, d’insularitat i d’inversions. Però l’Estat se’n regala de l’Estatut.

Potser llegint aquest “Altra Mirada” a algú entén els motius pels quals Rajoy pensa que els mallorquins ens podríem sentir temptats de seguir el rastre català. Per si un cas, ell brandeja el bat de beisbol.

Comparteix l'article