Un bon finançament per fer què?

 

Com ja ens recorda el manifest de la plataforma «Per un bon finançament», disposar d’un finançament suficient per a les nostres Illes és senzillament una qüestió de justícia, i jo diria que de supervivència, sobretot quan allò que perilla ara és el finançament dels serveis públics bàsics. A més del llast que representen els 9.000 milions de deute públic de la CAIB a l’hora de poder desplegar les polítiques necessàries, sobretot quan Montoro ens posa dia rere dia el jou de la regla de despesa, i ens obliga a prioritzar l’amortització d’aquest deute per damunt de qualsevol altra cosa.

Tot i això, és probable que l’alt nivell de consens (una altra cosa són els fets) existent entre els grups polítics de tot l’arc parlamentari sobre la demanda d’un finançament just no seria tal si haguéssim d’entrar en detall sobre allò que s’hauria de fer amb els diners d’aquest finançament just. Des d’una òptica d’esquerres, quina hauria de ser la prioritat de la política econòmica i fiscal a desenvolupar? Aquí esbós algunes propostes.

En primer lloc, reforçar els serveis públics bàsics, sobretot l’educació i la sanitat, però també els serveis socials, que el Govern autonòmic mira de reforçar com a tercer pilar de l’estat del benestar, tant amb mesures que generen nous drets de ciutadania, com la renda social garantida, com amb la descentralització d’un sistema pensat per dignificar la vida de les persones a la nostra terra. En educació, el finançament és clau per fer front a dos grans reptes de present i de futur: primer, poder compensar un creixement demogràfic i de la població escolar que no té comparança en tot l’Estat; segon, fer efectiu el Pacte per l’Educació, i assolir com a mínim el 6% del PIB en despesa educativa però sobretot, l’estabilitat d’una educació que, d’entrada, tothom diu que vol millorar.

En segon lloc, fer una inversió pública responsable en infraestructures lligades tant a la millora de les condicions socials, com a la transició energètica i cap a la sostenibilitat (res de més PalmaArenas ni autopistes!), que podria complementar i accelerar tant les inversions en residències per a persones dependents i sociosanitàries impulsades pel govern progressista, com aquelles lligades a l’impost turístic, accelerant per exemple l’autosuficiència de tots els edificis públics de la nostra terra. El transport públic, entre altres la xarxa de tren a Mallorca, o el tramvia de Palma, podrien ser inversions factibles i planificables a curt o mitjà termini amb un finançament just.

En tercer lloc, la política fiscal, un dels punts on probablement hi hauria més discrepàncies entre partits, ja que els detractors de l’impost turístic, per exemple, o de què es gravi el tram autonòmic d’IRPF a les rendes més altes, solen dir que si qualque dia hi ha un finançament just, el primer que hauríem de fer és abaixar imposts, o directament eliminar-los. Crec que des d’una perspectiva transformadora (i comparant-nos amb la pressió fiscal d’altres latituds no tan llunyanes), la política fiscal en tot cas s’hauria d’adreçar no tant a rebaixar imposts, sinó a oferir incentius fiscals (ara mateix, inassumibles amb la precarietat de comptes amb la qual ens trobam), novament tant en clau social, com de sostenibilitat: desgravacions fiscals lligades als estudis i altres despeses socials de les famílies, a l’impuls de petites i mitjanes empreses i iniciatives lligades a la innovació, les energies renovables, etc., que enguany i l’any passat s’han introduït a un nivell molt discret pel poc marge de l’actual sistema.

Per acabar i en quart lloc, crec que el debat sobre el finançament i els seus objectius també ha d’incidir en l’arquitectura institucional que es deriva del nostre Estatut, d’unes institucions fortament descentralitzades en els Consells insulars i els Ajuntaments, que hauria d’anar acompanyada tant de mecanismes de participació ciutadana que validassin les decisions polítiques sobre el destí dels recursos, com d’una important reforma administrativa (això vol dir, reduir els nivells de burocràcia i els «vicis» de determinades administracions) sense la qual, a parer meu, no hi ha garanties que més recursos econòmics impliquin millors polítiques públiques.

Això darrer, tanmateix, és un plantejament que té molt a veure amb la nostra sobirania, perquè avui en dia disposar de més recursos (per la via d’un finançament just) és un bon començament, però no és cap garantia que una Espanya recentralitzada com la dels darrers anys (i esperem que això ho revertim entre totes aviat) ens permeti destinar aquests recursos que són nostres a les polítiques i serveis que decidim des d’aquí. Per això el debat del bon finançament i el de la sobirania, són indestriables.

Comparteix l'article