Raons d’Estat

Ho va dir la ministra Dolors Montserrat: “Els farem entrar en raó”. I ho han fet. La seva ‘raó’ entrava pels caps xapats, a coces i punyades. Lamentable, vergonyant! Todo por la patria. És la“raó d’Estat”, que significa assumir i actuar d’acord amb els interessos propis del Poder, de la seva pervivència o enfortiment front als qui gosen desobeir-lo. Nicolau Maquiavel expressava amb aquest concepte l’exercici de la violència per part dels governants en defensa dels seus interessos, fins i tot a risc de perjudicar els ciutadans que s’hi oposen. Els defensors de “la raó d’Estat” solen considerar que la defensa dels seus interessos legitima que els governants ignorin i violentin les mateixes lleis. Talment aquest és l’argument esgrimit per la quasi totalitat de l’opinió publicada espanyola a l’escalf del seu  nacionalisme rampant davant del que diuen “desafío catalán”. D’aquesta manera han practicat l’estratègia miserable de les clavegueres del ministeri de l’interior en la construcció del seu relat de mentides, la propaganda manipuladora, la conculcació de les mateixes lleis abans i ja durant l’estat d’excepció de facto, etc. I tot per molt que l’unionisme s’emboliqui amb la bandera de la democràcia i la legalitat.

Davant tanta demagògia i amb el fracàs de la política, la resposta catalana és en aquelles cançons del Retaule del flautista: “La resistència passiva no sabem si servirà; però si és col·lectiva, ja està bé per començar. No ens anirem d’aquí ni que ens treguin per la força. El que cal és resistir. Vine i seu al costat nostre…” O no ho sabien els catalans que “la llei la fan els més forts”? Clar que ho sabien. I així i tot han gosat plantar cara al poder de forma exemplarment pacífica i imaginativa. Un exemple de dignitat i d’intel·ligència. Ells sí que són una nació perquè tenen allò que n’és fonamental: consciència. En saben els drets i volen exercir-los. Són molts anys de societat civil organitzada i cohesionada, d’anàlisi crítica i resistència passiva. Segles i tot. A cada cop, resiliència.

L’immobilisme del statu quo espanyol ara i adés ha ficat mà (manu militari) a la violència per mantenir-se. Ara ho torna a fer: s’ha retratat.

Al carrer s’han vist també grups de dreta espanyolista, a qui fins ara no li calia manifestar-se perquè en tenia prou amb “la Roja” i el Tribunal Constitucional. És tot un símptoma. Els qui havien hagut d’entomar la submissió dels seus drets (avui ja ho ha entès la majoria!) enfront dels poders que han fracturat la societat catalana (i no és d’ara, fa anys que ho han estat fent) han dit prou. Res no serà igual. L’esquerda s’ha obert i l’Estat de la monarquia ha quedat al descobert, apunta la filòsofa Marina Garcés. Per a la catedràtica de la Universitat de Saragossa no hi ha dubte: els consensos de la Transició mostren la seva continuïtat amb el franquisme i als carrers batega el desig d’anar més enllà.

La Zarzuela, La Moncloa i Gènova -aquesta gent “tan ufana i tan superba”, que cal fer anar “endarrere”, com canten Els Segadors- han fet pinya en una repressió del tot forassenyada. En una intervenció sense precedents en una monarquia parlamentària, en què el rei no té poders polítics i a qui li toca arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions (art. 56 d’una Constitució que es passen per l’entrecuix cada vegada que els interessa), el rei ha pres partit amb el PP, C’s i la part més rància del PSOE. Com qui diu volen guerra i en tindran, el discurs del rei implica allò que desitgen les dents llargues de la classe extractiva espanyola, que s’embolica amb la bandera: aplicar el 155, suspendre l’autogovern català, fer-se amb la direcció dels Mossos, apagar els llums a TV3 i Catalunya Ràdio i, la Generalitat en mans d’en Millo, convocar eleccions “autonòmiques” després d’inhabilitar (o empresonar!) el govern sencer de Catalunya e tutti quanti. Els qui repeteixen com un mantra que la llei s’ha de complir han de saber que complir-la no serveix de gaire quan la legitimitat del sistema polític està qüestionada. El govern més corrupte que l’Estat espanyol ha tingut en democràcia fa servir les armes que, si més no des d’Alcibíades, té el poder: la mentida, la por i les bastonades.

Res de diàleg. Qui té el mànec de la paella fa anar l’oli per allà on vol. Enfront d’una possible declaració d’independència (legitimada pel que va succeir el diumenge 1-O), una declaració de guerra. Tanmateix, una insurrecció pacífica i ferma no s’aplaca només amb jutges i tribunals; sí que amb la força bruta. I la tenen. A por ellos, doncs? És absurd creure que el conflicte es resol a garrotades, perquè els qui et peguen ho fan pel teu bé, per la concòrdia, l’harmonia i la convivència, com estúpidament es desprèn de les paraules del Sisè dels Felips. No veuen la realitat. Hi ha qui pensa que la violència patida l’1-O no serà la darrera.

Com que no sabem què succeirà (tot i que els núvols negres guaiten per l’horitzó), vull acabar amb una reflexió del periodista Salvador Cot (El Món): “Efectivament, hi ha una minoria radicalitzada molt perillosa. Es tracta de les elits de Madrid, un petit grup d’uns milers d’individus que són perfectament capaços de desestabilitzar Europa per tal de mantenir els privilegis que van rebre de les generacions anteriors i que esperen poder perpetuar en el futur. Són violents, com es va demostrar el passat diumenge i menyspreen, genèricament, els catalans.

El símbol de tota aquesta gent és la monarquia, com a continuïtat transformada de la legalitat de 1939 i garantia estàtica d’un règim d’origen immoral. Per això FelipVI ha aparegut a la televisió per anunciar que les institucions catalanes seran arrasades per la força, de la mateixa manera que ho va fer el seu avantpassat Felip V. S’han acabat el pessebre, les vacances i les nenes rossetes. El règim mostra la seva essència ferotge quan se’l qüestiona”.

Comparteix l'article